> Univers madur: 2012.11

27 de novembre de 2012

Sota els llençols, mandra i foc



Sembla que avui el sol s'ha quedat a jugar amb la lluna darrere els llençols de núvols.  Gairebé a les fosques, la boira es desmaia sobre una Barcelona encara mig adormida, com un immens got de llet on els núvols mullen galetes de pluja.
Jo també em quedaria a jugar amb tu sota els llençols i deixaria que el dia plorés lentament les hores.

PD: La foto no és meva i no és d'avui, però podria ser-ho ;-)

25 de novembre de 2012

Ser dona i no tenir por a la vida



 Mueres hoy, naciste ayer.
Prepárate á la partida:
al acabar de nacer
¿tuviste miedo á la vida
por temor de ser muger?


(en memòria de Ma.Concepción Marrugat, morta als 2 anys i 11 mesos)


No us diré com va anar, però va ser que fa uns dies, tafanejant per la xarxa, m'hi vaig topar amb un apunt sobre el llibre "Colección de epitafios de l842" i entre els epitafis que en Galderich comentava, n'hi havia aquest.

No sé si com ell diu és un al·legat feminista en ple s.XIX, o si és només la constatació d'un fet: que la vida era especialment dura si eres dona.
Al llarg dels molts anys passats d'ençà d'aquest epitafi (170 anys!!!), hem avançat molt en termes d'igualtat i de respecte, però segur, segur, que no hem fet ni de llarg tot el camí.  La prova més evident són unes xifres esfereïdores:


DONES ASSASSINADES (2012 fins avui) 59

  Víctimes de violència de gènere     43

                           Casos en investigació criminal     16

         Víctimes de violència domèsticae     14

En els casos de violència de gènere, es donen dos problemes simultanis: el de la violència en sí, i el de la desigualtat entre dones i homes; i la solució de tots dos passa innegablement per l'educació.  Una educació a l'escola, a casa i en tots els àmbits, que aposti per la solució no violenta dels conflictes i per la corresponsabilitat en totes les tasques, responsabilitats i espais de la vida; una educació en la que tots posem el nostre granet de sorra, amb la nostra actitud, amb el llenguatge que utilitzem, amb els valors que transmetem.  Ens podem esgarrifar en veure les xifres, podem reclamar més seguretat i més suport social, però no n'hi ha prou; tots som part d'aquest problema i tots hem de formar part de la solució.

Les dones i els homes no som iguals, com tampoc ho són una dona i una altra, ni dos homes entre sí.  Hem de saber respectar les diferències, però no hem de permetre que aquestes diferències comprometin les possibilitats d'accedir per igual a l'educació, al respecte, al treball, a la llibertat, al reconeixement.
És a les nostres mans.
Fem-ho possible.



24 de novembre de 2012

Gimnàs.03


Anava traient les coses de la bossa mentre sentia, sense fer gaire cas, les converses del voltant.
- Saps a qui m'he trobat venint cap aquí?  Al Miki.
- Òndia, fa molt de temps que no el veig. No sé si el coneixeria.
- Segur que sí, és igual que el seu pare però porta cua.
- Com el seu pare? buf!
- Si, oi? i mira que prometia de jovenet.
- Si, vés.  Tots canviem.  Fixa't tu, tan guapa i prima que eres ...
Zasca!  Fins i tot a ella li havia fet mal.
Va ficar tot el cap dins l'armariet en un absurd intent de passar desapercebuda mentre pensava:  Amb aquestes amigues, qui necessita enemigues?

23 de novembre de 2012

Òrfena de paperetes


Estem a la recta final (últim dia) d'una campanya electoral marcada pel debat independència sí / independència no, i que ha aportat molt poc sobre la resta de punts que inclouen (o haurien d'incloure) els diferents programes.
Hores d'ara no ha canviat gaire la meva visió sobre quin partit votar, i us haig de dir que em sento una mica òrfena de paperetes.  Trist, oi? tants partits i que no n'hi hagi cap que m'acabi fent el pes de totes totes; tanta campanya i que no hagi trobat encara la papereta que m'empara.

Tinc clar les opcions que no votaré.  Independentment del programa que presentin i de la seva tendència dretana o esquerrana (bàsicament dretana), no puc votar cap partit que no defensi el nostre dret a decidir, i quedi clar que no dic independència (ja arribaré aquí) sinó senzillament el dret a decidir; i no els votaré perquè, quina garantia democràtica em pot aportar un partit que s'oposa a deixar exercir un dret democràtic essencial? 

