> Univers madur: Els feréstecs

20 d’abril de 2013

Els feréstecs



Com més llibertat, hi ha més fatxes que surten amb moviments d'intolerància forta. 
Aquests són els que estan caricaturitzats en aquest muntatge.


Lluís Pascual
 
Dijous a la nit vam anar a veure "Els feréstecs" al Teatre Lliure de Montjuïc i beneït sigui l'aire! va ser una bona dosi d'humor i sarcasme que s'agraeix en aquests temps.  I és que en Carles Martínez, trasmudat en cavaller de la capital, ja ens ho va avisar abans de començar:  "Agafin-se, que això belluga!", i literalment l'obra va començar a rodar.
 
Figurate(eee) que l'obra és una sàtira de la societat burgesa veneciana del segle XVIII, traslladada a la Catalunya de la I República Espanyola (febrer 1873 - desembre 1874), un breu període democràtic que va fer aflorar el posat més retrògrad dels ciutadans de bona posició, conservadors per naturalesa i convicció, que se sentien amenaçats per l'excés de llibertat; una llibertat que qüestionava el seu passat ancestral, fins i tot dins de casa seva.
L'adaptació a territori català, en forma d'una barreja de lleidatà, valencià, garrotxí i balear, sorprèn al principi però després la trobes d'allò més natural.

Més enllà de la història en sí -el casament pactat entre la Llucieta i el Quimet que no s'han vist mai ni en saben res l'un de l'altre- hi trobem l'autoritat masculina i paterna, el servilisme de les dones, la criminalització de la festa i les màscares, la importància del què diran. 
Com sempre, en paraules de Lluís Pascual, "les dones són les intel·ligents i fan avançar les petites històries i els homes són uns beneits i uns primaris absoluts".
 
Tots els actors estan molt bé: histriònics a no poder més, cosa que donava encara més força als seus personatges.  Sobre l'escenari hi ha grans noms que sempre fa goig retrobar i que ho fan genial (en la seva línia), i també algun nom nou, com la Laura Aubert que fa una Llucieta, fleuma i jove, poruga i inconformista, molt prometedora.


En resum, una hora i mitja trepidant, àgil i vestida de farsa, gresca, carnaval i música (per cert que vaig sentir dir que l'Himne de Riego era originalment una cançó de Carnaval -m'ho hauré de mirar) que se't fa realment curta.
 
Si li hagués de posar un però, és que l'aforament queda molt limitat per la posada en escena, i va en detriment de la visibilitat.  Figurate(eee) que a nosaltres ens va tocar l'última fila (n'hi ha 15 i al darrere el buit).
 

Podeu consultar més dades sobre l'obra, el seu autor, director i el cos artístic i tècnic al dossier de premsa.
 

 

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada