> Univers madur: 2013.11

25 de novembre de 2013

Amb el cos maquillat de blaus


Hores d'ara, ja ben iniciat el s.XXI, em sembla profundament trist necessitar d'un dia contra la violència de gènere i em sembla gairebé impossible que algú no la condemni, però els números i algunes portades dels diaris ens demostren que no només hi ha molta gent que no la condemna, sinó que n'hi ha molta que la justifica o la practica.  Esfereïdor.

Cal condemnar la violència de gènere pel simple fet que és violència, i cal condemnar-la encara més perquè s'acarnissa en els més febles, en aquest cas la dona.  I tots els casos que es puguin produir en sentit contrari -que no ho dubteu, també n'hi han i són igualment condemnables- no aconseguiran fer-me menys bel·ligerant al respecte.


Sovint pensem que és un tema llunyà, o marginal, o circumscrit a un cert entorn social, cultural i/o econòmic.  Potser fins i tot en coneixem algun cas que no justifiquem però sí que expliquem per un tema de drogues o d'alcohol o d'un cert desequilibri emocional que han perdut aquell bon noi.
No és el cas de la meva companya, posem que se'n diu Mercè, que ha hagut de plegar de la feina i canviar de casa per fugir del marit; ni és el cas de la seva filla que canviarà d'escola i d'amics per fugir amb la mare.  Cap explicació raonada la farà -les farà- menys víctimes del maltractament físic i emocional que patien ni del desarrelament i la por que continuen patint ara.  I cada cop que hi penso, el cor se m'estreny i me'n faig creus que hagi pogut passar aquí, al nostre costat, en el nostre dia a dia, i no ens haguem adonat; i em dol que ho hagi passat aquí, en el seu dia a dia, i no hagi pogut/sabut dir prou abans.

El cel que t'havia promès
va esdevenir foscor
quan et va robar la llum;
però tu encara no ho sabies.
Continuaves esperant
que el seu somriure
il·luminés el teu dia
i els seus petons obrissin
les finestres del teu desig.

Vivies amb la veu presa
i la voluntat segrestada,
amb els anhels somorts
i els somnis estrafets,
fins que un dia el mirall
et retornà la imatge
d'un cos maquillat de blaus,
i una mirada buida,
i vas dir PROU.

Caminaràs amb pas vacil·lant
fins a trobar l'esperança
que et cosirà l'ànima
i tornaràs a tocar els núvols
amb la punta dels dits.
I quan els somnis tornin
a il·luminar els teus ulls,
el mirall et retornarà
la teva imatge, forta i feliç.
I quan puguis tornar,
ens trobaràs aquí.
 

Molta sort, Mercè.


17 de novembre de 2013

Cavalcar

El cavaller del conte volia matar el drac i salvar la princesa. Ella li estaria eternament agraïda i serien feliços i menjarien anissos.

Però la princesa del meu conte no volia ser princesa, ni cap cavaller que la salvés de cap drac. Ella volia viure sense tenir por de cap drac i, sobretot, volia un company que no necessités de dracs per sentir-se cavaller.

S'imaginava cavalcant junts entre petons i abraçades.


La meva aportació al Concurs de microrelats amb motiu de la commemoració del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones.

16 de novembre de 2013

Bikinejant


Bikiniguardiola i Panellets de l'Anna

Si no fos perquè sé segur que hi ha hagut un cap de setmana entre mig (un sopar i un parell de dinars amb amics i família, ho prova), diria que no han passat més d'uns minuts des que vaig començar una entrada en aquest bloc (que continua començada i poc més).  Quina setmana més intensa de feina i feina i feina i encara més feina; sort que torna a ser divendres i que la propera setmana serà -espero- més tranquil·la.

Bé, la veritat és que han passat altres coses aquesta setmana però gairebé no m'he n'he adonat si no han passat a la feina.  Per exemple, aquesta setmana a la feina hem "bikinejat" i, tot i que sona a estiu, no té res a veure amb platges ni amb cossos bronzejats, sinó en menjar "solidàriament": Unes companyes han organitzat una activitat interna per recollir diners per la Marató i ens han demanat a tothom que hi participés.  L'activitat se'n diu Bikini selfservice solidari per a La Marató de TV3 (quasi res) i ens permet participar com consumidors (preparant-nos bikinis amb els productes que trobem a la nevera convenientment etiquetats, i dipositant 2€ (mínim) a la caixa del costat), o bé com a patrocinadors (aportant algun ingredient pels bikinis, o bé amb unes galetes, un pastís, una truita, o qualsevol altra menja que sigui fàcil de "racionar" i compartir).
Fàcil, oi?  I no us penseu, que hem descobert aptituds culinàries en companys que no ho haguéssim pas dit (mireu sinó quina pinta fan els panellets!).  No recollirem una bestiesa de diners, però tot ajuda i ha estat una activitat simpàtica que allargarem per la següent setmana (i potser més).
Si us agrada la idea, no us ho penseu més i copieu-la!