Tampoc votaré els partits que darrere la bandera, i emparats en el tracte injust, en les mentides i en el menyspreu que repetidament patim de l'Espanya més casposa (que tampoc és tota), amaguen i justifiquen polítiques contràries al poble al qual teòricament donen veu.  Devaluar els serveis públics, protegir certs sectors ja afavorits i exercir una política de retallades indiscriminades sobre la majoria de la societat -especialment els més febles- em sembla una mala política tant si la practica un partit espanyol com un de català.

Em provoquen un cert recel els partits que parlen d'independència i de res més.  El dia següent de les eleccions, i l'endemà, i molts més encara, haurem de seguir vivint, menjant, treballant i anant al metge.  Ja m'agrada l'objectiu, però entretant no arribem (i no serà d'un dia per l'altre) s'hauran de prendre decisions en els àmbits de l'educació, de la sanitat, de l'economia, de les prestacions socials, del treball i de l'atur i sobre molts altres temes que no podran esperar, i m'agradaria que m'expliquessin com ho faran.  La independència pot ser l'objectiu però no és el camí; no em serveix allò de "primer marxem i després ja farem que això rutlli"; vull saber com caminarem mentre no marxem.

Els partits més o menys d'esquerra que no són declaradament independentistes, no s'han deixat sentir gaire; no sé si per voluntat pròpia o perquè el debat CIU/PP, ha eclipsat qualsevol altre debat.
Em diuen que els seus votants són votants fidels perquè no canvien de vot.  Em diuen que quan se'ls hi desdibuixa el partit, o no acaba de ser allò que volen, o els hi volen demostrar el seu rebuig per certes actuacions, el que fan és no votar perquè els volen "castigar" però no volen votar un altre partit.  I jo els puc entendre perquè a vegades el cor et demana una cosa i el cap te'n diu una altra, però no em serveix.  S'ha d'anar a votar perquè és la forma més legítima de dir què volem i què no volem.  S'ha d'anar a votar perquè els vots no emesos són vots prestats a altres forces i, ja posats a prestar vots, estaria bé decidir a qui els prestem, o bé no prestar-los.

Hi ha alguns partits petits petits, que em generen il·lusió perquè els trobo frescos, compromesos i, sobretot, perquè no tenen encara un passat.  Però alhora em fa rau-rau el vot útil i penso que si no aconsegueixen representació, poc que em podran representar; clar que seguint aquest raonament, mai els hi donaríem l'oportunitat de fer-ho.

Buf! quin embolic.  El cas és que gairebé ha acabat la campanya electoral i em trobo igual que al principi: òrfena de paperetes.
Em sembla que em tocarà passar la jornada de reflexió envoltada de les paperetes no descartades per trobar quina d'elles em traurà d'aquesta orfenesa, perquè el que és segur, segur, és que diumenge aniré a  votar.

21 de novembre de 2012

"Cuelgatús" quotidians (III)


El dia és gris i la feina es fa pesada . . .
- Hola.
- Hola.
- Què fas?
- A punt d'arribar a l'estació. I tu, què tal el matí?
- Buf! un desastre, però ara millor. T'estimo.
- Jo també.  Petonets.
- Petonets. Parlem després.
La feina continua sent pesada, però el dia és menys gris; fins i tot sembla que vulgui sortir el sol . . .


20 de novembre de 2012

Dia catosfèric de l’enigma i l’endevinalla: Homenatge Mac McAbeu

Aix, mira que jo ja tinc una edat! i passa el que passa, que això de fer homenatges un dia 20 de novembre fa de mal dir, i sinó fixeu-vos en les darreres eleccions espanyoles: un 20N i així ens va anar.

Però no! que aquest és un homenatge diferent, proposat per l'Assumpta, i va d'endevinalles.
Us proposo una ben facileta:


Segur que l'heu encertat perquè a més teníem una pista fantàstica en el dibuix de la Carme.

I si us pregunteu que pinta una endevinalla en aquest bloc, us diré que avui cert blocaire molt actiu i entretingut, fa anys ...

Que qui?  No ho sabeu?

Va vinga, que jugarem per saber-ho.  Us en dono una pista:


Encara no?  Doncs us en dono una altra pista: trobareu el seu nom, i  també el del seu bloc si resoleu aquesta sopa de lletres.

