> Univers madur: 2012.07

31 de juliol de 2012

Disset anys només


Avui Roger fa 17 anys.

Recordo que quan jo tenia catorze anys em semblava que 17 era l’edat perfecta.
Potser era que els disset tenien el punt de ser prou gran sense ser-ho del tot, o potser era que tenia algun amic de 17 anys especialment atractiu, o potser era només una fixació absurda, però sí, he de dir que 17 era (i és) una edat que sempre m’ha semblat meravellosa.

Avui Roger fa 17 anys.
Disset anys cantaires, esportistes, estudiosos, compromesos, divertits, il·lusionats, murris, optimistes, geniüts, somrients, amorosos, enfadosos, ...


I en dir “disset anys” em ve al cap la cançó de Lluís Llach, però no voldria pas que fossin aquells disset anys.  Sé, però, que és una cançó que li agrada molt, així que aprofitaré per “versionar-la”.

Disset anys només
i jo, més gran;
gelosa (i orgullosa) de la llum dels teus ulls,
et vull ben obertes les parpelles,
que guardis sempre aquesta llum
i esdevingui llampecs i empenta.

Disset anys només
i jo, més gran;
envejosa (i embadalida) de tan jove bellesa,
et vull els membres forts i sans;
i que el teu cos deixi record
i que cada nit -i cada dia- aprenguis a estimar.

Disset anys només
i jo, més gran:
gaudeixo (i nodreixo) el teu amor,
i et vull amics i companys,
i amors i primaveres.

Moltes felicitats, gegant petit.  Per molts anys.

30 de juliol de 2012

Monotonía de lluvia tras los cristales



Les vacances al poble, en dies que encara no són festes, tenen un no se què de tranquil·litat, de descans i desconnexió diferent de les altres vacances.  Res de nou per veure, els mateixos llocs, les mateixes passejades, la mateixa gent, converses similars i les frases de sempre (què serien unes vacances sense la pregunta "¿ya estáis aquí?" i la resposta mai dita "no, som una imatge virtual i ens hem desplaçat en l'espai-temps").

A voltes aquests dies gairebé freguen la monotonia però, com les orenetes que tornen any rere any per niar al nostre balcó, és una monotonia acollidora i reparadora, vestida de canícula i frescors, una monotonia que ens ajuda a recarregar les piles i a preparar-nos pel retorn al dia a dia: un deliciós i monòton parèntesi en la nostra monotonia.

Una tarde parda y fría
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de lluvia tras los cristales. 


29 de juliol de 2012

Postals particulars (V): Piscina

Esglaons en desús de ferro rovellat s’agarren amb força al mur escrostonat; ja ningú no els trepitja; ja ningú aferra el passamans amb el desfici de sortir o entrar.
Una escala cap a enlloc.  Trist, solitari i mut testimoni de l’abandó.

La natura, salvatge, recupera poc a poc el seu territori i aviat ningú no reconeixerà en el paisatge les basses de reg; desapareixeran amb elles les escales i s’esborraran de la memòria les piscines d’aigües glaçades a l’ombra dels xops.


27 de juliol de 2012

Postals particulars (IV): Núvols

El barranc fumeja núvols de cotó fluix i nata que el cel encalça amb estovalles blaves per servir-los a taula.  Grogueja el darrer sol de la tarda i els enrogeix sense arribar a canviar-los el color de merenga torrada.
A sota, els arbres esdevenen flonjos coixins assedegats, tot esperant amarar-se de pluja, no fos que volgués caure.


25 de juliol de 2012

Travessant el túnel


Aquest túnel, que ara sembla poc més que una cova, era abans (anava a dir fa uns anys però m'acabo d'adonar que ja en fa molts d'anys), la porta d'entrada al meu poble.

Un cop passat el túnel quedaven només tres revoltes per arribar-hi i, a més, la carretera s'acabava poc més enllà, de manera que el túnel era com la porta de l'armari de Narnia: l'entrada al món de les vacances, la retrobada amb els amics del poble, les festes i els tonteigs d'estiu.

De tornada tenia -evidentment- el sentit contrari: l'adéu als amics i als més amics, a les estones divertides i als avorriments en grup, a les nits al Loreto i els matins al Pozo; en el meu cas tancava un parèntesi gairebé sense continuïtat durant l'any, fins el proper estiu.

Ara que la carretera passa per fora i no s'acaba al poble, el túnel ha deixat de ser aquesta porta màgica i ha esdevingut destí de passeigs nostàlgics. 


En passar per dins seu i redescobrir-lo tan petit, una no pot evitar pensar en com ha passat el temps, ni tampoc enyorar una mica aquella màgia que amagava travessar el túnel.

23 de juliol de 2012

Postals particulars (III). Boira

Rere la boira s'adorm la tarda, mentre les fulles dansen amb l'aire al ritme del xipolleig de les gotes de pluja.   I en el silenci, els xiprers susurren noms oblidats.
Rere la boira s'amaga el fat, entre les ombres.
Rere la boira descansen els somnis dels nostres avis.

