> Univers madur: 2013.07

31 de juliol de 2013

Avui que et fas gran



Em sembla mentida, però aquesta bestioleta que es menjava el món amb passos maldestres, actitud vital i riure permanent, avui fa 18 anys.

Hores d'ara s'ha convertit en un gegant de passos ferms que manté la seva actitud vital i continua menjant-se el món com qui lluita contra molins gegants.

Potser Roger no em perdonarà mai que hagi penjat aquesta foto, però és que . . .   m'agrada tant! , el defineix tan bé!

Deixeu pas,
que vinc!


Roger, a falta d'una cançó d'aniversari (tampoc és qüestió que es posi a ploure si canto jo), faré com si bufés les espelmes del teu pastís i demanaré un desig (que demani un desig! que demani un desig!) o potser molts; tots per a tu.
continua trepitjant fort (com el Roc de la cançó) i posant el cor i l'ànima (i els colzes i les hores) en tot el que fas; 
no perdis el somriure alegre ni la fe -gairebé innocent- en el futur i en el que es pot fer; 
mira de no ensopegar ni prendre mal, però si ho fas, aixeca't amb aquesta energia tan teva, i continua endavant; 
no perdis la música que et mou i sàpigues descobrir tots els colors que s'amaguen en el dia a dia. 
I sobretot, sobretot, sigues molt i molt feliç.
A mi, encara que no em pugui fer petita ni em pugui enfilar pels descosits del teu vestit, també em queda el plaer indescriptible que és estar amb tu avui que et fas gran.

MOLTES FELICITATS



30 de juliol de 2013

Embarbussaments de cor i de cap


Fa uns dies vaig llegir un tuit que preguntava com enamorar la dona que estimes en 24h, i vaig desitjar de tot cor, per la tranquilitat del tuitaire i pel seu amor, que fos una pregunta retòrica, sense voluntat de resposta; feta més com una declaració d'amor i una demostració de la seva urgència, que no pas com un dubte.
Si hagués estat una pregunta real, li hauria dit al tuitaire que només hi ha una forma possible d'enamorar-la amb èxit, i és sent un mateix, perquè qualsevol altra actitud pot enamorar arravatadament però no suporta el dia a dia.

També passa que cadascú té una idea diferent de l'amor, de com manifestar-ho i de com rebre-ho.  Ni millor, ni pitjor -que deia aquell-, diferent.
Allò que a un li sembla natural i que representa la prova fefaent de l'amor, a l'altre li pot semblar un absurd; i a l'inrevès.  Aleshores, com fer-ho?

Entremig d'aquestes cabòries se m'ha colat una frase que no sé si és una cançó o un embarbussament, però que recordo de petita/joveneta i que deia alguna cosa semblant a "¿Cómo quieres que te quiera si quien quiero que me quiera no me quiere como quiero que me quiera?".
Sempre m'ha semblat un absurd manifest d'amors impossibles.  Perquè en el fons, estimar o no estimar i que ens estimin o no, no ho podem escollir.  Podem fer més o menys per demostrar el nostre amor i també per guanyar-nos el dels altres, però estimar per estimar, sense cap motiu i inevitablement, no ho triem.  No sé si és química, o instint, o feeling, o què, però ben segur que no és voluntat.  La voluntat serveix per tenir cura d'aquest amor, per protegir-lo, per fer-lo créixer, però mai per fer-lo sorgir.

Uf!  Em sembla que comença a embarbussar-se'm el cervell.  Millor ho deixo aquí.

26 de juliol de 2013

Aquest meu petit país

Aquest meu petit país,
de tan petit, no té fronteres,
que no li calen
       ni les vol pas.

Aquest meu petit país,
de tan petit, m'hi cap al cor
           i se m'arrela
i -com l'amor que em fa sentir-
se m'eixampla
           i se'm desplega
en un immens mapa acollidor
on tothom hi cap,
    si hi vol ser
            i s'hi vol estar.

Aquest meu petit país,
no entén de pàtries
          ni de banderes;
només en sap
      de dones i d'homes,
           de drets i deures,
                d'honestedat,
                   i d'un llarg camí
                     que volem fer
                       en pau
                  i llibertat.

Aquest meu petit país,
de tan petit, no pot guardar
     ni pors,
         ni odis,
             ni amargors,
que té l'ànima curulla
de campanars i de cels blaus,
i de la joia de sentir-se
          infinitament estimat.