Si cliqueu sobre la imatge petita, trobareu les solucions :)
Bé, sí, ja sé que no és ben bé el nom del seu bloc, però d'ençà que Maria Teresa Campos va inventar una nova varietat de raïm allà pels volts de 1997, hem assimilat els dos noms i els acceptem per igual.
 
Us convido a fer un cop d'ull al seu bloc.  Trobareu un munt d'endevinalles, enigmes, problemes de lògica i altres propostes ben entretingudes.


18 de novembre de 2012

"G" de Gosadia




Perdre amb classe i vèncer amb gosadia, perquè el món pertany als que s'atreveixen.
(Charles Chaplin)      

 
El que puguis fer o somiar, posa't a fer-ho. La gosadia és plena de genialitat, poder i màgia.
(Goethe)      





Jove proletari

Sóc jove, o potser no tant.
Sóc jove, malgrat la vida.

Amb el front esberlat
pels solcs de la precarietat
i els meus llavis muts d’astorament,
de cansament i silenci,
us mostraré l’edat dels segles
en els meus ulls tristos
i copsareu l’ànima trencada
en l’apatia del meu esguard.

Però no us vulgueu enganyar.
No deixeu que m’enganyi.

Sé molt bé que aquest posat trist i resignat
no pot ser més que una màscara.
I no em pot faltar  -no em faltarà-
la gosadia per aixecar el cap i obrir els ulls,
i deixar enrere l’equipatge
que em llasta la voluntat,
i passar endavant
        i seguir avançant.

Sóc jove, o potser no tant.
Sóc jove, malgrat la vida.
I som molts.
Molts els joves.
Molts els proletaris.
Molts els desencantats.

Hem gosat pintar de colors impossibles
les ombres del nostre obscur destí
i la foscor del nostre passat de carbó.
Hem gosat somiar llums encegadores
que s’albiren al través de la pell
com un roig de foc, una flama que ens crema.

Que tal vegada sóc, som, sóu,
        joves i proletaris i agosarats.



Aquesta entrada forma part del projecte Sentimentari.   Clica si vols saber-ne més.
 

A proposta del Repte Poètic Visual 235:  "Jove proletari" de Relats en Català.
Imatge:  "Jove proletari" (1916) de Paul Klee (1879-1940).  Oli sobre cartró, 24,4 x 22,7 cm. - Klee Museum, Berna, Suïssa


16 de novembre de 2012

Gàbia i núvol



  
Núvols i boira
esdevenen
els somnis
si no som lliures.



En resposta a la proposta del Niporepte 64:  Gàbia i núvol de Relats en català.

La foto inspiradora:  Nube-Jaula // Cloud-Cage (Chema Madoz, 2004).  Al Bloc de toies trobareu una àmplia referència a Chema Madoz.

14 de novembre de 2012

Entre raons i desraons, jo faré vaga



Sempre que s'acosta una vaga general -tot i que la duresa de la crisi hauria de fer evident la necessitat d'una protesta, d'un crit, d'una plantada- apareixen arreu els decàlegs de raons per fer i no fer vaga. 
Tinc la meva opinió sobre aquestes raons i havia pensat entrar a valorar tots els arguments a favor i en contra, però són tants i alguns tan gastats i altres tan poc defensables (sempre des del meu punt de vista), que he pensat que seria un debat estèril. 

Si us serveix, jo la faré.
La faré perquè sí, perquè crec que l'he de fer; perquè no ens podem queixar i indignar, i quedar-nos a casa; perquè només ens queda el crit silenciós de no fer el que s'espera; perquè callar-nos no és el camí, com tampoc ho és la por, la resignació, la manca d'esperança i l'excusa de que res no canviarà. 

Som petits, molt petits, davant dels que ens governen, dels que decideixen retallar drets aconseguits al llarg dels anys, dels que dibuixen marcs laborals regressius, dels que consideren que les noves generacions ja s’espavilaran com han fet d'altres abans, dels que creuen que el sistema social, cultural, econòmic i polític ha d’estar al servei dels mercats i dels especuladors i no al servei dels ciutadans.  Jo no ho penso, jo no hi crec.

Som petits, molt petits, i un a un som més petits encara, només un granet de sorra; però ja sabeu que la platja està feta d'un munt de granets de sorra.  Per això jo m'hi sumo.


