> Univers madur: Mcbth

5 de novembre de 2012

Mcbth


El que és bonic és lleig
i el que és lleig és bonic.
Les bruixes  


Tots creuem línies vermelles.
La qüestió és que les accions comporten conseqüències, i algunes acaben en tragèdia.
Hi ha un moment en què ja no pots tornar a ser igual que abans.
Àlex Rigola  


L'obra no és nova.  Un Shakespeare d'allò més clàssic si no fos perquè Shakespeare deu ser l'autor més revisat i actualitzat -i alhora actual-, i perquè aquesta versió la signa l'Àlex Rigola.
Segurament el fet que sigui una versió low cost, reduïda a sis personatges, d'ambientació primer barroca i després minimalista, i amb un text força sintetitzat, requereix saber una mica de què va la història per no perdre's res; però en cap cas li resta essència sinó que més aviat el transforma en una mena de poema narratiu.

La primera part és, potser, més convencional; com una lectura dramatitzada del text.  Em van resultar curioses les bruixes amb carotes de Mickey Mouse i curiós el vestuari dels actors que semblaven reivindicar el seu caràcter escocès amb samarretes del Cèltic de Glasgow.  Em va sorprendre el poc paper de Lady Macbeth, instigadora del crim i tan poc protagonista.  No vaig entendre, o em va ser sobrer, el desfici sexual de Macbeth i la seva dèria per tirar-se tots els arbres del bosc.  Em va angoixar MacDuff (Miriam Iscla) lamentant-se de l'assassinat del rei, cridant sense veu.

La segona part és més brutal.  Sobre un escenari blanc i asèptic, els personatges nus s'enfronten a ells mateixos.  Les veus sonen asfixiades, guturals, xiuxiuejants.  Res no ha anat com havia d'anar; res no és el que sembla; les profecies tenen un doble sentit, una doble lectura, que les fa executores del destí.  Lady Macbeth (Alícia Pérez) surt, per fi, a escena i mostra tota la seva feblesa, el desassossec de la consciència, la bogeria que la condueix a la mort.  Macbeth també pateix, però està posseït pel mal i decideix continuar lluitant, morir matant.  Tots dos rebolcant-se en un toll de sang del que no poden escapar.  Ocurrent i actual el rei Duncan (Lluis Marco), convertit en porter de l'infern (em va fer pensar en La Divina Comèdia), que va deixant passar banquers, governants i tot tipus de personatges d'ètica dubtosa.

Sobre els actors, què dir.  Tots fan el seu paper, però Joan Carreras resulta impagable com actor, com conductor, per la seva veu i per la seva presència.

Podeu
consultar més dades sobre l'obra, el seu autor i tot el cos artístic i tècnic al dossier de premsa.


1 comentari :


  1. A mi em va agradar molt, per moltes de les coses que has apuntat. Els actors són impecables i això fa pujar el llindar molt amunt.
    La consciència, sempre aquest tema que és damunt de la taula i encara que vulguem no ens hem podem desempallegar.
    Una obra diferent i veritable, fidel a l'essència de l'autor(autor o monstre?) que la va escriure.

    Petons! ;-)

    ResponElimina