> Univers madur: La remor persisteix i no és només poesia

12 de maig de 2013

La remor persisteix i no és només poesia

Ahir vaig anar a la Gala final de rapsodes 2013 i presentació del llibre “L'estimem perquè és la nostra!” que organitzava l'ARC, però no és la meva intenció fer una crònica de l'acte, que segur que altres companys la faran millor que jo (posaré més avall els enllaços que vagi trobant).  
També serà un altre dia que us parlaré del llibre "L'estimem perquè és la nostra", de la seva voluntat, del seu sentit (mai tan actual com aquests dies) i del poema amb què hi participo.

I és que  avui volia parlar del plaer de sentir recitar poesia ben recitada.

Jo ho trobo infinitament difícil; em reconec incapaç i penso que és un do que no tenen massa persones.  No és només que la veu t'hi acompanyi; és donar-li el to adequat, el ritme, aquest punt de dramatització sense sobreactuar, el grau de musicalitat sense fer-ne cantarella; saber transmetre tot el sentit del poema; permetre'm tancar els ulls i viure'l.

Ahir varem tenir la sort de gaudir de bons rapsodes, i  l'Alexandra Morera va ser una justa guanyadora.  Cadascun dels finalistes recitava un poema "lliure" (molts en van triar un de propi) i un poema de Salvador Espriu (guanyador per majoria l'Assaig de càntic en el temple). Us poso l'enllaç perquè pugueu sentir el poema "lliure" amb què participaven els Finalistes del Concurs ARC de Rapsodes 2013.

Un dels poemes recitats va ser "Aquesta remor que se sent" de Miquel Martí i Pol.
Aquest poema va ser publicat dins del poemari "Vint-i-set poemes en tres temps" (1970-1971) en un context de fèrria censura de tot allò que pogués ser entès com qüestionador del règim; i em va fer pena pensar que fa més de 40 anys d'aquests versos i són absolutament actuals, perquè continua havent-hi moltes coses de les que no se'n pot parlar, perquè continuen fent por els pensaments i les paraules, i malgrat tot, la remor persisteix, una remor de gent descontenta de com van les coses i farta de ser-ne pacient.

Aquesta remor que se sent    (Miquel Martí i Pol)
Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tanmateix, la remor persisteix.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada