> Univers madur: 2012.02

28 de febrer de 2012

Titelles i titellaires


Avui a la feina parlàvem sobre els missatges derrotistes i espaordidors que ens arriben cada dia, de manera insistent i repetida, a través dels discursos polítics i dels mitjans de comunicació.  Dubtàvem de fins a quin punt són certs o es fan per aconseguir que renunciem al petit estat del benestar del que gaudim actualment, per tal d'intentar evitar que es compleixin tan aterradores perspectives.

Després en Narcís, bon amic, m'ha fet arribar la llista de les "10 Estratègies de Manipulació Mediàtica" elaborada per Noam Chomsky.  No em puc estar de reproduir-les a continuació; segur que us són familiars. 

1. L'estratègia de la distracció
L'element primordial del control social és l'estratègia de la distracció que consisteix a desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants .  L'estratègia de la distracció és igualment indispensable per a impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l'àrea de la ciència, l'economia, la psicologia, la neuro-biologia i la cibernètica.  "Mantenir l'Atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real.  Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar, de tornada a la granja com els altres animals" (cita del text  Armes silencioses per a guerres tranquil·les) .

2. Crear problemes i després oferir solucions.
Aquest mètode també és anomenat "problema-reacció-solució".  Es crea un problema, una "situació" prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest sigui el mandant de les mesures que es desitja fer acceptar.  Per exemple: deixar que es desenvolupi o s'intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari la reculada dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

3. L'estratègia de la gradualitat.
Per fer que s'accepti una mesura inacceptable, només cal aplicar-la gradualment, a comptagotes, per anys consecutius.  És així que condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990:  Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, desocupació en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents; tants canvis que hagueren provocat una revolució si haguessin estat aplicats d'un sol cop.

4. L'estratègia de diferir.
Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com "dolorosa i necessària", obtenint l'acceptació pública, en el moment, per a una aplicació futura.  És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat.  Primer, perquè l'esforç no és emprat immediatament.  Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que "tot anirà millor demà" i que el sacrifici exigit podrà ser evitat.  Això dóna més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i d'acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.

5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat.
La majoria de la publicitat adreçada al gran públic utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment infantils, sovint propers a la debilitat, com si l'espectador fos una criatura de poca edat o un deficient mental.  Com més s'intenta buscar enganyar a l'espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilitzant.  Per què?  "Si un es dirigeix ​​a una persona com si ella en tingués 12 anys o menys, aleshores aquesta tendirà, amb certa probabilitat i per raó de la suggestionabilitat, a una resposta o reacció desproveïda d'un sentit crític com la pròpia d'una persona de 12 anys o menys" (veure Armes silencioses per a guerres tranquil·les) .

6. Utilitzar l'aspecte emocional molt més que la reflexió.
Fer ús de l'aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt circuit en l'anàlisi racional, i finalment al sentit crític dels individus.  D'altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d'accés a l'inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments ...

7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat.
Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. "La qualitat de l'educació donada a les classes socials inferiors ha de ser com més pobra i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossible d'assolir per a les classes inferiors" (mireu en Armes silencioses per a guerres tranquil·les) .

8. Estimular el públic a ser complaent amb la mediocritat.
Promoure el públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte ...

9. Reforçar la autoculpabilitat.
Fer creure a l'individu que només ell és el culpable per la seva pròpia desgràcia, degut a la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços.  Així, en lloc de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, l'individu s'autodevalua i es culpa, cosa que genera un estat depressiu i, com a efecte subsidiari, la inhibició de la seva acció.  I, sense acció, no hi ha revolució!!

10. Conèixer als individus millor del que ells mateixos es coneixen.
En el transcurs dels darrers 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent distància entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits dominants.  Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el "sistema" ha gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de forma física com psicològicament.  El sistema ha aconseguit conèixer millor l'individu comú del que ell es coneix a si mateix i això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un major control i un gran poder sobre els individus, superior al dels individus sobre ells mateixos.