Dies de sol i lletres


A vegades les millors vacances són les de no fer res més que recuperar vells i petits plaers que tenies oblidats o senzillament aparcats per manca de temps, de motivació, d'ànims o vés a saber.

Aquest any, que fem les vacances per trosos, torno de passar 10 dies curts a La Puebla.  Deu dies que he aprofitat per torrar-me al sol estesada al costat de la piscina, llegint pels descosits i prenent alguna cosa ben fresqueta per apaivagar la calor.
Sol, descans, lectura i bona companyia; que més podria demanar?


També he aprofitat per recuperar l'exercici d'escriure al bloc, ni que sigui en forma de comentari dels llibres que he llegit.  Us poso la llista dels últims que he comentat:
En breu més, espero :P

24 de juliol de 2013

El fruit del baobab


 Edicions 62 (2013)
Col·lecció El Balancí
ISBN: 97884297700
Text de la contraportada
Dos mons, dues cultures, tres vides plenes de dilemes.  La Lola, una pediatra separada de fa poc, sap que als seus trenta-nou anys li queden poques oportunitats per ser mare.  L’Aminata, en canvi, una jove gambiana, ha decidit que no vol tenir més fills. Potser perquè l’aixopluc del baobab de la infantesa s’ha esvaït i ara viu en un territori hostil.  La feina és incerta, acaba de descobrir la intenció del marit d’afegir una segona esposa a la família i la filla gran s’ha tornat rebel.

Efectivament, la Binta, la millor estudiat de l’institut i en plena eclosió adolescent, està disposada a trencar els tabús i les tradicions de la família: s’ha enamorat d’un noi blanc, s’avergonyeix de l’analfabetisme de la mare i, sobretot, no li perdona la seva mutilació.  La Lola, la metgessa d’ulls hipnòtics com el mar, de mica en mica es guanya la confiança de l’Aminata i la Binta i s’involucra perillosament.



La novel·la explica la història de la Lola, una pediatra barcelonina recentment separada que fuig del seu entorn i es refugia en una nova vida a Mataró.  A l'ambulatori on treballarà coneix l’Aminata, una dona gambiana que va arribar a Mataró seguint al seu marit i que té quatre fills: dues nenes i dos nens.  Entre dubtes i consciència la Lola s'implicarà en la seva vida, la de la seva família i també en altres lluites.

Tot comença, o es desencadena, quan la Lola reconeix la Binta -la filla gran de l'Aminata- i descobreix que li han practicat l'ablació.  A partir d'aquest fet, la Lola sent la necessitat de documentar-se i d'implicar-se per evitar que a la Fatou -la germana petita de la Binta, de set anys- pugui patir la mateixa pràctica.
Paral·lelament l’Aminata descobreix la intenció del seu marit d’afegir una segona esposa a la família i de dur a la Fatou, la seva filla de set anys a Gàmbia per tal de que li practiquin l’ablació tal com van fer amb ella mateixa i amb la seva filla gran, la Binta.  Però l'Aminata, digna, elegant, immigrant i analfabeta, ja no té tan clars els preceptes i tradicions en què ha estat educada, i la por de perdre la seva relació amb la Binta -amb qui sosté amargues discussions- l'esperona per fer un pas endavant.
D'altra banda, la Binta, jove gambiana de catorze anys, molt intel·ligent, absolutament adolescent i rebel, i amb un caràcter força dur, és qui més pateix el xoc cultural entre el seu món actual i les tradicions imposades per la seva família.  Un xoc que es tradueix en el rebuig frontal a la cultura mandinga, en la vergonya per l’analfabetisme de la seva mare, i en l'odi profund pel que li van fer quan encara era una nena abans de deixar el seu país d’origen.  Com diu la Lola, «És una bestiola espantada, malfiada. Una noia de catorze anys sense clítoris. Un àngel mutilat»; sort en té del seu amor -un company d'institut- que la rescata amb la màgia dels poemes de Papasseït (fantàsticament trobats).

M'encanta la imatge de les lletres com «formigues arrenglerades a la recerca del formiguer».
M'agrada la descripció «Son fortes, les dones africanes. Àfrica, és nom de dona».
Em dol, em colpeix, em revolta l'acceptació «Ja se sap: la dona, la sang i el dolor van emparellats.  La purificació, la menstruació, la nit de noces i el part.  El patiment és llei de vida si has nascut en femení.».

