> Univers madur: 2012.12

31 de desembre de 2012

Amb pas agraït


Aquest no ha estat, en general, un bon any, però jo em sento en el fons molt afortunada, i vull aprofitar aquest moment de balanços i recomptes per donar les gràcies

No us penseu, però, que sóc dels frikis que donen gràcies per les penalitats i els mals moments perquè aquests et fan créixer -tot i que estic convençuda que som molt més forts que no ens pensem i que ens creixem en els moments fotuts i n'aprenem.
No, jo vull donar les gràcies perquè sóc realment afortunada.

Vull donar les gràcies per tenir una parella amb qui compartir moltes coses i descobrir espais propis i retrobar-nos i ser-hi; per uns fills que creixen i m'omplen d'orgull, i em fan seguir al peu del canó, i em reciclen en molts aspectes; per uns pares i germans que, malgrat les nostres diferències i les pròpies famílies, continuen sent el referent del meu model de família, i hi són sempre; pels amics comptats i sincers, que són els de veritat; pels companys de cafè i cerveses, que ens fan riure i amb qui compartim bons moments, encara que no anem més enllà; per una feina -que no sé si durarà gaire tal com van les coses- però que m'agrada i em satisfà; pels companys de relats i els lectors del bloc que em permeten conrear un espai propi, íntim i creatiu.

Fins i tot donaré les gràcies per tota aquesta gent que em provoca un rebuig frontal, una intensa indignació, una impotència inexpressable.  Ells em fan adonar de com de necessari és treballar per aconseguir les fites que volem assolir, em fan més ferma en algunes postures i em fan reflexionar sobre altres.  Els detesto, i les ganes de fer-lis front em fan buscar alternatives més enllà de les postures còmodes.

Bé, 2012 s'acaba i, com diu la Mafalda, l'any 2013 serà un any valent perquè sinó no sé com s'animaria a venir.

Us desitjo a tots un trosset petit de felicitat, d'aquesta felicitat que t'escalfa el cor i et fa sentir bé amb tothom i, sobretot, amb un mateix.  Perquè si tenim aquest petit tros de felicitat, segur que de retruc tenim tot allò que realment volem i necessitem; i perquè sentir-nos feliços (amb aquesta felicitat petita, interna i sincera) ens fa millor persones i així l'any 2013 serà molt millor.


24 de desembre de 2012

Temps de Nadal





Temps d'amor, felicitat i desigs,
temps de família i amics,
temps de retrobar i d'enyorar,
temps de somnis i propòsits,
temps de balanços i reptes,
temps d'il·lusions d'infants.

Temps de Nadal





 
En Roger m'ha fet notar que aquest any hem desnonat el nen Jesús i família perquè -coses de l'espai i el temps- no hem muntat cova ni pessebre sinó que els hem posat a l'aixopluc de l'arbre.  Prometo solemnement que no era aquesta la meva intenció; res més lluny de la meva voluntat ni del meu tarannà.
 
En descàrrrec meu, en Marc ha suggerit que potser no els havíem desnonat sinó que havien estat ells que, voluntàriament -coses de la solidaritat-, han deixat el pessebre per estar-se amb el bou i la mula; que té pebrots que després de 2012 anys els hagin fet fora de l'establia.  Perquè dic jo que si algú tenia tot el dret i tota la lògica d'estar dins de l'estable, eren els animals mes que no pas aquesta estranya família.  Creences al marge, convindreu amb mi que una mare prenyada d'un àngel, un marit banyut consentidor i uns Reis Mags que ja no venen d'Orient sinó d'Andalusia -i això que en aquells temps la Terra era plana i Andalusia i l'Orient no semblen compartir punts cardinals- no són l'estampa més realista del món; i que hores d'ara el Papa se'n preocupi d'aquests temes, encara ho és menys.