Ara que s'acosta La Marató, hi ha un munt d'activitats organitzades arreu, sense necessitat d'esperar al dia 15 de desembre, algunes (com els nostres bikinis) més modestes que d'altres, però totes igual d'importants.
En breu us parlaré d'una ben especial: la presentació del llibre "Paraula d'Espriu", un acte d'homenatge a Salvador Espriu i en favor de La Marató que promet ser molt especial  (podeu anar reservant temps per dissabte 30 de novembre a les 7 de la tarda).


A continuació aniré penjant les "delícies" que "bikinegem", a més dels bikinis de cada dia.
Mmmmmmmmmm!

Mireu quines coses saben fer
els companys i companyes
de l'Imagina ...
Galetes casolanes  (Francisco)

Pa de pessic amb plàtan i panses  (Empar)

Cupcakes de xocolata  (Raül)

Pinxos de truita i croquetas  (Sara)

Coca de iogurt i poma  (Pilar)

9 de novembre de 2013

Vivint en terra estranya



No, no sóc jo la de la foto, però us puc ben assegurar que darrerament em sento sovint com una marciana vivint en terra (hauria de dir planeta?) estranya.
Quan miro les notícies, llegeixo els diaris o, senzillament, parlo amb els companys, l'actualitat em genera una perplexitat i una mena de neguit rabiós que em fa dir allò de "Paren el mundo, que me bajo"; i quan no és així, és perquè m'envaeix el cansament extrem de sentir repetir contínuament les mateixes consignes (massa sovint mentides) i, encara pitjor, de veure que els que les diuen se'n surten.

El darrer cas, és el de la RTVV, altrament coneguda com Canal 9.
No entraré a discutir la qualitat de la programació (que a mi personalment no m'agrada) ni la viabilitat del projecte tal i com estava funcionant; però la barra que mostren els seus responsables i la tranquil·litat i la fatxenderia amb que ho fan, em remou tota.

Primer aconsegueixen fer inviable el projecte: gairebé tripliquen la plantilla (de 650 en 1995 a 1.800 en 2013), multipliquen el deute per 40 (de 32M € en 1995 a 1.300M € en 2013), i disminueixen l'audiència a la cinquena part (22.5% en 1992 a 4.2% en 2013) amb una gestió pèssima de la que ningú no se'n fa responsable tot i haver-se embutxacat un munt de diners amb projectes ruïnosos que van afavorir a algú o alguns.

Després fan un ERO per despatxar 1.200 treballadors assenyalats com culpables d'una situació que no han provocat ells.  I quan el TSJ declara nul l'ERO (fet amb el c.. i amb un munt d'irregularitats), tatxan! ja tenen l'excusa perfecta per tancar definitivament la televisió pública al·legant que no poden assumir el cost de readmetre els treballadors.
I els culpables continuen sent els treballadors, que en recórrer l'ERO han provocat el tancament i en conseqüència l'acomiadament de 600 treballadors més.  I els seus malgestors els pobres que es veuen obligats a fer-ho perquè "la Generalitat té l'obligació de prioritzar els serveis bàsics per davant de tot per garantir una Sanitat, una Educació i uns Serveis Socials de qualitat", com si en algun moment els hagués preocupat.

I com qui no vol la cosa, ja tenim un servei públic menys i un nou àmbit recentralitzat, que ja està bé d'experiments autonomistes.
Curiosament fa poc que el Consell d'Administració de RTVV adjudicava l'externalització dels continguts a una UTE en la que estan ficats Josep Piqué i un nebot de Cospedal.  No sé com els anirà el tancament pel seu negoci.

Com a resposta al tancament, els treballadors han decidit denunciar les pressions a les que estaven sotmesos, la censura i altres moltes irregularitats.  I com a resposta a la resposta, els valencians han recordat que tenien una tele i han triplicat l'audiència.  Paradoxal.
També hi ha hagut una altra resposta a la resposta, el menyspreu i rebuig d'una part de la societat que es queixa que els treballadors ara denunciïn i no ho haguessin fet abans, mentre cobraven.  Uns comentaris verinosos que fa feredat de llegir, especialment si pensem que són també treballadors els que fan els comentaris.

I és que el sentiment de classe, fa temps que l'hem perdut; i com no podem acabar amb els que ens manen, ens acarnissem amb els que podem, especialment ara que sabem que la crisi és culpa nostra per no treballar prou i cobrar molt, per viure per sobre de les nostres possibilitats, per creure que teníem certs drets, però sobretot per confiar en que els que eren els nostres dirigents (votats per nosaltres) eren gent honrada i ètica.

En fi, se m'ha anat una mica el cap.  Coses de marcianes.


6 de novembre de 2013

Fantasia





A les mans guardo
una nimfa adormida.
La fantasia.

* * *

Una libèl·lula
amb un bolet tocada,
somia ser fada.




Com proposta del NipoRepte 103: "Fantasia" de Relats en català.


4 de novembre de 2013

Cases de revista i vida


Aquest estiu vaig tenir ocasió de passar uns dies en una casa de poble acabada de decorar, tot coordinat i ben posat; d'aquelles que diries de revista.  Val a dir que amb poca ànima, però també podria ser que fos una mica massa nova; caldrà donar-li temps.


