> Univers madur: 2012.06

21 de juny de 2012

Reflexions desarmades

Desarmat, del bloc Poesia Visual d'Àlex Monfort
Si és la ploma
ínfima part i vital component
de l'ala que ens fa volar,
no serà, doncs, la ploma
símbol i motor de llibertat?

I si no fós més
que l'obsolet instrument
que fa vessar símbols, lletres i paraules,
i plasma sentiments,
i transmet coneixements i cultura,
no seria la ploma
                 -com la poesia de Cernuda-
una arma carregada de futur?

15 de juny de 2012

Segueix somiant


Et regalaria una cançó però no puc, no,
que me la vas demanar per dir-te adéu
i no n'estic preparada
          -no podré estar-ho mai-
per acomiadar el teu somriure descarat
i les teves abraçades d'ós gegant.

Et regalaré, doncs, aquest poema
perquè et vetlli els somnis
i et revolti l'ànima
amb papallones de tendresa.

Deixa moure's el món dins els teus ulls
i escolta la llum i el vent,
     i burla el temps,
          i venç la por.

No abandonis mai aquest posat
          -no sé si ingenuïtat o coratge-
que et dibuixa els somnis,
     i els acoloreix,
          i els persegueix.

Segueix somiant.
Creu que els murs s'ensorraran
i podrem anar més lluny.

Segueix somiant.
i que els teus somnis
     es facin realitat



Pel Marc, que avui fa 20 anys.  T'estimo.


13 de juny de 2012

D'esclau de la moda a escut del món

"En tot el món, i en franca violació dels drets de la infància, centenars de milers de nenes i nens fan feines que els priven de l'educació, la salut, el temps d'oci i les llibertats elementals.  D’aquests nens, més de la meitat estan exposats a les pitjors formes de treball infantil, com el treball realitzat en entorns perillosos, l’esclavitud o altres formes de treball forçós, activitats il·lícites com el tràfic d’estupefaents i la prostitució, així com la participació en conflictes armats".

El 2002, l'Organització Internacional del Treball (OIT) va instituir el 12 de juny com el Dia Mundial contra el Treball Infantil per posar de relleu la gravíssima situació d'aquests nens "esclaus" i per donar-nos l'oportunitat de reflexionar sobre aquest problema i aportar el nostre granet de sorra a tota la feina que resta per fer.

I és cert que ahir els mitjans de comunicació i les xarxes socials se'n van fer ressò del tema.  I segurament tot aquest ressò serveix per sensibilitzar-nos i per captar més suport per a la campanya en contra del treball infantil per part dels governs i dels interlocutors socials de la OIT, la societat civil i les altres parts interessades, incloses les escoles, els grups de joves i de dones, i els mitjans de comunicació.
Però no és menys cert que darrere d'aquestes celebracions a vegades s'amaga el conformisme d'haver denunciat, d'haver-nos escandalitzat, i poca cosa més.  O potser sí que hi ha quelcom més; potser s'amaga una certa hipocresia.

Tot el treball infantil em sembla denunciable, punible, criticable, però hi ha un que em sembla especialment macabre i és la participació de nens en conflictes armats.  I si el tema dels nens soldat em remou tota, la seva utilització com "escuts humans" em revolta i em deixa sense paraules.
Clar que jo no dec ser l'única que es queda sense paraules perquè això està passant a Síria i no n'he sentit cap govern escandalitzar-se, ni reclamar cap tipus d'intervenció, ni promoure cap acció dissuasiva; tot just quatre línies als diaris per publicar la denuncia de l'ONU; tot just una línia en la "Llista de les vergonyes" per denunciar l'exèrcit de Bashar al-Assad com el pitjor del món per les seves pràctiques contra civils i en especial contra els menors que "són arrestats, torturats, executats i utilitzats com escuts humans".

I ja ha passat el 12 de juny.  I pensarem (pensaran els governs) que ja hem fet prou publicitant la campanya contra el treball infantil.  I seguirem (seguiran els governs) justificant la no intervenció en un conflicte sagnant que no sembla que estigui passant (i amb això no estic dient que entrem amb els tancs a tort i dret, però ... callar i fer com si res?). 
No passa res, Síria (com la Xina), queda molt lluny, però potser podríem fer un gest de protesta ni que sigui simbòlic.  Que tal un #hashtag que arribi a Trending Topic?, o una iniciativa blocaire?, o (Pau, t'agafo la idea) una mani?, o una cassolada (ni que sigui d'aquestes que no surten als diaris i que són més notícia pel seu silenci)?

A continuació poso alguns enllaços:

Quan la tinguin gravada, us posaré una cançó de G'N'Duls, titulada Sense infància que parla de l'explotació infantil, de la infància robada i dels desigs al voltant d'un futur gairebé impossible.
  
