> Univers madur: Bombes, gasos i míssils. Quan dir prou?

1 de setembre de 2013

Bombes, gasos i míssils. Quan dir prou?



L'Obama està convençut que cal «exigir responsabilitats al règim d’al-Assad per utilitzar armes químiques, dissuadir aquesta classe de comportament i minvar les seves capacitats perquè es repeteixi» i per això demanarà l'autorització del Congrés per llançar un atac militar «limitat en la durada i abast» contra Síria.  Cameron també ho va intentar però no se'n va sortir i la Cambra dels Comuns va rebutjar la possibilitat que el Regne Unit s'impliqués en l'atac contra el règim sirià de Baixar al-Assad.  Hollande s'hi mostra preparat per actuar però sense intenció de derrocar al-Assad sinó només per «posar fre a un règim que comet barbaritats irreparables contra la seva població».  Putin titlla de «ximpleria immunda» dir que el Govern sirià ha utilitzat armes químiques i entretant Rússia aprofita per tornar a vendre-li armament.

En fi, que fa més de dos anys que Síria està en guerra i el saldo és de vora de 100.000 morts, 2.000.000 de refugiats i 4.000.000 de desplaçats interns en un país d’uns 20.000.000 d’habitants.  Unes xifres esfereïdores, oi?  Doncs, segons com, sembla que acabem de descobrir una nova guerra.
L'ús d'armes químiques no se sap ben bé per part de qui -tot i que EEUU considera provat que ha estat el govern d'al-Assad- ha actuat de detonant de la resposta internacional.   Sembla ser que morir gasejat és més greu que morir d'un tret, d'un morter o senzillament de gana.  O potser és la conseqüència d'haver establert l'ús d'armes químiques com la línia vermella que hom no podia traspassar, que a la pràctica ha estat com donar carta blanca per a utilitzar qualsevol altra forma de violència.

Sento els meus fills remugar contra la postura d'Obama i l'intervencionisme militar d'EEUU, sobre els seus interessos i el risc de repetir un lamentable Irak; i somric perquè una part de mi es reconeix en aquests renecs; i dubto perquè no sé com podem mantenir-nos al marge de tanta violència; i em fa ràbia perquè em sembla estar en un nou "dia de la marmota": les mateixes situacions, els mateixos actors -amb altres noms i altres ubicacions, però els mateixos al final- i les mateixes víctimes: la població civil.

Em pregunto perquè no hem intervingut abans si realment volíem protegir-los.  Hores d'ara qualsevol intervenció és complicada i la no-intervenció és amoral.
Potser hagués estat necessari i suficient un posicionament internacional quan una part de la societat siriana va reclamar pacíficament un canvi (eren els temps de l'esperançadora "primavera àrab") en el règim dictatorial heretat i mantingut per al-Assad.  Però no vam saber -o voler- veure-ho així i ara som on som.

El més preocupant, però, és la certesa que d'una o altra manera, en més o menys temps, aquesta guerra acabarà i hauran començat unes quantes més.  Al capdavall l'única manera d'acabar amb les guerres és no començar-les, i d'aixó sembla que no en sabem; clar que tampoc no interessa gaire donat els beneficis econòmics de la indústria militar.

Fa pocs dies corria per la xarxa i per tots els diaris la mítica frase de Martin Luther King: "I have a dream".  El seu somni es referia a un futur en què els blancs i els negres poguessin coexistir en harmonia i en igualtat.
Potser és el moment d'ampliar aquest somni i abastar tots els homes i dones de tots els paisos.
Per fer-lo realitat caldrà un canvi important en la postura i mentalitat dels governs i, sobretot, caldrà que tots posem el nostre granet de sorra per la pau i pels drets humans, no només en el nostre dia a dia sinó també a l'hora de transmetre aquesta voluntat als nostres polítics.

Em preguntava en el títol Quan dir prou?  Ara és el moment.

Diguem PROU!
Aturem les guerres!

4 comentaris :

  1. Quanta raó. Jo també dic prou. El que necessitem no és fer ni buscar guerres sinó aprendre a no fer-les.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep, em sembla que aquest és un aprenentatge molt i molt difícil. Voldria pensar que hauria de ser natural, però crec que tenim algun gen molt belicista que no som capaços de combatre ni amb voluntats ni amb educació.

      Elimina
  2. És ben difícil això d'aturar les guerres. Es fa intervenint o no intervenint? Posant-se del costat del feble perquè no sigui massacrat o del costat del fort per tal que la guerra duri menys?

    En el cas concret de Síria, no el conec massa però m'ha semblat entendre que hi ha un bàndol a qui donen suport Rússia, Xina i Iran. I a l'altre bàndol els ajuden Aràbia Saudita i Qatar. Em recorda una mica a la Guerra Civil espanyola: si guanyaven els amics de Hitler i Mussolini, estàvem fotuts. I si haguessin guanyat els amics d'Stalin, també fotuts.

    Seguint amb l'analogia, hauria estat desitjable per a Espanya que, dos anys després del començament de la Guerra Civil els EUA es plantegessin intervenir-hi? I si haguessin canviat el signe de la Guerra. Ens hauria anat millor?

    Complicat això de les guerres. Perquè tant el que fa per acció com el que es fa per omissió pot tenir conseqüències terribles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sergi, d'acord en com és de complicat això de les guerres i les intervencions (per acció o per omissió).

      Discrepo en el cas de la Guerra Civil espanyola. No estàvem en una dictadura sinó que hi havia un govern legítim que no agradava a uns quants (o a molts) que es van revoltar. Crec fermament que Europa o EEUU o algú altre hauria hagut d'intervenir i recolzar la legitimitat i, si calia, forçar noves eleccions. Potser a la república no li hagues calgut ser amic d'Stalin si els rebels no haguessin tingut el suport de Hitler i Mussolini i (per omissió) de la resta de països europeus que es van rentar les mans. Potser tampoc Hitler hagués agafat tanta volada si Europa s'hagués posicionat clarament contra el feixisme.

      En tot cas, mai sabrem com haurien anat les coses. Però sí que sabem que per a un poble (i per tota la humanitat) una guerra sempre és una tragèdia sense sentit.

      Elimina