9 de novembre de 2012

Igualtat



Mmm, quin cafè més bo! -va agrair la Marta amb un somriure còmplice mentre s’estesava mandrosa al sofà.  Havia estat un dia terrible i no li venia de gust fer res més.
Per sort feia temps que havien superat els papers tradicionals i també el repartiment estricte de les feines.  Ara sabien que la verdadera igualtat resideix en sentir-se tots dos igual de compromesos per fer i alhora igual de lliures per deixar de fer.

Escrit pel Concurs de microrelats "420 caràcters per unes relacions en igualtat"
Foto:  Mujer en sofá de Manuel Martín Morgado.  Témpera sobre cartón, 42x32, 2010.

5 de novembre de 2012

Mcbth


El que és bonic és lleig
i el que és lleig és bonic.
Les bruixes  


Tots creuem línies vermelles.
La qüestió és que les accions comporten conseqüències, i algunes acaben en tragèdia.
Hi ha un moment en què ja no pots tornar a ser igual que abans.
Àlex Rigola  


L'obra no és nova.  Un Shakespeare d'allò més clàssic si no fos perquè Shakespeare deu ser l'autor més revisat i actualitzat -i alhora actual-, i perquè aquesta versió la signa l'Àlex Rigola.
Segurament el fet que sigui una versió low cost, reduïda a sis personatges, d'ambientació primer barroca i després minimalista, i amb un text força sintetitzat, requereix saber una mica de què va la història per no perdre's res; però en cap cas li resta essència sinó que més aviat el transforma en una mena de poema narratiu.

La primera part és, potser, més convencional; com una lectura dramatitzada del text.  Em van resultar curioses les bruixes amb carotes de Mickey Mouse i curiós el vestuari dels actors que semblaven reivindicar el seu caràcter escocès amb samarretes del Cèltic de Glasgow.  Em va sorprendre el poc paper de Lady Macbeth, instigadora del crim i tan poc protagonista.  No vaig entendre, o em va ser sobrer, el desfici sexual de Macbeth i la seva dèria per tirar-se tots els arbres del bosc.  Em va angoixar MacDuff (Miriam Iscla) lamentant-se de l'assassinat del rei, cridant sense veu.

La segona part és més brutal.  Sobre un escenari blanc i asèptic, els personatges nus s'enfronten a ells mateixos.  Les veus sonen asfixiades, guturals, xiuxiuejants.  Res no ha anat com havia d'anar; res no és el que sembla; les profecies tenen un doble sentit, una doble lectura, que les fa executores del destí.  Lady Macbeth (Alícia Pérez) surt, per fi, a escena i mostra tota la seva feblesa, el desassossec de la consciència, la bogeria que la condueix a la mort.  Macbeth també pateix, però està posseït pel mal i decideix continuar lluitant, morir matant.  Tots dos rebolcant-se en un toll de sang del que no poden escapar.  Ocurrent i actual el rei Duncan (Lluis Marco), convertit en porter de l'infern (em va fer pensar en La Divina Comèdia), que va deixant passar banquers, governants i tot tipus de personatges d'ètica dubtosa.

Sobre els actors, què dir.  Tots fan el seu paper, però Joan Carreras resulta impagable com actor, com conductor, per la seva veu i per la seva presència.

Podeu
consultar més dades sobre l'obra, el seu autor i tot el cos artístic i tècnic al dossier de premsa.


4 de novembre de 2012

Llàgrimes de tardor



Ploren els arbres llàgrimes de tardor, que el besllum del sol muda en somriures.
Les fulles es neguitegen, encara preses de les branques adormides; es deleixen per retrobar-se amb les companyes sobre la flonja catifa de càlids colors i tacte aspre; ansien deixar-se capitombar pel vent i fer tomballons entre els cabells de les noies del parc.  No en són conscients -o potser sí- que caure és la mort: algú les trepitjarà i, amb soroll de vidre, esdevindran pols; pols que l'aire farà voleiar; pols que altres llàgrimes -ara sí, de pluja-, mullaran, podriran, transformaran. 
No! que no morim - diuen les fulles amb ronc murmuri de frec sec.  Pervivim en la imatge que guardes al fons dels ulls, en els colors que hem pintat, en la flaire tardorenca dels vespres al parc i en la música que fem quan traspassem -lentament- sota els peus distrets, juganers, apressats o serens que ens petgen.   
No! que no moriu - els dic des del silenci de les converses amb l'ànima.  Perviviu en la certesa del cicle; en l'esperança de veure reverdejar altres fulles en les mateixes branques i sentir que tot és primavera. 
Ploren els arbres llàgrimes de tardor i arrenquen un somriure al transeünt que hi passeja.

