> Univers madur: Decrepitud

17 d’abril de 2013

Decrepitud



Llegia ARA MATEIX que el pitjor de fer-se gran, és veure i viure com les persones estimades que t'envolten van vivint situacions de malaltia, de pèrdues familiars inconsolables, de tristeses que no tenen explicació...
Continua l'apunt per camins més depressius sobre quines tristeses més (només tristeses) ens queden per viure; uns camins que no vull explorar: és primavera i la vida reneix i les flors floreixen i els dies s'omplen de llum i jo no vull pensar en més tristeses.

Sí que us diré que, al meu parer, el pitjor de fer-se gran, la prova més terrible, no són les malalties físiques, ni tan sols les absències inevitables per pèrdues inconsolables.  A mi em sembla molt més terrible la decrepitud mental i moral que sovint acompanya el fer-se gran; aquesta decrepitud que fa sortir -segur que de manera involuntària- el costat més fosc i egoista de les persones estimades, que es transforma en retrets continuats i que enterboleix inevitablement una relació feliç, tendra i plena a vessar de moments per recordar.
Després, amb el temps, l'absència s'enduu amb ella retrets i mals sabors, escampa boires i neguits, i ens ofereix novament el paisatge d'aquells moments per recordar, fins i tot més feliços i radiants que no pas van ser en realitat.  Coses de la memòria selectiva.

Foto: Decrepitud, trobada a Fotent's Blog

1 comentari :

  1. Potser és com tu dius. Quina pena el temps que passa i quin consol la memòria selectiva.

    ResponElimina