> Univers madur: Amb el cos maquillat de blaus

25 de novembre de 2013

Amb el cos maquillat de blaus


Hores d'ara, ja ben iniciat el s.XXI, em sembla profundament trist necessitar d'un dia contra la violència de gènere i em sembla gairebé impossible que algú no la condemni, però els números i algunes portades dels diaris ens demostren que no només hi ha molta gent que no la condemna, sinó que n'hi ha molta que la justifica o la practica.  Esfereïdor.

Cal condemnar la violència de gènere pel simple fet que és violència, i cal condemnar-la encara més perquè s'acarnissa en els més febles, en aquest cas la dona.  I tots els casos que es puguin produir en sentit contrari -que no ho dubteu, també n'hi han i són igualment condemnables- no aconseguiran fer-me menys bel·ligerant al respecte.


Sovint pensem que és un tema llunyà, o marginal, o circumscrit a un cert entorn social, cultural i/o econòmic.  Potser fins i tot en coneixem algun cas que no justifiquem però sí que expliquem per un tema de drogues o d'alcohol o d'un cert desequilibri emocional que han perdut aquell bon noi.
No és el cas de la meva companya, posem que se'n diu Mercè, que ha hagut de plegar de la feina i canviar de casa per fugir del marit; ni és el cas de la seva filla que canviarà d'escola i d'amics per fugir amb la mare.  Cap explicació raonada la farà -les farà- menys víctimes del maltractament físic i emocional que patien ni del desarrelament i la por que continuen patint ara.  I cada cop que hi penso, el cor se m'estreny i me'n faig creus que hagi pogut passar aquí, al nostre costat, en el nostre dia a dia, i no ens haguem adonat; i em dol que ho hagi passat aquí, en el seu dia a dia, i no hagi pogut/sabut dir prou abans.

El cel que t'havia promès
va esdevenir foscor
quan et va robar la llum;
però tu encara no ho sabies.
Continuaves esperant
que el seu somriure
il·luminés el teu dia
i els seus petons obrissin
les finestres del teu desig.

Vivies amb la veu presa
i la voluntat segrestada,
amb els anhels somorts
i els somnis estrafets,
fins que un dia el mirall
et retornà la imatge
d'un cos maquillat de blaus,
i una mirada buida,
i vas dir PROU.

Caminaràs amb pas vacil·lant
fins a trobar l'esperança
que et cosirà l'ànima
i tornaràs a tocar els núvols
amb la punta dels dits.
I quan els somnis tornin
a il·luminar els teus ulls,
el mirall et retornarà
la teva imatge, forta i feliç.
I quan puguis tornar,
ens trobaràs aquí.
 

Molta sort, Mercè.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada