> Univers madur: 2013.10

30 d’octubre de 2013

Casetes de nans


Sota l'umbrel·la,
en llit de fulles mortes,
un nan s'amaga.
El bosc inspira contes
d'un món de fantasia.


Ja sé que les amanita muscaria, amb el seu capell vermell amb taques blanques, són més típiques com casetes de nans, però un bosc és un bosc i un bolet és una casa.

En resposta a la proposta del NipoRepte 102 de Relats en català.


29 d’octubre de 2013

Sukkwan Island




Editorial Empúries (2010)

Col·lecció Narrativa
ISBN: 9788497876742

Text de la contraportada

Considerat arreu un dels debuts literaris més impactants de la dècada, Sukkwan Island ha estat un fenomen als Estats Units i a França. Recolzada per la crítica, que s’ha rendit al talent narratiu de David Vann, la novel·la curta que teniu a les mans ens trasllada a una illa salvatge al sud d’Alaska, accessible només en vaixell o hidroavió, plena de muntanyes escarpades i boscos espessos i humits. El clima a l’hivern és duríssim. Aquest és l’escenari que tria en Jim per reconstruir la relació amb el seu fill Roy, de tretze anys, a qui pràcticament ja no coneix. Després d’un seguit de fracassos personals, l’oportunitat de passar dotze mesos en una cabana aïllada, enfrontats a unes condicions complicades, li sembla la millor manera de recuperar el temps perdut. Però la duresa d’aquesta vida i el defalliment d’en Jim, fràgil i depressiu, no triguen a transformar aquest viatge en un malson. 
Amb una mestria inusual i una tensió dramàtica inigualable, David Vann explora, a Sukkwan Island, el cor de les tenebres de l’ànima humana i construeix una història de suspens i angoixa gairebé insostenibles.

Sukkwan Island és una novel·la breu però densa, crua i dura, molt dura.  No hi ha cap moment de la novel·la en que et puguis relaxar i gaudir de les brutals descripcions de l'illa, del seu paisatge i les seves condicions, cap moment per viure l'entorn -també dur i salvatge- que no és l'aspecte més tràgic de la història.

Des de bon començament ja veus que alguna cosa no rutlla i que les vacances que planteja l'autor, no poden anar pas bé.  Ho veia jo i ho havien de veure forçosament els seus protagonistes -pare i fill-, però s'entestaven en tancar els ulls i tirar endavant.
I clar, passa el que passa (que no explicaré aquí per si us la voleu llegir).
Passa que el fill és culpable -o se'n sent- de no ser el fill que volia ser d'un pare culpable de no haver sabut ser pare.  Passa que tanta culpabilitat amagada en un silenci feble i culpable, lluny, ben lluny de perdons i concessions, passa factura.  Passa que aquesta factura és difícil de pair i, en alguns moments, continuar llegint suposa un acte de valentia.
Passa que la filla, i també la mare, que sóc, es rebel·la contra aquest pare amb qui no es pot comptar; aquest pare que plora a les nits i que conviu amb el mar revoltat de la seva consciència; aquest pare que no ho ha sabut fer millor i que és prou egoista per doldre's de la seva, i només la seva, situació; aquest pare que «senzillament no havia entès res a temps».

Diuen que les novel·les de David Vann tenen molta influència autobiogràfica.  Deu ser veritat perquè la família que retrata en Sukkwan Island fa bona la seva frase sobre que «el millor que un pot fer a vegades és allunyar-se de la seva família, abandonar-la, perquè no hi ha manera d'arreglar els problemes».

En resum, una bona novel·la si considerem que l'autor aconsegueix ficar-nos de ple en aquest ambient pertorbador i asfixiant que et gela l'ànima i que et fa agrair arribar al final.
Amb tot, una novel·la que no es pot llegir en hores baixes.