Entre les dades aportades per la recerca de la Lola:
"Cent cinquanta milions de dones en el món pateixen l'ablació, mutilació genital femenina.  Sis mil nenes al dia són brutalment mutilades.  Tallades per àvies amb el consentiment de les seves pròpies mares, sense anestèsia, sense medicació, ni cap tipus d'antibiòtic.  Usant per això fulles rovellades, trossos de vidre o navalles d'afaitar velles.  Una altra pràctica més extrema és la infibulació, que consisteix a tallar més del clítoris, els llavis i suturar la vagina ".
La novel·la és molt més que una història de dones valentes i fascinants; és una història per reflexionar, reflexionar i reflexionar; una visió gens estereotipada de l’ablació que defuig prejudicis i enfrontaments entre bons i dolents.  Perquè si bé des de fora, des de la nostra cultura, és fàcil adoptar certes postures, no podem deixar de fer-nos la pregunta amb la que topa la Lola durant la seva croada personal:  «Com pots parlar a algú d'una cosa que no sap què és?».

En resum, us la recomano.  La història és genial; les dades, brutals; la denuncia, colpidora; el ritme, encertat; les protagonistes, valentes i amb caràcter.  Fins i tot si no us agrada (cosa que em sembla gairebé impossible, però reconec que és una història dura i difícil de pair), segur que no us deixa indiferent.

Havia llegit la Maite Carranza amb la trilogia de "La guerra de les bruixes" que, tot i ser per a públic infantil-juvenil, vaig llegir d'una tirada.  No cal dir que en aquesta ocasió s'ha superat amb escreix.

Sobre l'ablació, a vegades és més punyent si ho sentim explicar per algú que ho ha patit.  En l'apunt El botó del meu plaer podeu veure i sentir el testimoni de la Waris Dirie.


22 de juliol de 2013

La casa del silenci


Ed. Rosa dels vents
Col·lecció Narrativa catalana
ISBN: 
978-84-01-38819-4

Text de la contraportada
Aquesta és la història de diverses dones i d'algun home. De dones valentes i sensibles, dones apassionades, dones que estimen els homes però que sobretot estimen la música. Aquesta és la història d'un violí que passa de mà en mà, d'un director d'orquestra exiliat que viu entre notes musicals i entre faldilles, de mares absents, de desamors i de venjances, de guerres que separen, de minyones que mengen xocolata desfeta. Aquesta és la història de La casa del silenci, on la música no deixa mai de sonar.

La casa del silenci és una magnífica novel·la de caire intimista, la història narrada gira al voltant de la música, amb la màgica presència de l"Stainer", un violí que a mesura que avança la història va prenent protagonisme fins gairebé arribar a convertir-se en l'eix central sobre el que gira la narració, i on també ens trobem amb el riu Spree que amb el seu cabal arrossega la història d'una dona trencada.

La Teresa, la Maria, l’Anna i en Mark són els narradors d’una història que evoluciona a partir dels fragments que ells expliquen.
El protagonista silenciós és en Karl T., director d’orquestra i que viu en una casa on regna el silenci però que rebosa musica pertot. Ell és música i viu tots els aspectes de la seva vida com viu la música, fins el final.
L’altre protagonista silenciós és l’Stainer, el violí d’en Karl, que té màgia i que salvarà la vida de la Teresa -que posa massa ànima en les notes- i serà només un trofeu per l’Anna –que és una violinista virtuosa però sense ànima-.
I sempre al costat d’en Karl, la Maria -la minyona que sent la música a la boca de l’estòmac- i, més tard, en Mark -el fill desconegut que mai serà com el seu pare.

La història flueix fàcilment sempre al voltant de la música, del violí Stainer i del concert per a dos violins de Bach. En ocasions és una novel·la un pèl massa previsible, però en general és un relat sensible i farcit de sentiments que a vegades van de la mà i en altres moments són totalment oposats.
En resum, La casa del silenci és una novel·la tendra i agradable de llegir; fa venir ganes de sentir música i menjar xocolata amb nata; i resulta ideal per unes vacances vora la piscina.

19 de juliol de 2013

L'estiu que comença

Planeta Editorial (2013)              
Col·lecció Ramon Llull              
               ISBN: 9788497082570                            


Text de la contraportada
L’estiu que comença recull els cinquanta anys de vida de la Júlia Reig i l’Andreu Balart, vinculats abans de néixer per l’amistat de les seves mares, que han imaginat amb il·lusió la possibilitat que heretin aquest lligam o fins i tot que puguin arribar a enamorar-se. Però la Júlia i l’Andreu volen sentir-se lliures d’un destí que s’entesta a unir-los.