25 de febrer de 2012

Parlant de primaveres




El diccionari empra una definició molt sosa per explicar la primavera:

Estació de l’any, entre l’hivern i l’estiu, que comença a l’equinocci de primavera i acaba al solstici d’estiu.
No ens parla de l'esclat de llum i color que suposa, ni de l'aparició de les flors i l'arribada dels ocells; no diu res del naixement o renaixement de vida que porta implícita, ni de les promeses que alberga; i calla sobre els sentiments normalment associats (què seria dels enamorats sense primavera?).
Però la primavera és tot això i molt més, i té una poesia pròpia i intrínseca.

Segurament aquestes promeses amagades, aquest esclat imparable i aquest renaixement implícit és el que fa que bategem com "primaveres" els moviments de protesta, aquestes onades de canvi i esperança que semblen despertar societats ben dispars però totes elles fartes de governs que governen d'esquenes al poble que els ha escollit o, si més no, a costa del poble que els està patint.
Primer va ser la "primavera àrab" i ara parlem de "primavera valenciana". Tant de bo totes les primaveres guardin la poesia de la primavera estacional; i donin fruïts, com fan les flors dels arbres fruiters; i no es desencantin i es perdin en un sense sentit. Tant de bo totes les primaveres sembrin la llavor d'un futur més digne i just; i que aquesta llavor tingui prou força per renàixer de nou malgrat els hiverns que ens toqui viure.

Tal dia com avui de 1977 va ser una altra primavera, amb gust de bocata de calamars i aspecte de nino gran, rosat i poc arrugat.  Avui en Xavier fa 35 anys i des d'aquí li vull desitjar tota la felicitat i que els seus dies tinguin sempre una mica de primavera.



21 de febrer de 2012

Amb ganes de primavera...


Soleja l'arbre
amb pètals i moixaines.
Hivern escàpol.

* * * * *

Nèctar de vida.
Rere la flor s'amaga,
fecunda ametlla.
De vellut la textura,
mel dolça en la boca.


En resposta a la proposta del NipoRepte 18: "Pel febrer, la flor a l'ametller" de Relats en català.

19 de febrer de 2012

Indignacions, mobilitzacions i altres ...cions




Comentava l'altre dia que totes les coses tenen més d'una lectura, i avui constato (no és nou) que quan hi ha una mani, fins i tot els números tenen diferents lectures.  Em venen al cap les frases "números són números" i "els números canten" que fa temps es feien servir com a prova irrefutable dels fets, i penso com han quedat d'obsoletes.  Darrerament m'he adonat que els números no són mai només "números" i que, en economia especialment, depenen sempre de qui els presenta i qui els interpreta.

Però més enllà dels números d'uns i altres, el fet és que aquest matí a la mani contra la Reforma Laboral hi havia molta gent.  No sé si tots els que havíem de ser-hi, però sí molta i molt variada gent, i això resultava encoratjador.  Quan sentia cridar "Aturarem aquesta reforma", no sabia si creure-m'ho o no; quan després he sentit les declaracions del PP sobre que les mobilitzacions no els hi faria fer-se enrere, he pensat que tot servia de ben poc: són "tan ufans i tan superbs".

I em fa por que al final ens quedem amb la indignació i amb alguna minsa mobilització.  Perquè a força de repetir-nos que els altres ho han fet pitjor, que els sindicats viuen del conte, que res no pot canviar, arribem a l'abstenció.  I a força de repetir-nos que no hi ha un altre camí, que sort tenim si tenim treball, que no ens podem queixar perquè n'hi ha que viuen pitjor, arribem a la ressignació.  I l'abstenció i la ressignació ens van a la contra, però a vegades ens adonem massa tard.  I tots som una mica culpables de deixar-los el camí lliure.

