> Univers madur: 2012.10

30 d’octubre de 2012

Tu corazón en mi garganta


Un trenta d'octubre d'ara fa 102 anys va nèixer a Orihuela, Miguel Hernández.

El vaig descobrir molt joveneta i em va colpir de tal manera que és, encara ara, un dels "meus" poetes.

La força dels seus versos, el seu ritme intimista, la seva reivindicció social, l'angoixa, l'amor, i fins i tot la guerra i la pàtria, sonen diferent a través de la seva poesia.

Us deixo un poema que vaig escriure fa molt de temps, quan encara era adolescent i estava -com ho estic ara- absolutament enamorada de la seva poesia.


Quise ser morena de altas torres,
gastada por los besos,
en la tierra profunda
a la cual te escribo.
Pero te llevaron 
en el tren de los heridos
y el silencio enmudeció
mis palabras.
Lloraron mis ojos
lágrimas de cebolla,
dolor gastado
de niño yuntero

Quise ser pueblo,
mas me llevó el viento
en rayos incesantes
de penas y de cardos.
Y morí también un poco
por tu ausencia
hasta descubrir sonrisas olivadas
que alegraron mi tristeza.

Quise ser poeta para ser
fiero instrumento del destino
y desenterrarte
del barro enamorado.
Son tus versos mis palabras
que brotan de guitarras heredadas
para esparcir tu corazón
en mi garganta.

28 d’octubre de 2012

Somiant la lluna




Amb posat d'àngel
esguarda amb zel la lluna.
Somia anar-hi
però és presonera
d'unes ales de marbre.


*****
 
Només la lluna
mena la nit de l'àngel.
Mort i silenci.

 
En resposta a la proposta del NipoRepte 61:  Àngel" de Relats en català.

22 d’octubre de 2012

Notes de color sota la pluja



Tolls

Sota la pluja,
vaixells de colors solquen
mars urbanites.


Avui fa un dia gris, un dia de pluja malgrat no plogui (quatre gotes mal comptades).

Per començar el dia, m'han fotut una esbroncada de cal deu per aturar-me en un pas de zebra.  La vianant que m'ha esbroncat també devia tenir un dia gris i no s'ha parat a pensar que justament m'estava escridassant i reclamant a mi perquè era l'única que s'havia aturat; tots els altres, que han passat de llarg, han passat també de les seves raons i del seu dia gris.  I aquí em podria perdre discutint sobre qui esbronca i qui és esbroncat i sobre la facilitat que tenim per carregar contra qui es deixa, més que contra qui s'ho mereix, però el dia és gris i em fa mandra.

Després, 800 metres més enllà, m'he estat gairebé 20 minuts per passar Plaça Espanya.  Feia un dia gris, amenaçava pluja, hi havia vaga de bus i metro, i per un moment he pensat que també devia fer vaga la Guàrdia Urbana, perquè no hi era i els semàfors no servien per regular un trànsit que més que abundant era complicat.  Els semàfors resultaven curts, els cotxes quedaven al mig del pas, els altres cotxes no podien passar i quan s'obria el semàfor passaven encara que fos per quedar-se al mig, el semàfor canviava, els cotxes quedaven al mig del pas, els altres cotxes no podien passar i quan s'obria el semàfor passaven encara que fos per quedar-se al mig, el semàfor canviava, ...  Era com jugar a l'Snake, però amb cotxes i la Guàrdia Urbana que devia fer vaga, perquè no hi era.  Però al final he passat i el trànsit s'ha esvaït (és curiós això de les retencions) però el dia és gris i em fa mandra seguir aquest fil.

Tinc al cap, sense pensar-hi gaire perquè aleshores més que gris el dia seria negre, el resultat de les eleccions d'ahir, especialment les gallegues.  Que tots els vots són respectables i tothom pot pensar com vulgui i votar a qui cregui més convenient; però si hi penso, el dia és més gris encara i no ho puc entendre, em sorprèn i em neguiteja; i surt el PP traient pit i el seu blau se'm fa gris, i no sé si em fa mandra o directament m'enfonsa del tot.

Tenia el dia tan gris que buscava fotos grises de pluja per fer la proposta del niporepte 60.  He tingut la sort de trobar-me aquesta de Victor Eredel i la grisor se m'ha tornat optimisme (una mica).
Potser sí que sempre hi haurà un vaixell per salvar-nos del naufragi o que, si més no, ens permeti salpar a la recerca de la nostra Ítaca particular.  O potser només necessitem trobar una nota de color entre tanta grisor.

Avui ha fet un dia gris, un dia de pluja malgrat no hagi plogut.  Però hores d'ara, cap al tard, sembla que vol sortir el sol.

21 d’octubre de 2012

Somnis


El món es colga
en cotó fluix.  Per sobre
dormen els somnis.