L’estiu que comença és una fantàstica novel·la sobre l'amistat, la família, la felicitat, els costums i l'amor, amb l'impagable avantatge de no ser una novel·la romàntica ni caure en tòpics i judicis morals.  Senzillament les coses passen i són com són.

Els protagonistes principals són la Júlia i l'Andreu, dos bons amics, fills d’amics i pares d’amics, que no volen ser protagonistes d'una història ja escrita, però que ho són. Al seu costat, la Roser i l’Elvira, el Joan i el Valentí, la Selma i l’Ernest i d'altres que no poso però que són també especials i propers.
La història comença amb l'embaràs de la Roser i l’Elvira -amigues íntimes- i acaba quan els protagonistes -els nens d'aquells embarassos- passen la cinquantena.  Al llarg d'aquests 50 anys -explicats una mica a salts- els personatges creixen i maduren amb una referència constant: la revetlla de Sant Joan al jardí de Can Balart, el dia més important de la història, quan les dues famílies es retroben per brindar “Per l’estiu que comença!”.
Com passa sovint, les famílies Reig i Balart (la Júlia i l'Andreu) s'apropen i s'allunyen segons la dissort o el destí va condicionant la seva vida.
En la novel·la no passa res que no sigui absolutament creïble: les relacions familiars i de parella, les gelosies i els suports incondicionals, les traïcions i les tradicions bastides a força de repetir petits gestos; però potser perquè tot és absolutament creïble, és fàcil identificar-te amb els personatges, en alguna situació, potser en les converses, i això resulta un valor afegit.

L'estiu que comença és una història que respira estiu però que està plena de molts altres moments; és una història que enganxa i emociona.  Els personatges són propers i la narració és fluïda, delicada i gairebé poètica en certs moments. Si heu llegit fins aquí, ja haureu endevinat que m'ha agradat molt i molt.  M'he enamorat amb els personatges i també he plorat amb ells, i quan vaig acabar-lo de llegir em va saber molt greu que s'hagués acabat.

Vaig llegir per primer cop la Sílvia Soler amb Petons de diumenge i em va agradar molt.  M'alegra ratificar aquesta impressió amb L’estiu que comença.


17 de juliol de 2013

Quirat mig







Edicions 1984
Col·lecció Mirmanda
ISBN: 978-84-92440-75-7



Text de la contraportada
L’Alícia, una dona madura que treballa de controladora aèria, casada amb un metge i amb dos fills, comença a desaparèixer de manera intermitent. No dóna explicacions a ningú ni deixa cap rastre d’on va.
El marit, completament desorientat i preocupat, intenta parlar-li, veure si està malalta, desentrellar tant de misteri. Ella li demana confiança, que la respecti en aquesta mena de reclusió voluntària, cosa que ell intenta fer plenament. Però arriba un moment en què la situació es fa insostenible.
Què li passa? I, sobretot: amb qui es troba? Els dubtes van teixint un mur entre la parella.

Quirat i mig és la història d’una recerca interior. No hi ha res que passi avui que no hagi tingut un inici temps enrere. Trobar aquest fil i seguir-ne el recorregut és el que intenta l’Alícia: aprendre a escoltar-se, a mirar dins seu sense que la imatge de si mateixa li reboti com en un mirall. I el que va adquirint li serveix per reconciliar-se amb el seu passat. Una novel•la plena de picades d’ullet al lector i de material simbòlic, com ara l’anell que dóna títol a la novel•la i que la protagonista perd al principi del relat. Finalment, els diferents elements conflueixen i la realitat s’imposa. Encara que l’Alícia no n’acaba de ser conscient, es prepara per a una última gran experiència.


Dos fets -el suïcidi d’una amiga i la pèrdua del seu brillant de quirat i mig- són els detonats del sotrac interior que pateix l’Alícia i que trastorna absolutament el seu món i també el del seu entorn: marit, fills, amics i feina. Aquest terratrèmol empeny l‘Alícia a la reflexió, a la recerca de les causes del seu estat, la seva desesperació i el seu dolor.
A través del mirall de la vida entra en el món de Llarim, un món que li ofereix la pau que necessita, el consol a tanta desgràcia, la comprensió d’uns personatges que li permetran comprendre certs episodis de la seva vida, reconciliar-se amb ella mateixa, perdonar-se i perdonar. En el seu món real, però, no és tan fàcil admetre aquests viatges fantàstics, les seves desaparicions inexplicables, els seus canvis d’humor, tot i que sovint aquesta incomprensió és fruit de la por: la por a l’absència, la por a allò que no s’entén, la por a perdre el que més estimes.