Haurem de triar ben bé quines per quines ..cions apostem.  Haurem de fer de la indignació el motor, de la mobilització el camí, de la participació la postura, de la informació el deure.
Els hi devem als nostres pares, avis, besavis i rebesavis, perquè no es mereixen que renunciem als drets que tant els hi va costar aconseguir; els hi devem als nostres fills, perquè no podem viure la seva vida per ells, però potser sí que som responsables del futur que els hi deixem; però sobretot, sobretot, ens ho devem a nosaltres mateixos, perquè és la nostra vida, la nostra feina, la nostra veu i els nostres drets.

Me n'adono que a vegades em surt un discurs una mica pamfletari, però no puc fer-hi res.

15 de febrer de 2012

Maratons per córrer i Maratons que no


Si em coneixeu sabreu que sóc una ferma defensora de "La Marató de TV3".  M'agrada la idea i he participat molts anys com a voluntària, tant en activitats de la pròpia TVC, com en altres organitzades per diferents entitats i, sobretot, he fet proselitisme de La Marató fins avorrir.  És TAN gran i diu TANT de TOTS !!!
M'agrada La Marató pel que té de solidari, de participatiu, de social; però m'agrada sobretot perquè és un pas endavant, una voluntat de superació, una aposta de futur.

Aquest mes hem sabut que TV3 organitzarà una Marató “excepcional i puntual” per lluitar contra la pobresa.  Sota el lema “Que ningú no quedi fora de joc” s'ha engegat un projecte que té com a objectiu “lluitar contra l’exclusió social” i que vol ser un pas endavant per mobilitzar la ciutadania i donar suport als projectes que generin ajuda per a qui més ho necessita en aquest moment.
I, què voleu?.  Està bé, però a mi no m'agrada.

  • No m'agrada perquè no trobo que sigui l'esperit de La Marató.
Em sembla bé (molt bé) que TV3 faci un programa que doni “visibilitat a les entitats i a les persones afectades pel risc d’exclusió social” i que promogui la implicació ciutadana.  Però, una marató?  Ha de recollir TV3 els diners i repartir-ho entre els pobres com qui fa caritat?  Hi penso i em venen al cap les tómboles de beneficència o les col·lectes del Domund de quan era petita.  I, definitivament, crec que no és -ni ha de ser- el seu paper.
  • No m'agrada perquè no entenc la ingerència del Govern en el projecte i m'indigna el traspàs de responsabilitats vers la societat.
Què hi pinta el conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, presentant el projecte com a part implicada?  Diuen les males llengües (algunes molt ben informades) que el projecte ha estat iniciativa del Govern i que TV3 -a través de La Marató- s'hi ha vist obligada, però fins i tot si no ha anat així, ha de liderar el Govern una iniciativa de TV3?  Si més no, dubtós.
Què fa el conseller posant-se la medalla d'exercir les seves “responsabilitats donant prestacions socials” (no serà a costa de les retallades),  i passant la "patata calenta" a una societat que “en situacions excepcionals hi té el seu paper”.  No seria millor invertir en iniciatives que generin ocupació, consum i confiança?
  • No m'agrada perquè transmet un missatge manipulador i derrotista.
Sé que és cert que augmenta la xifra de "pobres"; que cada cop el llindar és més ampli i està més a prop.  En conec casos desesperats i altres de difícil solució.  Però quan sento que des dels diferents Governs, des de les posicions de poder polític i/o econòmic, només ens bombardegen amb aquest tipus de missatge, em fa pensar que potser els hi convé.  Com a conseqüència d'aquest missatge derrotista, neix una actitud de por i de resignació:
  • No hi podem fer res més
  • Sort tenim de tenir feina
  • Ara no és el moment de reclamar 
  • I un munt de frases més que segur que tots hem sentit, pensat o dit en alguna ocasió aquests darrers temps.
I que consti que dir que no m'agrada no vol dir que no trobi el motiu d'allò més solidari, ni tampoc vol dir que no acabi participant-hi; només vol dir que no m'agrada.