En resposta a la proposta del NipoRepte 59:  "Un mar de núvols" de Relats en català.

19 d’octubre de 2012

Vestint el pit amb un llaç rosa



La cicatriu 
em divideix
en dues parts
l'aixella.
Cremallera
de carn
mal tancada
però inamovible.
Inamovible
com el decret
que en llengua
imperial
m'exilia
a la terra
glaçada
dels malalts
sense terme
ni rostre
(fragment de Vels de ceba o la dansa secreta, de Maria Mercè Marçal)

Si una cicatriu et dibuixa un somriure al pit, com no mudar el somrís en ganyota? Com contemplar-te en el mirall i no sentir-te mutilada? Com no enyorar el pit absent?, bonic o lleig, gran o petit, però propi i ara esgarriat.  Com superar la maternitat truncada, la feminitat perduda, la incertesa de l'herència transmesa?
Només des de l'alleujament de la mort vençuda, des de la confiança en una nova oportunitat, des de l'afirmació d'una feminitat retrobada en altres valors.

Cadascuna a la seva manera: soles, acompanyades de família i amics, desorientades, informades, espantades, fortes.  Totes amb esperança i amb un alt cost físic i emocional.

Són moltes -moltíssimes- les dones que cada dia s'enfronten a la malaltia; que senten, amb un nus a la gola i el cor estremit, la paraula càncer que sona com una sentència de mort (22.000 nous casos l'any a Espanya segons l'AECC; 3.900 a Catalunya).
Sortosament cada cop hi ha més casos que es superen, sobretot perquè s'hi detecten molt abans i aquest és el millor camí per aconseguir una disminució significativa de les pitjors conseqüències d’una malaltia tan agressiva.  Per això avui, 19 d'octubre, se celebra el Dia Mundial contra el Càncer de Mama amb l'objectiu de conscienciar la població sobre la importància del seu diagnòstic precoç.

He volgut sumar-me a aquest dia amb uns versos de la Maria Mercè Marçal, que va morir a causa d'un càncer als 45 anys.  Tots dos poemes formen part del seu llibre pòstum (i inacabat) Raó del cos.  Si tota la poesia de Maria Mercè Marçal m'agrada molt, aquest poemari té una força especial: és molt íntim i alhora dur, estremidor, punyent en la narració de la desfeta del propi cos i de la seva vida.

Covava l'ou de la mort blanca
sota l'aixella, arran de pit
i cegament alletava
l'ombra de l'ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d'alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa

botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa

sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l'esglai
de l'ombra.

Com la veu del castrat

que s'eleva fins a l'excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.
(Covava l'ou de la mort blanca  de Maria Mercè Marçal)


Aquí el podeu sentir musicat i cantat per la Sílvia Pérez Cruz.



La foto és un fragment parcial de la coberta del llibre Eròtiques i despentinades , un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona.  La idea original, muntatge, recerca i selecció de poemes són d’Encarna Sant-Celoni i Verger.  La coberta i ilustracions són de Maria Montes.

17 d’octubre de 2012

Ponts enfonsats


Pont penjant de Puebla de Arenoso  (foto de Xavier ?)


Gronxador
Del pont, les fustes
són joguines dels peixos.
El riu els gronxa.


Camins d'entesa
 Les dues ribes
un fràgil pont unia.
Camins d'entesa
que altres interessos
han negat, també d'aigua.


 Com proposta del NipoRepte 58:  "Pont sota l'aigua" de Relats en català.

14 d’octubre de 2012

De nits estelades i silencis


Photo Sharing and Video Hosting at Photobucket
"Nit estelada sobre el Roine" (1.889) oli sobre llenç -72,5 x 92cms.- Museu d'Orsay, París.

Silenci...

Dins una quietud sublim,

plana la melangia …

Silenci.


El riu

- suat pel treball -
ja no té esma
i s'arrupeix cansat.
Negre de nit
emmiralla les llums
d'una ciutat adormida.

Silenci.


La celístia vesteix

de misteri la nit,
i amaga a les ombres
cristalls d'olivina
per pintar el silenci
amb espurnes d'esperança.

I la nit es descabdella.


Collarets de llum

- garlandes enceses -
inunden els teus ulls,
de mi.
Les aigües em criden
per besar-te el riure
i apagar el foc.

En resposta a la proposta del Repte Poètic Visual 11.  
No acostumo a participar al RPV i d'aquest en fa gairebé 5 anys.  Avui, no sé ben bé com, hi he anat a parar i m'ha sorprès trobar-me una aportació meva i l'he volgut compartir.



11 d’octubre de 2012

Bosc màgic


Photobucket
Voltants d'Olot  de Joaquim Mir

Pastor i ovelles,
al seu recer amaguen
follets i fades.
El pinzell, amb toc màgic,
el paisatge encanta.