(...)
no vull sentir-me amo de ningú
tan sols del meu destí.
I ara vull ser...
astronauta, bomber,
(...)

12 de juny de 2012

De tot, massa

Havia començat un apunt amb aquest títol per explicar-vos que estic massa sorpresa, massa astorada, massa indignada, massa enutjada, massa fastiguejada, massa decebuda, massa....  Uf!, massa de tot, quan intento digerir aquesta actualitat que ens ha tocat viure, en aquest país de pandereta, amb aquests polítics tan fatxendes i aquests empresaris i banquers i directius en general tan preparats per parar la mà (o millor diria per ficar-la on no toca) però tan poc disposats a assumir les seves responsabilitats (per les quals, tot s'ha de dir, també han cobrat massa).

Però avui és el meu aniversari i he decidit que no toca fer aquest apunt.  Perquè d'algunes coses, com d'amor, família, amistat, records, felicitat i ganes de viure, no se'n té mai massa, però jo en tinc força; i això -com diria alguna publicitat- no té preu.

Crec que avui no puc sinó sumar-me a una cançó -gairebé tan antiga com jo- que és una mena d'himne vital, just, agraït, humanista, i que m'agrada molt i em trasllada a una certa època.
Amb paraules, veu i música de Violeta Parra, gràcies.



Gracias a la vida

Gracias a la vida que me ha dado tanto.
Me dio dos luceros que, cuando los abro,
perfecto distingo lo negro del blanco,

y en el alto cielo su fondo estrellado
y en las multitudes el hombre que yo amo.

Gracias a la vida que me ha dado tanto.
Me ha dado el oído que, en todo su ancho,
graba noche y día grillos y canarios;
martillos, turbinas, ladridos, chubascos,
y la voz tan tierna de mi bien amado.

Gracias a la vida que me ha dado tanto.
Me ha dado el sonido y el abecedario,
con él las palabras que pienso y declaro:
madre, amigo, hermano, y luz alumbrando
la ruta del alma del que estoy amando.

Gracias a la vida que me ha dado tanto.
Me ha dado la marcha de mis pies cansados;
con ellos anduve ciudades y charcos,
playas y desiertos, montañas y llanos,
y la casa tuya, tu calle y tu patio.

Gracias a la vida que me ha dado tanto.
Me dio el corazón que agita su marco
cuando miro el fruto del cerebro humano;
cuando miro el bueno tan lejos del malo,
cuando miro el fondo de tus ojos claros.

Gracias a la vida que me ha dado tanto.
Me ha dado la risa y me ha dado el llanto.
Así yo distingo dicha de quebranto,
los dos materiales que forman mi canto,
y el canto de ustedes que es el mismo canto
y el canto de todos, que es mi propio canto.

Gracias a la vida que me ha dado tanto.


10 de juny de 2012

Entre poetes

Jacint Verdaguer i Santaló
(Folgueroles, 17 de maig del 1845 – Vallvidrera, 10 de juny del 1902)


«Perquè la glòria de Verdaguer, la gran, consisteix en això: en què en un temps la llengua catalana, per mancança de ressorts, estava partida en dues, la literària arcaica i la dels baixos usos del poble, ell portant copsada en la seva ànima de poeta tota l'essència del nostre parlar que vivia en la llengua noble i popular ensems, alta i viva, és a dir, verament poètica, en boca del poble del camp i de la muntanya, revifà el foc sagrat del verb català que brillà poderós, fonent en una sola vida poderosa aquella dualitat malastruga. Des de llavors ja no hi hagué el català del gai saber i el català del que ara es parla; no hi hagué més que la llengua catalana alçant-se novament la cel, cantant tota viva.»

«En això en Verdaguer fou un creador, en això fou mestre de tots nosaltres que el seguírem, de tot el poble català que cantà les seves cançons sense trasmudar la llengua. Aquest és el gran deute de Catalunya a en Verdaguer, aquesta la glòria gran del poeta. [...] en lo d'ésser el restaurador del nostre verb, el creador de la llengua viva del nostre renaixement, en això fuig de tota proporció, de tota estimació, de tota comparació, de tota anàlisi: és senzillament el Poeta de la Catalunya nova.»


Joan Maragall. Jacinto Verdaguer. En Jacinto Verdaguer excursionista. Escrit el 14 de desembre de 1905 i publicat al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya el gener de 1906

5 de juny de 2012

El pany i la clau


Amb aquesta foto, deòmises va publicar a RC el niporepte 29 amb el títol "Pel forat del pany".
En aquesta ocasió no hi vaig participar, però la fotografia em va agradar molt i em va donar la idea del meu poema "El pany i la clau" que va resultar finalista en el I Festival Internacional Godepoesia.