12 de febrer de 2012

Arracades



Es guarneix l'arbre
de papallones blanques.
Dolça promesa
d'infantils arracades
gronxant-se en l'orella.


9 de febrer de 2012

Gots mig buits o mig plens


Marc, el meu fill gran, té aquesta foto de fons d'escriptori i sempre que la veig em provoca conflicte.

La miro i em fa posar trist de pensar que ens sentim lliures, no perquè ho siguem, sinó perquè no ens hem adonat que som presoners.

Aleshores ell em diu que és una sort saber que podem anar molt més enllà d'on som, saber que tenim per sobre molt de cel per explorar i que encara no hem trobat límit per les nostres ales.

És curiós veure com tot pot tenir sempre una doble lectura, segons com t'ho vulguis prendre.  Però, sobretot, és una sort comptar amb la seva visió optimista i compromesa; tan jove i tan idealista que em fa somriure amb tendresa i alhora m'ajuda a veure ple el got mig ple.


5 de febrer de 2012

Casualitats, senyals i premonicions


Recordo que quan era petita, encara vivia a casa dels pares, i passava algun accident greu -vull dir avions que queien, trens que xocaven o autocars sinistrats-, la meva mare sempre deia: ja veuràs com ara caurà un altre avió, o xocaran dos trens més (segons el cas), perquè segons ella mai passava un de sol; i el més fomut és que normalment encertava.  I a mi sempre m'ha quedat el dubte de si el destí era una mica monotemàtic i quan decidia avions, o trens, o el que fos, s'hi dedicava durant uns dies fins que es cansava i canviava de tema; o si el fat d'un munt de persones es conxorxava per enllestir la feina de cop o aconseguir algun tipus de Guinness World Record; o bé si tot era pura casualitat i el que passava és que, quan ens assabentàvem del primer, estàvem més pendents dels diaris o les notícies i detectàvem accidents similars -una mica com quan estàs embarassada i et sembla que hi ha més prenyades que mai pel carrer.

Us explico això perquè encara ara dubto quan es donen casualitats d'aquests tipus.  I, segons com, penso: voldrà dir alguna cosa? serà un senyal del camí a seguir? estic especialment sensibilitzada per aquest tema?
Un exemple.  Avui, tafanejant pel fòrum de Relats en català, m'he trobat que tres dels reptes que es convoquen parlen de viatges o de temes molt propers als viatges: el repte clàssic va sobre Estranys en un tren, el minirepte es centra en el Viatge i la imatge del repte poètic-visual és l'antiga estació de Pennsylvania, a Nova York.  Aquesta setmana dèiem a casa que teníem ganes de marxar uns dies, algun afegit als dos dies del cap de setmana que queda molt curt (massa per desconnectar), i mentre pensava si la coincidència del tema dels reptes era un senyal al respecte, he obert a l'atzar la revista de l'FNAC i sabeu quin llibre m'he trobat? El viatge de l'elefant.

Voldrà dir alguna cosa?  És el moment de buscar un viatge per un cap de setmana una mica llarg?  Hauria de fer el viatge en tren com apunten els reptes?  O potser m'hauria d'anar cap a Roses, embarcar-me rumb a Gènova i continuar cap a Viena, com fa l'elefant de Saramago?

Aix, ara m'he embolicat encara més.  Això de les casualitats és divertit, però si són senyals, quina responsabilitat interpretar-les correctament, oi?
Em sembla que com els propers caps de setmana ja els tinc ocupats, ajornaré la decisió del viatge per més endavant.

  

2 de febrer de 2012

Destí


Les fulles roges
de tardor abrusades
engendren vida.

Quan el vent bufa
- afeblida la tija -
cauen a terra.


* * * * *


En mare fèrtil
renaixeran els somnis

que varem perdre.
Si sabés somiar-los
papallona seria.



En resposta a la proposta del NipoRepte 14 de Relats en català.
La foto inspiradora:  Una pintura de Paul Jackson Pollock (EEUU 1912-1956).