En resposta a la proposta del NipoRepte 57:  "Voltants d'Olot" de Relats en català.

9 d’octubre de 2012

La victòria, l'objectiu



Parlant d'aniversaris, avui fa 45 anys que van matar el Che Guevara, un personatge controvertit: per molts una llegenda, un heroi, un mite, un model; per altres un mer assassí.

L'edat m'ha tornat més crítica vers certes postures personals seves i alguns aspectes de la seva vida però, així i tot, em reconec entre el primer grup.
Em va fascinar de joveneta i encara ara em captiva la seva imatge i molt d'allò que ell representa per les seves idees i més enllà d'elles: la lluita contra les injustícies socials, la rebel·lia, l'esperit incorruptible, la determinació, la constància, el compromís.

¡Hasta la victoria, siempre!


Una és com és: fruit de les seves vivències, dels seus amics, del seu entorn.  Jo no podria parlar de la meva joventut sense la presència -no diré aclaparadora però sí determinant- de la figura del Che i de tot el moviment sudamericà amb una postura de clar rebuig a l'imperialisme nord-americà i europeu, el consumisme i la desigualtat social; de profund respecte per la vida dels obrers, els camperols i els indígenes; i identificat amb la música de protesta que va ser part important de la banda sonora dels meus dies de grup de joves a l'esplai.

Tinc per casa -de la mateixa època- el llibre Poemas al Che: 84 poetas de España y América rinde homenaje al guerrillero, un recull de poemes en castellà, gallec, català, basc, anglès i francès, tots dedicats al Che i alguns força interessants.   Us deixaré aquí, però, un de visual a càrrec de Joan Brossa.  "Elegia al Che" va ser concebut al 1969 i realitzat al 1978: en homenatge al Che Guevara, l'autor va treure de l'alfabet les lletres que formen el seu nom, creant un "buit".


Poso també algunes cançons dedicades al Che, part d'aquella banda sonora que us comentava:
"Hasta siempre", una cançó de Carlos Puebla que jo vaig aprendre en veu de Víctor Jara i que per sempre més va dir-se "La clara"



"Soldadito boliviano" de Nicolás Guillen, en veu de Paco Ibañez


"Si el poeta eres tu" de Pablo Milanés, que fa seus els versos de Miguel Barnet que en el seu poema "Che" (1967) diu No es que yo quiera darte / pluma por pistola / pero el poeta eres tú.


"La canción del elegido" de Sílvio Rodriguez.  Una cançó que no està dedicada al Che sinó a Abel Santamaría, un dels caps de l'asalt al Cuartel Moncada (1953), però que ben podria haver-ho estat, i que. a més, m'agrada molt.



4 d’octubre de 2012

D'or: somriures i llàgrimes i noces

Avui fa 50 anys que els meus pares es van casar i em fa il·lusió dir-ho aquí i dedica'ls-hi aquest escrit.

Què voleu? 50 anys són molts, i quan tens certa experiència de vida en parella saps que no sempre és fàcil.

Els heu vist?  Oi que estan guapos?

Doncs, aquesta parella de dos fa 50 anys que van decidir casar-se i fer cas d'aquell consell de "creixeu i multipliqueu-vos"; i de broma en broma i d'any en any, ja en som 17 i tinc l'esperança de seguir creixent per molts anys més.

Els hi voldria dir moltes coses que segur que ja saben.
Els hi diria que la vida és com un riu que s'escola molt de pressa, i  cada dia és una nova vivència, un record a la motxilla, un nou pas en el camí cap el demà.  Els hi diria que en parella, a més, la vida és com un arbre que s'arrela i  creix i dóna fruits.
Els hi diria que ha passat el temps i han volat els anys, i que ben segur han tingut moments bons i dolents; que han compartit riures i plors; que han format el seu niu i han deixat volar els fills guardant-los sempre la porta ben oberta.
Els hi diria que s'ha arrugat la pell i s'han ensorrat ells ulls, però que ells encara estiren el braç per trobar-se la mà, el cos, el cor; i encara amaguen un somriure en saber-se a prop.
Els hi diria que és curiós com tenir fills ajuda a comprendre els pares; no necessàriament a compartir postures ni opinions, però sí a valorar silencis i somriures i retrets i petons.
Els hi diria que els estimo, que els estimem tots i que volem desitjar-los moltes, moltes felicitats, i que puguin (puguem) passar molts més anys junts.

No sé si el meu pare li va cantar una "jotica" a la meva mare el dia del casament (li hauré de preguntar), però de ben segur no li va cantar ni van ballar aquesta cançó que tot just demà fa també 50 anys del seu llançament i que m'ha semblat molt adient de posar avui.




I de regal, del bloc D de dolç, aquest pastís de noces d'or