Avui m'ha vingut al cap mentre guardava plats i gots nets i m'adonava de la varietat de formes i models que habitava l'armari.  De sobte m'he preguntat, com sobreviuen les cases de revista al pas del temps? què fan quan han de comprar més plats, gots o coberts i no en troben del mateix model, o bé l'evolució estètica o el gust d'algun "regalador" no són d'acord amb el que ja hi havia a la casa?


Us puc ben assegurar que en el meu cas, els plats i gots desaparellats, restes d'èpoques anteriors, cobren una nova força; es resisteixen a desaparèixer amb una aferrissada voluntat.  Des del moment que entra un nou model en l'armari, les peces del model anterior s'afilien en fèrria militància al moviment de resistència activa; a partir d'aquell moment només es trenquen o es perden les peces del nou model, aquelles peces massa noves per témer desaparèixer.  Ni que no utilitzis els nous més que en casos de necessitat; ni que t'entestis en fer servir un i altre cop aquell únic got o plat que queda del joc anterior; abans es trencaran o perdran 5, 8, 10 dels nous que no pas aquell vell solitari, com si no pogués renunciar a mantenir la memòria de la seva identitat, perquè mentre ell no desaparegui, seguirà viva la seva petjada.

Sí, ja sé, potser queda massa èpic per parlar només de gots i plats, però és com passa i, ja se sap, la casa de revista passa a ser una casa diògenes i no queda maco.
Però, què hauríem de fer?  Llençar-los a la brossa quan arribin els nous?  Arraconar-los en una caixa al fons d'un armari?
Quin és el seu crim?  Resistir.  Resistir on els altres han caigut, s'han perdut o trencat.
Quin és el seu premi?  Ser menyspreat, arraconat, oblidat.

Aix,  la vida.



3 de novembre de 2013

"J" de Justícia




La probabilitat de perdre en la lluita no ha de dissuadir-nos de recolzar una causa que creiem justa.
(Abraham Lincoln)

On hi ha justicia no hi ha pobresa.
(Confuci)

Si volem un món de pau i de justícia cal posar decididament la intel·ligència al servei de l'amor.
(Antoine de Saint-Exupery)




Cavall de foc
Van voler acabar amb tu
però només van matar l'home;
no les paraules, no les idees
que no pot callar el silenci.
No s'acaba amb la primavera
per molt que es tallin les flors.

Entre esperances endolades
i consternacions rabioses,
has esdevingut peça de consum
d'una societat àvida d'herois;
però res podrà apagar la llum
de la teva condició de nàufrag.
Cavalques encara per la serra
per treure la son als poderosos
i encoratjar el somnis dels sotmesos.
Cavalques a lloms d'un cavall de foc
que renilla "Justí-í-í-cia!!".

Justí-í-í-cia!! amb l'accent sobre la í,
agut, i sostingut, i estrident.
Justí-í-í-cia!! per al germà
que tots teníem i jo mai vaig veure.
Justí-í-í-cia!! per al poble,
per als oprimits, per als necessitats.
Justí-í-í-cia!!

In memoriam: Ernesto Guevara, Nicolàs Guillén, Pablo Neruda, Mario Benedetti, Leon Felipe, Julio Cortazar.


Aquesta entrada forma part del projecte Sentimentari.   Clica si vols saber-ne més.
A proposta del Repte Poètic Visual 265: "Ché Guevara" de Relats en Català.

1 de novembre de 2013

El petó de la mort



Tardes de Reis,
cinquillo i loto.
Tardes d'hivern    
            i silenci

que convida a sesta.

De la finestra estant
     veig els morts
que no dormen;   
     tips de gaudir
de la sesta eterna   
     juguen a les cartes
i s'aposten      
el petó de la mort.

S'apressa Tanatos
a cobrar la penyora,
no fos que el bell Eros
li negués la juguesca.




Els meus avis vivien al Poble Nou, en un pis alt a tocar del cementiri, i recordo una certa fascinació per aquell indret que es divisava des de la finestra: un món callat i etern de tombes i estàtues.

Més tard vaig saber que aquell cementiri era el més antic de Barcelona i el primer que es va fer fora de les muralles de la ciutat, l'any 1775.  Vaig saber també que l'original havia estat destruït durant la Guerra del Francès, i que l'actual va ser dissenyat per l'italià Antonio Ginesi en 1819.  Segurament el comerç colonial i la creixent industrialització de l'època, és en bona part responsable d'aquest aire d'opulència i alta burgesia que hores d'ara encara manté de tan ple com és d'estàtues i panteons.

D'aquest cementiri, a mi m'agrada especialment aquesta tomba (possiblement la més coneguda) que la família Llaudet va fer fer pel seu fill, mort massa jove (els fills sempre moren massa joves), i que representa "El petó de la mort".
Que impressionant i tètric resulta veure com aquest esquelet alat li xucla la vida a aquest bell jove, només amb un petó, sense dalla ni violència; talment com expliquen els versos de'n Verdaguer que figuren al peu:

Mes son cor jovenívol no pot més;
en ses venes la sanch s’atura y glaça
y l’esma perduda amb la fe s’abraça
sentint-se caure de la mort al bes.


Mira, he pensat que avui s'adeia un record especial.