Aquest llibre me’l va deixar un amic que l’havia comprat perquè la M.Dolors Millat havia estat mestra seva a l’Escola d’Escriptors. Quan me’l va deixar ja em va dir que m’agradaria, no sé si perquè ja em coneix els gustos o perquè també li havia agradat a ell, però he de dir que va encertar de ple (gràcies Narcís).
Una pot sentir-se fàcilment identificada amb la protagonista, potser per la proximitat d’edat o per similitud de sexe; però segur que en aquesta identificació també té molt a veure l’excel•lent trama i la narrativa. La fantasia i el simbolisme latent en tota la història (mirall, viatges, rius foscos, clarors i tenebres), fan d’aquesta novel•la un relat apassionant, el retrat d’una vida que podria ser la de qualsevol i que és alhora una reflexió sobre el pas del temps, sobre les decisions presses, sobre l’esperança i el desencís.

15 de juliol de 2013

Tu i Jo

Angle Editors (1a. ed. Maig 2012)
Trad. Joan Casas
ISBN: 978-84-15307-01-3
Text de la contraportada
Acostumo a posar el text de la contraportada; aquell petit resum que vol fer-te venir ganes de llegir el llibre, però en aquest cas, em disculpareu per no fer-ho. No entenc com han estat tan explícits, així que si podeu, intenteu no llegir-la. 



A vegades una novel·la t’agrada pel regust que et deixa un cop acabada, quan penses en ella o quan vols parlar-ne.   Una mica això m’ha passat amb Tu i jo, de Niccolò Ammaniti, que em va arribar recomanada per un bon amic i que és tan curta com fàcil de llegir. 

Tu i jo, publicada per Anagrama, és una història breu, de cent trenta-sis pàgines, que gairebé no té temps de ser i que concentra la seva força en allò que no explica. No us diré que sigui una obra mestra, però sí que capta molt bé la dualitat de l’adolescència: fragilitat i resistència, inseguretat i superació.

Lorenzo, el protagonista, és un adolescent que vol encaixar en un món que no sent ben bé com seu, que es creu feliç en el seu petit cercle, i que té la necessitat imperiosa de descobrir-se i afirmar-se.   En aquest procés, viu una setmana blanca molt especial que l’enfronta a situacions inesperades, a responsabilitats no volgudes i a relacions inacabades.

La novel·la acaba on comença, en un hotel de Cividale del Fruiuli, amb una nota i l’evidència de promeses difícils de complir.  I és aleshores quan t’adones que aquesta història, com moltes de reals, no té un bon ni un mal final; algunes històries són com són i et colpeixen.

D’altra banda, si les cobertes ens han de parlar del contingut, en aquest cas ho fa; m’encanta la foto de la portada

5 de juliol de 2013

Foc 100

Fa molts anys (sniff, molts) vaig passar una època meravellosa fent de monitora a l'Esplai Submarí, al barri de La Marina, a la Zona Franca.

Realment fa molt de temps d'això.  L'esplai ha canviat, tant en les activitats que ofereix com en els seus "usuaris".  Nosaltres també hem canviat, però sortosament continua havent-hi gent dedicada, una d'elles la Marta a qui vaig conèixer de "nena" quan feia de monitora a l'esplai.

Avui, a través d'un altre ex-monitor, m'ha arribat un correu-e de la Marta explicant-nos que treballa a la Fundació Mans a les mans, que tenen projectes conjunts amb l'esplai El Submarí, i que ara estan fent una campanya important per aconseguir diners i rehabilitar els baixos del local per dignificar l'espai, ampliar-lo i adaptar-lo a la normativa.

Podeu veure una petita presentació del projecte si cliqueu sobre la foto:


No ens demanen diners (ep! que no s'hi neguen si voleu); només ens demanen que si som clients de Catalunya Caixa i tenim la targeta solidària (es pot demanar a cost zero durant el primer any), entrem a votar el seu projecte solidari:  FOC 100.


Així que ja sabeu, si en sou clients, els hi podeu donar un cop de mà.  I sinó, també els podeu ajudar fent-ne difusió d'aquesta iniciativa entre els vostres amics, amigues, coneguts i conegudes; potser ells podran votar-los i ajudar-los a fer realitat un local rehabilitat i en condicions pels infants i joves del barri