24 d’octubre de 2013

Temps foscos

Parlàvem avui a la feina -i ahir i des de fa molts dies- de la sort que tenim de tenir feina.  Aquesta sort que no hauria de ser sort, perquè treballar és un dret.  Aquesta sort que sembla que t'invalidi moralment per queixar-te de retallades, de rebaixes, de pèrdua de drets i també per fer qualsevol altra reivindicació, perquè hi ha molta gent en pitjors condicions que nosaltres.
Com deia la mare d'una amiga "otros quisieran llorar con nuestros ojos", però això no treu que protestem i que ens queixem i que lluitem per no perdre el que tant de temps ha costat de guanyar.
També parlàvem dels fills i del futur que se'ls presenta.

I entre un tema i l'altre, m'ha vingut al cap aquest poema de Bertolt Brecht, que hauria d'estar molt desfasat i que no ho està tant.


Als nascuts després
Bertolt Brecht
(En versió de Feliu Formosa)

I
Certament, visc en uns temps molt foscos!
La paraula innocent és insensata. Un front net
demostra insensibilitat. Aquell que riu
no ha sabut encara
la terrible notícia.

Quina mena de temps, en els quals
parlar d'arbres és gairebé un crim
perquè implica silenci sobre tants delictes!
Aquell que camina tranquil pel carrer
potser és inaccessible als seus amics
que es troben en dificultats.

És cert: la vida encara me la guanyo.
Però creieu-me: és només per atzar. Res
del que faig no em dóna dret a menjar fins a atipar-me.
Casualment me n'he sortit (però si la sort em deixa estic Perdut).

Em diuen: menja i beu! Alegra't de tenir-ne!
Però ¿com puc menjar i beure
si tot allò que menjo ho prenc al qui passa fam i
el meu vas d'aigua manca al qui té set?
I en canvi menjo i bec.

També em plauria de ser savi,
els llibres antics diuen allò que és savi:
apartar-se de les lluites del món, i el temps escàs
passar-lo sense por.
Defugir així mateix la violència,
pagar amb bé el mal que ens fan,
no satisfer el desig, sinó oblidar,
es considera obrar amb saviesa.
Però jo no puc fer res de tot això:
Certament, visc en uns temps molt foscos!


II

Vaig arribar a les ciutats a l'hora del desordre
quan regnava la fam.
Vaig arribar entre els homes a l'hora de la revolta
i em vaig revoltar amb ells.
Així va passar el temps
que em va ser donat a la terra.

Menjava entre batalla i batalla
i m'ajeia a dormir entre els assassins.
Feia l'amor distret
i mirava la natura amb impaciència.
Així va passar el temps
que em va ser donat a la terra.

Al meu temps els camins conduïen al llot
la parla em delatava els botxins.
Jo poc podia fer-hi. Però els qui governaven
se sentien més segurs sense mi. Jo m'ho pensava.
Així va passar el temps
que em va ser donat a la terra.

Les forces eren poques, la fita
molt distant
perfectactament visible, bé que difícilment
jo pogués assolir-la.
Així va passa el temps
que em va ser donat a la terra.


III

Vosaltres, els qui emergireu de la inundació
on hem sucumbit
recordeu
en parlar de les nostres febleses
també aquests foscos temps
de què us heu escapat.

Perquè hem passat, canviant més sovint de país que de sabates
per la guerra de les classes, desesperats
quan no hi havia res més que injustícia i cap revolta.

Malgrat tot, ho sabem:
També l'odi contra la baixesa
endureix les faccions.
També la ràbia contra la injustícia
fa més ronca la veu. Ai! Nosaltres
que volíem preparar el terreny per a l'amabilitat
no vam poder ser amables.

Però vosaltres, quan haurà arribat l'hora
que l'home esdevindrà un ajut de l'home,
recordeu-nos
amb indulgència.




Muntatge en vídeo de Josep Porcar

19 d’octubre de 2013

Retallant llaços roses



Deia avui fa un any, a Vestint el pit amb un llaç rosa, que  l'objectiu de celebrar cada 19 d'octubre el Dia Mundial contra el Càncer de Mama era conscienciar la població sobre la importància del seu diagnòstic precoç.  Ara bé, de poc serveix conscienciar la població quan el govern sembla tan poc conscienciat i no té cap problema en excloure les mamografies de la cartera de serveis.

