> Univers madur: Coses de família

6 de maig de 2013

Coses de família



Deia Giuseppe Mazzini en el seu llibre "Els Deures de l'Home", que "la família és la pàtria del cor", que en ella s'estenen els afectes de manera forta i duradora com l'heura al voltant de la planta.   Lord Byron, que era una mica més escèptic, la definia com "una de les formes d'odiar-se els uns als altres en persones de totes les classes socials".  I potser tots dos tenen raó.

A vegades la família és un incordi, un destorb; especialment en certes ocasions i sobretot a certes edats en que el món t'espera i els lligams -per molt afectius que siguin- no et deixen volar.
Però aquesta sensació és molt superficial i passatgera.
Al final -o sempre- la família és allò que ens sosté, el nostre referent d'infantesa, el nostre projecte de futur.  La família és les nostres arrels, els llaços que ens uneixen, els moments viscuts junts.  Família és la que tens de petit, la que adoptes amb la teva parella, la que formes amb els teus fills.  Família són també les famílies de la teva família, dels teus pares, dels teus germans.  I així és com la família creix i es ramifica i s'embranca.  I en aquest créixer infinit, a vegades s'adorm la relació, però no es perd.

Dissabte el meu pare feia 80 anys i ho varem celebrar (oh, sorpresa!) amb totes les seves famílies: la seva família de petit, les famílies dels seus germans, la família que ell va formar, les famílies dels seus fills.  Ens varem ajuntar tiets i nebots i cosins i pares i fills i germans i cunyats i avis i nets i, tots plegats, li varem desitjar moltes felicitats i varem aprofitar per estrènyer i refer vincles que la distància, l'edat, el temps i tota sort de foteses, han afeblit.
Va ser un dia intens i divertit; per repetir.  Espero que el meu pare s'ho passés igual de bé que jo i que descobrís en els somriures, petons i abraçades (segur que ja ho sabia) com l'estimem tots.

La festa em va fer un regal extra en forma de reculls de poemes dels "Tocats de lletra" (gràcies Helena).  Del recull del 2010 manllevo aquest poema de Jordi Pàmies que forma part del poemari "Terra cansada".
"La darrera lliçó" és un homenatge a la tasca pedagògica però...  quin millor mestre que un pare?  qui ens podria ensenyar millor la saviesa de viure al dictat de l'amor?

Per a tu, papa.  Moltes felicitats!

La darrera lliçó          

Alta tarima d'anys, lucidesa de mestre

i pols blanca de lluna, a la pissarra.
A hora foscant,
quan lentament passàvem fulls
al quadern de la vida,
ell, tot d'una, somreia, delicat i evasiu,
amb el pessic de sal de la nostàlgia...
Amb secreta dolcesa bateguen, els records.
I a la carena d'un nou segle,
que sobrevolen negres nuvolades,
d'ell aprenem, encara, una lliçó
-la més pura de totes i la definitiva:
la saviesa de viure al dictat de l'amor.

Jordi Pàmias                     

1 comentari :