> Univers madur: 2013.05

26 de maig de 2013

És de nit, i plou



;
;
plu,
;
;
plo,
;
;
plou.
;
;

cau la pluja amb monotonia
insistent, rítmica i suau.

ploren els núvols gotes de llum
sobre les llambordes           
                        fosques de nit

i al llit
el so de la pluja               
                em bressola somnis que,
amb abraçades suaus               
                i gronxades rítmiques,
se'm tornen humits.


22 de maig de 2013

Una mirada oculta rere un vel


Aquesta fotografia és la imatge del primer anunci contra el maltractament de la dona a la història de l'Aràbia Saudí, juntament amb el lema

 Algunes coses no poden ser tapades

Me la va passar en Marc (el meu fill gran), i em va impactar.  Vaig trobar ocurrent el lema i molt adient la imatge.  Sí, és cert, que podríem discutir molt (ja ho he fet amb alguns companys) sobre el paper de la dona en el món àrab, sobre la vexació o no que suposa l'ús del niqãb, el hijãb o el burqa'; però a mi em sembla un pas important, potser el primer pas, sovint el que més costa.  I penso també que contra la violència sobre les dones hem de lluitar tots plegats i no hem de deixar que cap excusa serveixi per justificar-la.


Germanes en sexe i submissió
a aquest mascle impotent
que aferma la seva feblesa
emprant la força i el menyspreu.

Germanes en sexe i submissió
a aquesta por
que pinta temors en la consciència
i ens fa culpables de ser dones,
                                      i potser lliures i rebels.

Germanes en sexe i submissió
a aquest esglai silent
que ens tenalla el crit i la ràbia
                       al fons de l'ànima.

S'amaguen cops i blaus
                i crits i plors
rere el vel atapeït de la vergonya
que a voltes és de roba
i altres és silenci i indiferència.

Germanes en sexe però mai submises
al desamor que calla
devorat per la broma del desànim,
que esquinça els somnis
i transforma els petons en carícies de sang.

Degota la por damunt els paraigües,
i la pluja regarà un nou coratge
que renaixerà fort i altiu;
de les deixalles dels sentiments
brollarà l'esperança,
                       com fulles noves.



Com proposta del RPV 253:  "Mirada oculta" de Relats en català.

19 de maig de 2013

Nit de museus



Aquest dissabte es va celebrar, arreu d'Europa, "La Nit dels Museus", una iniciativa promoguda pel Consell d’Europa en què participaven més de tres mil museus de quaranta països, que aquest any coincidia amb el Dia Internacional dels Museus i que tenia per objectiu sensibilitzar el públic sobre el paper dels museus en la transformació constant de la societat.

A Barcelona hi participaven més de 60 museus amb una àmplia oferta d'exposicions i activitats que anaven més enllà de l'oferta museística.

Nosaltres teníem teatre i això va fer que ens incorporéssim tard a la "moguda museística" i potser això em va donar una visió esbiaixada però, que voleu que us digui?
Èxit absolut, indubtable i innegable, de públic.  Però mentre maldàvem per obrir-nos pas entre la gentada que es movia pel MACBA fent impossible gaudir d'una mínima visió de les obres exposades, ensordits per la música del DJ que acompanyava la nit, esquivant els fotògrafs amateurs que no es podien estar de piular la seva #capturaelmuseu, em preguntava fins a quin punt s'havia assolit l'objectiu de la nit.
Quants dels que érem allà hi aniríem qualsevol altre dia?
Quants érem producte de la nit, de l'ambient?

Ep!  que amb això no estic dient que no s'hagi de fer "La Nit dels Museus".  M'agrada i penso que cal potenciar la descoberta d'una nova, agradable i cultural activitat.
Per sort a Barcelona (de fora no en puc parlar) molts dels museus que obrien gratuïtament dissabte a la nit, obren també de manera gratuïta altres dies (la majoria el primer diumenge de mes) i alguns, fins i tot, els diumenges per la tarda.  Us en poso alguns enllaços:

13 de maig de 2013

A les palpentes



M'endinso en la bromada
a les palpentes,
que no sé si és dia,
       o nit,        
                    o vespre,
car la llum blanquinosa de la boira
em confon i se'm fa dolça.

M'aventuro endormiscada
i em faig lleugera, ingràvida,
per lliscar pels raigs de lluna
i arribar al món dels somnis,
i un cop allà      
                           despertar-me
         abraçada al teu cos.


