> Univers madur: De clavells i revoltes

25 d’abril de 2013

De clavells i revoltes



Veia les imatges del setge al Congrés, amb més policies que manifestants i amb molt oportunes actuacions violentes per part d'encaputxats coincidint amb l'inici dels TN i m'ha vingut al cap la Revolució dels Clavells.

I és que el 25 d'abril, a més de ser Sant Marc (que a casa en tenim un i ens agrada celebrar-ho), fa anys d'aquesta revolució pacífica que va dur l'optimisme i la democràcia a Portugal.

D'ella Saramago va escriure: "els carrers de Lisboa, de tot Portugal, van omplir-se de llum [...] érem feliços perquè l'alegria s'havia instal·lat entre nosaltres i tot era possible".


Una revolució amb nom de primavera per les flors -clavells- que la gent posava als fusells dels soldats quan sortia als carrers per a celebrar la fi d'un règim feixista que durava des de 1926.  Poètic, oi?
Aquella revolta militar -que es va fer sense vessar ni una gota de sang- va començar al senyal de la cançó "Grândola, vila morena", de José Afonso, que va emetre  Radio Renascença en el seu programa "Limite" a les zero hores i vint minuts del 25 d'abril de 1974.
La poso a continuació.  Quedeu-vos amb la frase:
 
O povo é quem mais ordena
(El poble és qui més mana).


 
Hi ha qui diu que tampoc va servir de gaire, atesa la situació actual; que després de l'optimisme inicial, vindria el desencís. Potser sí, però fa no fa igual que aquí.  Hores d'ara, és difícil no estar desencisat i no em sabria gens greu tenir motius per l'optimisme polític, econòmic i social.
 
Com si hagués obert la caixa de Pandora, he començat a enumerar els molts motius que tenim per la ràbia i la indignació; tot això que em sangcrema cada vegada que miro les notícies o parlo amb algun company sobre l'actualitat.  Però rellegint l'escrit des del principi, he decidit esborrar-ho; prefereixo acabar amb la cançó: una nota d'optimisme i esperança.
 
Per cert, aquest 25 d'abril també fa anys (75) de la publicació del llibre "Homenatge a Catalunya" de George Orwell.

 

1 comentari :

  1. Jo crec que les revolucions sempre són inútils, en el sentit que l'art és inútil: forassenyadament generosa expansió d'energia, una combustió que esclata sense objectiu cocnret, que té en la seva mateixa radiació el seu fi. I per aquesta raó és absolutament necessari, l'art, i per aquesta raó calen les revolcuions. per mantenir l'optimisme, si més no.

    L'al·lusió al (desencisat) llibre d'Orwell ens permet contrarestar la innocència de l'impuls revolucionari amb la visió crítica que deixa a posteriori. Orwell ens apunta la seva implacable visió d'una revolució que es va malmetre, sí, per la pressió de les forces exògenes, però també amb moltes causes endògenes que són precisament les que reflecteix més, ja que les va viure més de prop.

    ResponElimina