Vull agrair la seva tasca als organitzadors del festival, als membres del jurat i als artistes que van fer art dels poemes seleccionats.
També vull felicitar tots els participants en el festival i en especial a Empar Sáez, Toni Arencón, Joan Abellaneda i Pere Fornells, poetes i també amics amb qui ja he tingut el plaer de compartir altres moments literaris.


Podeu saber com va anar el festival si llegiu les cròniques publicades en ElPeriodic.com -que reprodueix la web de l'Ajuntament de Godella-, o bé en el blocs dels organitzadors, GodePoesia, i d'alguns participants: La ploma rovellada, el llapis i el pinzell... de Toni Arencón i Arias.  També us poso l'enllaç als videos de "Restaurant barat" i "Lament a la Mare de Déu" fets per Ferran d'Armengol.  Aniré actualitzant la llista d'enllaços a mida que es vagin publicant.


14.06.2012  Enllaços afegits:

 
Us deixo aquí el meu poema.  Espero que us agradi.

El pany i la clau

Mirem pel forat del pany
per descobrir viatges impossibles
i realitats desdibuixades.
Si la porta roman tancada,
i la clau a la butxaca,
no estarem servant pors i neguits?

Obrim portes i finestres
i llancem ben lluny les claus.

Encarem valents el cos al vent,
en combat singular;
que el sol i la sal ens colri la pell
i ens abrusi el cor i les ganes;
que guardar-nos de perills
no ens tanqui en plaents presons.

El món és allà,
               enfora,
i ens està esperant.

3 de juny de 2012

Propera parada: València?

Avui us deixo un vídeo de G'N'Duls, el grup de rock on canta Roger, el meu fill petit, gravat a les semifinals del festival de MusicAula per bandes de pop-rock d'estudiants.

Qui sap si arribaran gaire lluny.  De moment s'ho passen bé, molt bé, i van fent amistat i sumant experiències.

També intenten sumar vots que els hi permetin arribar a la final del dia 30 de juny a la Ciutat de les Ciències i les Arts de València, com a representants de la zona E (Catalunya i Balears).  Si us agrada com sonen i teniu facebook, podeu ajudar-los entrant en aquest enllaç i donant-los el vostre vot.

 
Torna 
El sol se la va endur
encara despullada
com al món hi va arribar
i amb una llàgrima a la cara
Trista, ella sabia
el mal que causaria
però en el món ja no hi ha lloc
per una noia suïcida.

Una àliga robà
el símbol de ta vida
i voleiant hi va marcar
una creu no escrita.
Perquè vas decidir
que aquest món no et donava
la fermesa necessària
per seguir...

Torna,
On vas anar?
Què et va motivar
a deixar escapar
l’opció de créixer
i de realitzar una vida digna,
una vida simple?

I et creus que ets lliure
per poder escollir
records del teu passat
que et fan deprimir nit i dia,
pensant el mateix,
com pots escapar de la soledat
del teu somriure?

Recordes vells moments:
una infància perduda,
amors que ja oblidats
fan silenci del dubte,
esborrant el patiment
que amoïnava les ombres
dels que et van fer patir
i ara criden...

Torna,
On vas anar?
Què et va motivar
a deixar escapar
l’opció de créixer
i de realitzar una vida digna,
una vida simple?

I et creus que ets lliure
per poder escollir
records del teu passat
que et fan deprimir nit i dia,
pensant el mateix,
com pots escapar de la soledat
del teu somriure?

Perquè vols viure
en un món tot fals
on la dignitat
perd força de combat
i l’esperança
de seguir somiant
en un canvi real
sembla esborrar-se
dia a dia?

1 de juny de 2012

GODEPOESIA - I FESTIVAL INTERNACIONAL

El Col·lectiu GOde Poesia celebra aquest cap de setmana l'acte final del
I FESTIVAL INTERNACIONAL GODEPOESIA.

Serà dissabte 2 de juny a les 22:30 al Clot de Barrabàs.

Amics de Godella i poblacions properes, i tots aquells que vulgueu acostar-vos-hi, sereu ben rebuts.  Serà una festa de la poesia, la música i la interpretació.

Aquí teniu els cartells que anuncien els actes de la festa poètica. 

 

El festival ha estat un èxit de participació, i els membres del Jurat han proposat 30 poemes finalistes.  Dinou d'aquests poemes finalistes, el meu entre ells, seran representats el dia 2 de Juny per diferents artistes i en diverses disciplines sota la direcció artística de Juli Leal.
Estic molt contenta.

M'hagués agradat ser-hi demà a Godella i veure'ns amb els amics de la zona, però no podrà ser.  M'hauré d'esperar a llegir les cròniques de l'acte.

Us enllaço a la pàgina del Festival Godepoesia