19 de juliol de 2012

De la indefensió a la indignació


Estem indefensos.  Què podem fer?
Nooo!!!    Diguem millor:             
Estem indefensos.  Què hem de fer? 

Espolsar-nos la indiferència.
Donar veu a la indignació.
Sortir al carrer. 

  Avui, a les 19:30 a Urquinaona (Barcelona), diguem
PROU.


Com deia la Maria Mercè Marçal, lluitadora i compromesa, fem una conjura de ràbia:

Farem un pacte de sang,
una conjura de ràbia
que ens faci estalvis del seny
que ens té la soga filada!

(Fragment de "Lluna granada" del poemari "Cau de llunes")

17 de juliol de 2012

De la indiferència a la indefensió


Quan era petita recordo haver sentit sovint, a gent d'una certa edat, l'expressió "jo sóc apolític".  Hores d'ara penso que, segurament, la seva postura era una resposta a una guerra viscuda o heretada en més o menys grau; una por interioritzada a significar-se en un o altre sentit; més que indiferència, un acotament de cap, la submissió a un sistema que ja els hi estava bé si a canvi garantia la Pau.

Més tard, ja en edat de manis i revoltes, em sobtava trobar companys de la meva edat que vivien al marge d'aquelles mogudes, com si res del que passava anés amb ells.  Tampoc no us penseu que la meva vida político-social fos d'un activisme radical, però hi havia certes "causes" que semblaven tan evidents que em sorprenia que altra gent amb tantes coses en comú amb mi pogués viure al marge d'elles.  En aquest cas ja no crec que fos una qüestió de pors heretades, sinó més aviat de mantenir-se al marge, de pensar que tot el que passava més enllà del seu cercle immediat quedava massa lluny: érem joves, estudiàvem, treballàvem (amb més o menys garanties) i el futur no es presentava especialment negre; semblava fàcil prosperar, així que tampoc tenia gaire sentit embrancar-se en certes batalles.

I així han anat passant els anys i, durant molt de temps, semblava que tot havia d'anar constantment "in crescendo", i aleshores certs temes ja no eren tan importants, i algunes guerres eren bajanades de quatre eixelebrats.  Vam deixar la política i la societat en mans dels partits polítics i vam pensar-nos que aquesta abdicació no tindria conseqüències.  Ens vam oblidar de recordar-lis que ens governaven perquè nosaltres, el poble, els hi havíem donat aquest poder.
En aquest exercici -no sé si d'ignorància o d'indiferència- vam esdevenir tots "apolítics" (com si això fos possible), ja ens era còmode com anava tot i vam apostar per sentir-nos al marge d'aquesta classe política que tant ens ha decebut, com si dir "passo de política" o "tots són iguals" o "jo em dedico a treballar i als polítics que els bombin" ens fes més forts, quan en realitat ens ha conduit a una total indefensió. Perquè ells segueixen manant (seria massa dir governant) i nosaltres, indiferents i indefensos, encara no sabem ben bé com reaccionar.

Potser seria hora de recordar-nos que la participació política és una fotuda virtut.  Potser encara no és massa tard per agafar-hi les regnes.  O, potser, encara ens hem de saturar més d'indefensió per ser capaços de despertar.

Deia Saza a La escopeta nacional de Berlanga:

"yo soy apolítico, de derechas de toda la vida"

potser és això, i així ens va.



8 de juliol de 2012

"D" de Dolor

Dona amb dolor  (Tyrus)

El dolor és per la humanitat un tirà més terrible que la pròpia mort.
(Albert Schweitzer)        


                    El dolor és inevitable, però el patiment és opcional.
(Buda)     



Un altre amant

Enyoro aquell temps quan només tu,
la teva pell, els teus dits, la teva boca,
em descobrien racons amagats del meu cos;
aquells dies en que la descoberta
em deixava exhausta i buida
i alhora plena i saciada, i feliç
i m'omplia de forces.

Ara tinc un altre amant, constant i poc delicat,
insensible als meus desigs, aliè a la meva voluntat,
que em descobreix també racons amagats,
racons que encara no havíem descobert plegats.
I la descoberta em destorba la son
                               i em roba els dies;
i em deixa exhausta i buida,
          i infeliç,
                   i abatuda,
                            i adolorida.

I destapo els llençols per allunyar-lo,
i em prenc qualque cosa per enganyar-lo,
però sóc com la donzella segrestada en la torre
               a mercè del seu amo.

Quan se'n va a altres caceres
m'aboco ansiosa a la finestra
i gaudeixo del sol i del paisatge
en un reeixit intent de viure
i que la certesa del seu retorn
no em desbarati el gaudi.


Aquesta entrada forma part del projecte Sentimentari.   Clica si vols saber-ne més.