A proposta del Repte Poètic Visual 233:  "Llàgrimes de tardor" de Relats en Català.
Fotografia de Jeong Seung a Fotocommunity


2 de novembre de 2012

Amb els peus per sabates



Vénen, o millor dit són, temps de crisi; temps de perdre drets guanyats en altres lluites; temps de pagar el beure d'altres cornuts que no paguen els seus excessos ni els seus deutes i als que no els fa vergonya reclamar sacrificis i esforços als que amb prou feines viuen, o sobreviuen, o malviuen.

Vénen, o millor dit són, temps de crisi; temps de plantar-nos per fer un pas endavant; temps d'avançar sense defallir, fins i tot quan ja no tinguem sabates i només ens quedin els peus per caminar.
  
Desencantada.
Emprenc la caminada
per lluites fetes.


Determinada.
Per avançar camino
altra vegada.
Si em preneu les botes,
els peus els tinc encara.



Com proposta del NipoRepte 62:  "De sabates i peus" de Relats en català.

1 de novembre de 2012

Em toca els dallonses que ara no toqui


D'ençà que Jordi Pujol va popularitzar l'expressió "ara no toca" a força d'utilitzar-la regularment quan li feien alguna petició que considerava inoportuna, o bé quan s'havia de rebutjar alguna iniciativa, i especialment per defugir les preguntes incòmodes dels periodistes, són molts els polítics i partits de tots colors que s'hi han abonat. Diuen "això, ara no toca" i es queden tan amples: com si ells en sabessin què toca i què no, i nosaltres fóssim nens petits o sense criteri.

Ens han dit "ara no toca" moltes vegades i els ha funcionat força bé, en general. Sempre hi ha un motiu, una força major, un objectiu imminent que desaconsella les veus dissonants, les reivindicacions excessives, les queixes gratuïtes. Clar que sempre són ells també els que decideixen què és o no és dissonant, excessiu, gratuït, imminent, etc...

I ara que són temps de crisi, de crisi econòmica, de crisi social, de crisi política; ara que aquesta crisi ha esperonat la voluntat de canvi i/o de marxa d’una part important de la societat catalana; ara que estem a les portes d’unes noves eleccions; ara torna a tocar l’ara no toca.
Ara no toca parlar de fracàs econòmic, desnonaments, misèria, atur, reformes laborals ni decrets asfixiants; ara no toca tampoc parlar de pactes, de frau, de corrupció. Estem en un moment històric, tenim l’oportunitat de retornar Catalunya on li pertoca, de deslliurar-nos del jou d’una Espanya que ni ens vol ni ens respecta i, a més, ens roba. Aconseguim una nova Catalunya i després ja parlarem de quina és la Catalunya que volem.
Ara no toca parlar d’Estat propi, Autodeterminació ni Independència. Estem immersos en una crisi social i econòmica sense precedents; hem de sumar esforços en lloc de dividir; hem d’anar tots a una i no generar fractura social; no sobreviurem l’un sense l’altre ni ens voldran enlloc. Ja hi haurà temps després de pensar cap a on volem anar.

Doncs a mi em toca els dallonses que ara no toqui parlar d’una cosa o de l’altra o de cap de les dues. Potser el que ara no toca és que continuïn tractant-nos com imbècils. Potser el que ara no toca és que per defensar la seva postura, minimitzin, ridiculitzin o menyspreïn l’altra. Potser el que ara no toca és continuar emprant eufemismes per no comprometre’s. Potser el que ara no toca és continuar excusant els nostres problemes i els nostres errors i eludint la pròpia responsabilitat. Potser el que ara no toca és mantenir l’esperança que ens facin costat en inquietuds que no volen o poden comprendre.

Potser el que ara toca és que els nostres polítics entenguin que som una societat prou madura per decidir quina Catalunya volem sense que ens diguin si ara toca o ara no toca.

I el que segur que toca, ara i sempre, aquí i arreu, és democràcia, i una societat justa, social, solidària, pròspera, culta, cohesionada i plural.