Per avalar l'exclusió, tant el Gobierno com el Govern defensen que no són retallades sinó que es tracta d'evitar un malbaratament de recursos fent pràctiques que no tenen demostració científica que aportin cap benefici per al pacient.

Cap benefici?  M'ho expliquen?

En estudis fets per valorar globalment els programes de mamografies a Europa, els investigadors han conclòs que el benefici d'aquests programes en detectar tumors en fases inicials és superior al dany que causen a través de l’excés de diagnosi, i que les dones (les dones? i les polítiques sanitàries?) haurien de ser més conscients de l’equilibri benefici-risc.
Arreu del món, el càncer de mama és el més comú entre les dones i 1.380.000 de dones van ser diagnosticades d’aquesta malaltia el 2008, segons la base de dades Globocan de l’OMS. A Europa, es van donar 425.000 nous casos de càncer de mama el 2008 i 129.000 europees van morir per la malaltia.

Així que, digueu-me tonta, però prefereixo un càncer de mama "sobrediagnosticat" (tumors detectats durant les proves però que mai haguessin donat cap símptoma durant la vida d’una dona i no haurien estat diagnosticats si no s’hagués realitzat la prova) i fins i tot un "fals positiu" (tumors que comporten una avaluació no invasiva abans de confirmar un resultat negatiu, o bé un procediment invasiu, com una biòpsia, abans d’obtenir un resultat negatiu), amb tot l'estrès i ansietat que pugui causar fins que es confirma el negatiu, que no pas una sentència de mort per no haver-ho detectat a temps.  Com diu l'Asociación para la Ayuda a las Mujeres con Cáncer de Mama, la mamografia "és avui la millor alternativa disponible per al diagnòstic precoç de càncer de mama i, per tant, per millorar el pronòstic de la malaltia".


Hem d'aplicar polítiques de control de la despesa pública?  sí.

Ho hem de fer anant en contra de la qualitat dels serveis? no.

Per això avui, posem-nos un llaç rosa, però també avui, demà, l'altre i sempre, denunciem les retallades i no les recolzem encara que no ens toquin directament.


13 d’octubre de 2013

Quan les matemàtiques no són "ciències exactes"

Tot em feia pensar que els "perroflautas", hippilinguis esparracats i morts de gana, havien de ser forçosament més aviat esprimatxats i poca cosa.
Però avui que els he pogut comparar amb la gent de bé, i ho he pogut fer amb cert deteniment i un munt de punts de referència, me n'he adonat que en realitat els "perroflautes" poden ser hippilinguis esparracats, però que de "morts de gana" no tenen res de res; ans al contrari, són ben cepats, un pèl excessivament nodrits, i amb una preocupant tendència a l'obesitat.

Sinó, observeu les imatges...


Fins i tot si acceptem que l'àrea ocupada és la mateixa (que no ho és), un "perroflauta" ocupa pel cap baix més del doble que una persona de bé, i segons quins càlculs, fins a 13 cops el seu espai.

Si és que es queixen de vici.

12 d’octubre de 2013

Banc de tardor





Roman la fulla
en un banc asseguda
mentre espera.
El proper sospir d'Èol
li durà companyia.







Com proposta del NipoRepte 101: "Banc de tardor" de Relats en català.
Fotografia: Mònica Caba


11 d’octubre de 2013

Males llengües


Sé del cert, que algunes males llengües apostaven que havia caigut a la dutxa mentre buscava la inspiració entre ruixats de netejadors i anticalç, i un munt de suau i aromàtica escuma de sabó amanit amb olis essencials; però no ha estat així (i mira que segons com, no m'hauria importat).

Ha estat més aviat un impàs provocat per una saturació de feina, de cansament, d'idees, de més feina, de desgana, he dit de feina? ...
Buf, no sé.
Com costa recuperar-se! (cada dia més).


Però avui sembla que la tardor ha arribat definitivament: comença a fer fresca per anar amb sandàlies i s'agraeix una jaqueta per tapar els tirants.  Així que és el moment d'agafar forces i seguir endavant.

Com diria la meva amiga Carme, tremoleu que vinc!