En resposta a la proposta del Repte Poètic Visual 252.

12 de maig de 2013

La remor persisteix i no és només poesia

Ahir vaig anar a la Gala final de rapsodes 2013 i presentació del llibre “L'estimem perquè és la nostra!” que organitzava l'ARC, però no és la meva intenció fer una crònica de l'acte, que segur que altres companys la faran millor que jo (posaré més avall els enllaços que vagi trobant).  
També serà un altre dia que us parlaré del llibre "L'estimem perquè és la nostra", de la seva voluntat, del seu sentit (mai tan actual com aquests dies) i del poema amb què hi participo.

I és que  avui volia parlar del plaer de sentir recitar poesia ben recitada.

Jo ho trobo infinitament difícil; em reconec incapaç i penso que és un do que no tenen massa persones.  No és només que la veu t'hi acompanyi; és donar-li el to adequat, el ritme, aquest punt de dramatització sense sobreactuar, el grau de musicalitat sense fer-ne cantarella; saber transmetre tot el sentit del poema; permetre'm tancar els ulls i viure'l.

Ahir varem tenir la sort de gaudir de bons rapsodes, i  l'Alexandra Morera va ser una justa guanyadora.  Cadascun dels finalistes recitava un poema "lliure" (molts en van triar un de propi) i un poema de Salvador Espriu (guanyador per majoria l'Assaig de càntic en el temple). Us poso l'enllaç perquè pugueu sentir el poema "lliure" amb què participaven els Finalistes del Concurs ARC de Rapsodes 2013.

Un dels poemes recitats va ser "Aquesta remor que se sent" de Miquel Martí i Pol.
Aquest poema va ser publicat dins del poemari "Vint-i-set poemes en tres temps" (1970-1971) en un context de fèrria censura de tot allò que pogués ser entès com qüestionador del règim; i em va fer pena pensar que fa més de 40 anys d'aquests versos i són absolutament actuals, perquè continua havent-hi moltes coses de les que no se'n pot parlar, perquè continuen fent por els pensaments i les paraules, i malgrat tot, la remor persisteix, una remor de gent descontenta de com van les coses i farta de ser-ne pacient.

Aquesta remor que se sent    (Miquel Martí i Pol)
Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tanmateix, la remor persisteix.


10 de maig de 2013

Bufant espelmes amb rimes manllevades



Avui és l'aniversari d'una persona molt especial i, aprofitant que és la setmana de la poesia, vull felicitar-lo amb dos poemes. 
L'un per dir-li que el pas dels anys no desfà ni desllueix somnis ni desigs, sinó que ens fa més interessants i ens convida a viure més intensament. 
L'altre per tornar-li a dir, un cop més, que l'estimo.


Tot és en tot    (Miquel Martí i Pol)  
Perquè els colors de la tendresa aporten
tonalitats més netes al paisatge
i fan l’ombra dels arbres molt més densa.
Així creixem, i els anys són una pedra
de formes consuetes, que no llasta
la ingravidesa mòrbida dels somnis
ni afeixuga el delit de les mirades.
Tot és en tot i el cercle recomença
cada vegada que el desig detura
l’ocell del temps i en fixa bé la imatge.
Tot és en tot, delimitat, tangible,
i a poc a poc, amb mots de cada dia,
pot concretar-se en signes, en paraules.

Deixa'm tornar-te a dir    (Montserrat Abelló)  
Deixa'm tornar-te a dir
allò que abans et deia:
«Demà passat, vindré
pels corriols de la lluna.
Vindré a dir-te
que t'estimo.
Demà passat i l'altre també
I no sabràs què fer-ne
d'aquest amor tan
senzill i persistent.
I no sabràs que fer-ne
ni què dir-me'n.
I te n'aniràs
i seguiré estimant-te.
I tornaràs i et miraré
amb els ulls plens de somriures.
I tampoc sabràs què
fer ni que dir-me».

Per molts anys !!!

8 de maig de 2013

Setmana de la Poesia de Barcelona 2013




La poesia representa la radicalitat i la força de la paraula, però també les seves carícies.  La poesia ens enlluerna i obre nous camins inexplorats al sentiment i a la raó.  La poesia és la intimitat de la lectura pacient i introspectiva, però també el crit arrauxat que ens fa sentir que formem part d’una comunitat, que expressa millor que cap altra forma literària la intensitat de viure i sentir.