Bé, el cas és que som Nadal  i m'agrada.  M'agrada l'ambient, m'agrada celebrar les festes en família, m'agrada cantar nadales, m'agrada tota aquesta alegria, els bons propòsits, la cara dels nens a la cavalcada de Reis.
També m'agrada pensar que algun dia serem capaços de fer que Nadal sigui tot l'any.

Bon Nadal a tothom, i els millors desitjos per l'any vinent.

Que cada dia sigui un nou naixement a la il·lusió, a la llibertat, a la millora, a l'harmonia, a la Pau, a l'amor i a totes les coses bones que podem imaginar i oferir.
 

18 de desembre de 2012

Gebrada



    No pot el gebre
    esmorteir la vida.
    Batec de grèvol.
     
    *****
    Llaminadures
    ensucrades de gebre,
    del fred revifen.

En resposta a la proposta del Niporepte 70:  Gebrada de Relats en català.

16 de desembre de 2012

Presentació de "Les estrelles"


Dissabte, a la presentació del llibre de relats "Les Estrelles", ens vàrem reunir una bona colla d'amics i companys relataires.  I no us penseu que va ser només presentar un nou llibre!  Com l'ocasió mereixia, va ser un acte farcit de sorpreses i il·luminat per un munt d'estrelles.

La  Montse Medalla, presidenta de l'ARC, va obrir l'acte i va llegir un fragment de “El petit príncep”, per recordar-nos que tots som posseïdors de les estrelles.
La Mercè Bellfort, ens va parlar de les estrelles reals, les que tenim a la Terra, els nostres éssers estimats.  Per la seva banda, en Joan Abellaneda, ho va fer sobre les estrelles fantàstiques, aquelles que són producte de la nostra imaginació.

També  varem explicar contes: ens van acompanyar entranyables gatets (“Negranit, un conte d’estels fugaços i amistats eternes”, de Francesc Aunión), varem fer esferes de llum amb aprenents de bruixots (“Els bruixots i les estrelles”, d’Antònia Puiggrós) i un tió xerraire ens va ajudar a arreglar un petit desgavell amb l'estrella del pessebre (“Una estrella per a un pessebre”, de Joan Gausachs).

















També va haver temps per fer un repàs a les estrelles de l'ARC:
  • les que han vist la llum en paper:  7 publicacions ja a la col·lecció "Relataires",
  • les més petites:  els "nostres" nens relataires, petits en edat però grans en imaginació i futur,
  • les més grans: un petit homenatge, molt merescut, al suport i dedicació dels relataires que hi participen en tot tipus de tasques
  • la que ens uneix: la nostra llengua, la que ens permet expressar-nos des del cor i amb el cor, la que no volem perdre mai i que va provocar unes sentides paraules de la Montse Medalla  i la Mercè Bagaria; la lectura d'un manifest de l'ANC L'H en veu de la Núria Gausachs; i també una declaració de compromís amb la llengua per part de l'ARC.
I per acabar, no podia faltar la foto de família dels autors dels contes i també l'oportunitat de compartir amb altres relataires un bon àpat.



M'ho vaig passar molt bé explicant contes, tot i que estava molt refredada (i dopada) i no les tenia totes. He de dir que el somriure de l'Arnau (company d'escenari) i la bona predisposició del "públic" ho va fer molt fàcil.
La Mercè Bagaria va enredar la seva filla Clàudia per fer de gat i va resultar un encert;  també la Lucía la seguia remenant la cua.
La música que acompanyava els contes l'havia triat la Núria Claverol, que també va organitzar la posada en escena de la presentació (heu vist quins estels més vermells i macos?).

Per cert, les fotos les he pispat de relataires que havien assistit a la presentació; a tots ells moltes gràcies.  Podreu trobar moltes més, així com tastets dels contes i altres detalls de la presentació, a la pàgina de "Les Estrelles" al Facebook.


14 de desembre de 2012

Fràgil equilibri

Obra de la fotógrafa rusa Tatiana Mikhina

Cerca la ballarina respostes en l'infinit.