6 de juliol de 2012

Coneguts anònims

Amb motiu de la mort de Toni Nadal vaig llegir, en més d'una de les moltes notes de condol que corrien per la xarxa, que encara que no el coneixien personalment, el trobarien a faltar perquè diàriament es colava a casa seva i, d'alguna manera, ja formava part de la família i s'asseia amb ells a taula a l'hora dels àpats.
Avui, anant cap a la feina, m'han vingut al cap aquestes paraules.

Quan vaig a treballar passo per alguns carrers amb casetes baixes, amb pati i aspecte humil, que contrasten amb els edificis de pisos que les envolten i ofereixen una imatge gairebé anacrònica.  A la porta d'una d'aquestes casetes m'hi trobo cada dia -estiu i hivern- dos avis alts, eixuts i amb força anys que s'asseuen al carrer a veure passar la gent.  Segons l'hora (acostumo a passar abans de les 8 del matí), algun dia encara els trobo parant les cadires, o en companyia d'una dona si fa no fa de la mateixa edat; potser un dia no hi són o n'hi ha un de sol, però al dia següent recuperem la normalitat.
Avui, m'he adonat que fa dies que un d'ells no hi és, i l'anormalitat de la situació m'ha fet pensar.  Cert que podria ser que algun problema de salut l'impedís sortir a prendre la fresca i el sol, o que aquest any hagués canviat d'hàbits i hagués marxat de vacances amb algun fill, però la seva avançada edat em fa témer un desenllaç més natural i una absència més definitiva.

I és aleshores que he pensat en tota aquesta gent que vèiem diàriament, que formen part del paisatge habitual de la nostra vida i sense els quals -malgrat desconeixem els seus noms i no interactuem amb ells conscientment- segur que la nostra vida no seria ben bé el mateix.  Són els nostres coneguts anònims.
Clar que després he pensat que també coneixem molta gent, amb noms i cognoms, que són perfectes desconeguts.
I és que això de les relacions, amistats, coneixences, desconeixences i anonimats, és ben complex.  O potser és que tinc el cap una mica espès, o la sensibleria una mica fluixa, o és que necessito unes vacances JA!


Color enmig del gris anònim  (Siscu Domingo)



 

3 de juliol de 2012

Carabasses i castanyes

Tinc un amic molt especial que no té gaire devoció pels haikus i les tankes, sinó més aviat el contrari.
No és tampoc el primer que m'ho comenta.  Hi ha una certa opinió que això dels haiku és, una mica, una moda esnob vinguda de fora, una moda que sembla haver legitimat els versos curts i la pseudopoesia, com si fer poemes críptics ja impliqués saber fer haikus.  Fins i tot l'he vist definit com "el sonet del dropo" (José Luis García Martín).
La veritat, però, és que això dels gustos és molt personal.  A mi m'agraden els poemes curts, de versos curts i sense rima formal, així que em sento còmoda amb els haikus i les tankes, tot i que sovint en llegeixo que no em diuen res (també em passa amb altres lectures).  És un exercici difícil aconseguir dir alguna cosa en tan poques paraules i respectant una certa estructura; és tan difícil que sovint el resultat és un pèl decebedor.  Entretant, però, és divertit fer provatures que no van enlloc més; anar practicant i, poc a poc, millorar.

Un dia el meu amic em va confessar que, en llegir un haiku, havia pensat que el haiku és a la poesia com Halloween a la castanyada. :-)  Com jo sóc de castanyes i panellets i em fa una certa ràbia això de Halloween (i ell ho sap), em va fer molta gràcia la comparació perquè la vaig trobar molt gràfica.  Així que avui, que havia pensat recollir en un apunt els darrers nipoReptes, li dedicaré totes aquestes carabasses, amb la voluntat de seguir compartint castanyes.

 
Niporepte 40: El vol de les paraules

Brollen dels llibres
fràgils mots de llibertat.
Lletres alades.

Photobucket
Niporepte 38: Arc(s) de Sant Martí

El cel s'irisa
amb llàgrimes de pluja.
Arcat somriure.



Niporepte 27: Greta Otto

Finestrals alats
per ormejar de vidre
la papallona.

Photobucket
Niporepte 39: París

Follow me

Amb dit de ferro
el camí assenyala.
De París al cel.


Niporepte 26:  Sargantana

Indiscreció

Sota pàmpols d'or,
a recer d'una soca,
el món em miro.


Niporepte 25:  Rosa i espines

D'amor eixuta,
sagnants llàgrimes plora.
Rosa ferida.

Photobucket
Niporepte 24: Jameos del agua

Miracle

En aigües fosques
s'emmiralla la vida.
La llum: miracle.

Photobucket
Niporepte 20

Salabror

Sorra de platja.
Fulgent ombra de cossos
que esborra l'aigua.
Amb petons salabrosos
llepa la pell l'escuma
.

Niporepte 16:  Kènia

No vull ser rei

Tot sol em llevo
en infinita plana.
Rei de no res.
De què em val el rugit
si ningú no tremola?


Niporepte 15:  Dones rentant roba a la vora del riu

Jou

Renten la roba
vora el riu vinclades.
I l'aigua, corre.