Jaume Ciurana

Presentació de la Setmana de la Poesia de Barcelona  (del 8 al 14 de maig de 2013)




Aprofitant que avui comença la Setmana de la Poesia de Barcelona i que demà dijous, 9 de maig de 2013, a les 19 hores, a la Sala Caritat de la Biblioteca de Catalunya (carrer de l'Hospital, 56, Barcelona), es presenta el recull "La Tercera Illa. Poesia Catalana de l'Alguer (1945-2013)", poso a continuació un poema d'Anna Cinzia Paolucci, poetesa que tanca la selecció dels poemes.

EL DIA DE LA MEMÒRIA

Des del cel negre
plouen gotes d’aigua fosca
com llàgrimes centenàries
que troben desfogament
en una sortida digna.
Els homes necessiten
d’un món nou…
de sortir del gel de la solitud,
de la foscor de la indiferència.
Baixa des del cel
el plor que fa soroll…
s’aplaca, sanglota.
Moviments llargs i lents
bressolen veus sobre veus
del mateix timbre i color.
Al costat del foc, un vell narra
els horrors del passat.
Dins l’espetec de la flama
ressona la seva veu feble.
Paraules que tremolen en l’aire,
que mouen la consciència.
El nen que escolta en silenci
ajupit als seus peus
dibuixa sobre un full blanc
l’esperança d’un demà millor.
Podeu consultar aquí el programa d'activitats de la Setmana de la Poesia de Barcelona 2013.

6 de maig de 2013

Coses de família



Deia Giuseppe Mazzini en el seu llibre "Els Deures de l'Home", que "la família és la pàtria del cor", que en ella s'estenen els afectes de manera forta i duradora com l'heura al voltant de la planta.   Lord Byron, que era una mica més escèptic, la definia com "una de les formes d'odiar-se els uns als altres en persones de totes les classes socials".  I potser tots dos tenen raó.

A vegades la família és un incordi, un destorb; especialment en certes ocasions i sobretot a certes edats en que el món t'espera i els lligams -per molt afectius que siguin- no et deixen volar.
Però aquesta sensació és molt superficial i passatgera.
Al final -o sempre- la família és allò que ens sosté, el nostre referent d'infantesa, el nostre projecte de futur.  La família és les nostres arrels, els llaços que ens uneixen, els moments viscuts junts.  Família és la que tens de petit, la que adoptes amb la teva parella, la que formes amb els teus fills.  Família són també les famílies de la teva família, dels teus pares, dels teus germans.  I així és com la família creix i es ramifica i s'embranca.  I en aquest créixer infinit, a vegades s'adorm la relació, però no es perd.

Dissabte el meu pare feia 80 anys i ho varem celebrar (oh, sorpresa!) amb totes les seves famílies: la seva família de petit, les famílies dels seus germans, la família que ell va formar, les famílies dels seus fills.  Ens varem ajuntar tiets i nebots i cosins i pares i fills i germans i cunyats i avis i nets i, tots plegats, li varem desitjar moltes felicitats i varem aprofitar per estrènyer i refer vincles que la distància, l'edat, el temps i tota sort de foteses, han afeblit.
Va ser un dia intens i divertit; per repetir.  Espero que el meu pare s'ho passés igual de bé que jo i que descobrís en els somriures, petons i abraçades (segur que ja ho sabia) com l'estimem tots.

La festa em va fer un regal extra en forma de reculls de poemes dels "Tocats de lletra" (gràcies Helena).  Del recull del 2010 manllevo aquest poema de Jordi Pàmies que forma part del poemari "Terra cansada".
"La darrera lliçó" és un homenatge a la tasca pedagògica però...  quin millor mestre que un pare?  qui ens podria ensenyar millor la saviesa de viure al dictat de l'amor?

Per a tu, papa.  Moltes felicitats!

La darrera lliçó          

Alta tarima d'anys, lucidesa de mestre

i pols blanca de lluna, a la pissarra.
A hora foscant,
quan lentament passàvem fulls
al quadern de la vida,
ell, tot d'una, somreia, delicat i evasiu,
amb el pessic de sal de la nostàlgia...
Amb secreta dolcesa bateguen, els records.
I a la carena d'un nou segle,
que sobrevolen negres nuvolades,
d'ell aprenem, encara, una lliçó
-la més pura de totes i la definitiva:
la saviesa de viure al dictat de l'amor.

Jordi Pàmias