Barbeta alçada, mirada inquieta i peus de punta:  eteri àngel a punt d'iniciar el vol.

La tulipa, enamorada, es vincla per vestir-li la fragilitat amb pètals de seda i besar-li els batecs d'un sospir tremolós.

Fràgil equilibri d'un amor impossible.


13 de desembre de 2012

Autobiografia momentània



Les neurones, cansades d'intentar connectar-se entre elles inútilment, van decidir prendre's unes vacances.

Aprofitant la deserció, els mocs havien conquerit tots els racons del seu cap; li havien envaït per complert els sins de la cara i rajaven a dojo pel nas; li amagaven els ulls plorosos i premien amb força les dents i les oïdes, tota ella submergida en un zumzeig constant.
Era, decididament, un bon moment per tancar els ulls i intentar dormir.

Àpali, bona nit i tapa't.

10 de desembre de 2012

Trencadís



A vegades em sembla que vivim en un abisme de despropòsits calculats, premeditats, provocats amb l'únic objectiu de fer pujar la crispació, de dur-nos al límit de la racionalitat, de l'aguant, de la bona predisposició per la germanor.  I quan em sembla que difícilment superarem aquest nivell de despropòsits, el llindar s'eixampla, o creix, o tot alhora, i tornem a assistir a un foc creuat d'afirmacions que no es poden creure ni els que les pronuncien amb total impunitat.
Tots contra tots.

A vegades em sembla que vivim en una societat on alguns (potser pocs, però poderosos) tenen l'únic objectiu de trencar-ho tot, d'esmicolar drets i voluntats, com si fóssim rajoles de colors.  I quan ens esforcem en recomposar-nos, maldestrament i amb pocs recursos, encara ens venen el resultat com el seu èxit.  Serem com el trencadís que, vestit de modernisme, ja no és trencat sinó art.

I entretant, avui fa 64 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans; una declaració que parla de drets, llibertats, educació, sanitat, seguretat social, igualtat, justícia, treball; en total 30 articles.  I a la premsa, i al nostre dia a dia: fam, guerra, odi, violència, por, malalties, desnonaments, explotació laboral, barris marginals, analfabetisme, racisme, pedofília, xenofòbia i homofòbia.
Com diu la Cristina, "Llegir els 30 articles de la declaració tenint en compte el que està passant arreu del món és, senzillament, una broma de molt mal gust".

Per cert que la foto és d'un carrer de Montevideo, on sembla ser que quan cal arreglar una vorera, ho han de pagar els veïns, i a Ciudad Vieja hi ha un senyor que s'hi dedica a arreglar les peces trencades i les substitueix per trencadís que ell mateix prepara amb restes de rajoles de mosaic.  Podeu veure més imatges al bloc de La lectora corrent.


Una nota de color en el gris del carrer.  Una mica d'optimisme trencadís.


4 de desembre de 2012

Morir una mica

  

Tinc el cor esquinçat en bocinets menuts
que no sabré recollir
tot i l'esforç titànic que hi dedico.

I creuré que sí, que ho he fet,
que els pedaços de l'ànima reconstruïda
han encaixat i torno a tenir-la
sencera i sense cicatrius.

Però,
com viure la mort
i no morir una mica?

El vent colpeja la càmera
i el paisatge estèril s'omple de voltors,
carronyaires famolencs d'altres víctimes
-més febles, més afamades,
prostrades, retudes, vençudes-
que només esperen ja el solc
d'una letal ferida.

I potser també nosaltres som voltors,
àvids d'una història que ens corprengui,
d'una imatge que ens commogui fins el límit,
que ens faci sentir més humans, més íntegres.

Com viure la mort
i no morir una mica?
Només la denuncia justifica el testimoni,
car no voldrem ser
               còmplices del silenci.

En resposta a la proposta del Repte Poètic Visual 237:  Mort.

Fotografia de Kevin Carter feta al Sudan i que li va valdre el Premi Pulitzer1994.  D'ella va dir "És la foto més important de la meva carrera, però no n'estic orgullós, no vull ni veure-la, l'odio."

2 de desembre de 2012

"H" d'Harmonia






L'harmonia total d'aquest món està formada per una natural aglomeració de discordances.
(Lucio Anneo Séneca)      






Nuada nuesa 

Nuada nuesa de branca eixuta
empara de vida continguda;
tal vegada arrel salobre
de platja i aigua,
tal volta sarment banyat
de marinera rosada.

Nuada nuesa de branca eixuta
que es desborda en ombra
de línies de lluna al sol ardent,
estrelles argentades de sirena
nívia, morena, transparent.

Nua bellesa de cos daurat,
miratge d'una flor que s'esfulla
per mostrar-se essència,
i s'acarona de sol i de sal
per besar la pell i la sorra.

Nua bellesa de cos daurat,
promesa de riu transitable
on navegar vespres i albades
en un viatge repetit i oblidat,
quotidiana aventura
d'un demà verge.


Aquesta entrada forma part del projecte Sentimentari.   Clica si vols saber-ne més.

A proposta del Repte Poètic Visual 236:  "Formentera: sol i nuesa" de Relats en Català.
Fotografia de Carles Fernández Serra.


1 de desembre de 2012

Dia Mundial de la SIDA



Aquell dia el telèfon va sonar diferent.  Em recordo encara, mig asseguda sobre la taula del despatx, penjant el telèfon amb un cert neguit i intentant desxifrar el motiu de la trucada.
- Ei, hola!  Ja heu tornat? Com ha anat per Argentina?
- Bé. Escolta et trucava perquè ens hem de veure.  No et preocupis, eh, no passa res, però quedem aviat.
No et preocupis?  Això no pintava gens bé.  L'Albert i jo teníem una amistat còmoda i sincera, d'aquelles que no requereixen veure's a diari, ni recórrer a l'àlbum de fotos per mantenir-se viva; podíem passar-nos setmanes sense parlar-nos, però estàvem allà, al costat, ben a prop.  Definitivament, la seva trucada no pintava gens bé.

Després van venir els dies més durs: el cansament, la pèrdua de la feina, l'allunyament d'alguns amics i molts coneguts; la medicina tradicional i l'alternativa, els vidents i els guaridors; la malaltia constant, la ceguesa, la decrepitud; la por, la ràbia i el saber que no hi havia res a fer.  
L'Albert tenia SIDA i, fa més de vint anys, aquesta era una paraula maleïda, un terror que immobilitzava, una sentència de mort.
L'Albert va morir de SIDA vuit mesos després de la seva trucada; el seu company, l'Hugo, ho va fer un any després que ell.  Potser avui no haguessin mort.
Actualment la SIDA és gairebé una infecció crònica i controlable, mercès als avenços científics que han permès desenvolupar medicaments per al seu tractament; però la millor manera de tractar la malaltia continua sent la prevenció.

Parlant de la SIDA, un dia l'Albert em va dir: 
Nosaltres no sabíem res de la SIDA, ni de com es contagiava ni de com es prevenia.  Ara sabem que estem malalts perquè s'ha manifestat, però segurament ja fa temps que la teníem; i durant molt de temps, anirà creixent el nombre de malalts que ja estan contagiats però no ho saben.  El que no té sentit és que la gent que està sana es contagii a partir d'ara.  Ara ja se sap com es passa la malaltia i és molt fàcil evitar-ho: no es tracta de deixar de fer res, només es tracta d'utilitzar el preservatiu.
 Potser no és tan simple com deia l'Albert.  Hi ha altres vies de transmissió a més de la sexual, però és evident que la prevenció continua sent el millor camí.
I per prevenir cal educar i parlar sense embuts; unir esforços per generar una major consciència del que suposa el VIH / SIDA i mostrar solidaritat.