> Univers madur: Em toca els dallonses que ara no toqui

1 de novembre de 2012

Em toca els dallonses que ara no toqui


D'ençà que Jordi Pujol va popularitzar l'expressió "ara no toca" a força d'utilitzar-la regularment quan li feien alguna petició que considerava inoportuna, o bé quan s'havia de rebutjar alguna iniciativa, i especialment per defugir les preguntes incòmodes dels periodistes, són molts els polítics i partits de tots colors que s'hi han abonat. Diuen "això, ara no toca" i es queden tan amples: com si ells en sabessin què toca i què no, i nosaltres fóssim nens petits o sense criteri.

Ens han dit "ara no toca" moltes vegades i els ha funcionat força bé, en general. Sempre hi ha un motiu, una força major, un objectiu imminent que desaconsella les veus dissonants, les reivindicacions excessives, les queixes gratuïtes. Clar que sempre són ells també els que decideixen què és o no és dissonant, excessiu, gratuït, imminent, etc...

I ara que són temps de crisi, de crisi econòmica, de crisi social, de crisi política; ara que aquesta crisi ha esperonat la voluntat de canvi i/o de marxa d’una part important de la societat catalana; ara que estem a les portes d’unes noves eleccions; ara torna a tocar l’ara no toca.
Ara no toca parlar de fracàs econòmic, desnonaments, misèria, atur, reformes laborals ni decrets asfixiants; ara no toca tampoc parlar de pactes, de frau, de corrupció. Estem en un moment històric, tenim l’oportunitat de retornar Catalunya on li pertoca, de deslliurar-nos del jou d’una Espanya que ni ens vol ni ens respecta i, a més, ens roba. Aconseguim una nova Catalunya i després ja parlarem de quina és la Catalunya que volem.
Ara no toca parlar d’Estat propi, Autodeterminació ni Independència. Estem immersos en una crisi social i econòmica sense precedents; hem de sumar esforços en lloc de dividir; hem d’anar tots a una i no generar fractura social; no sobreviurem l’un sense l’altre ni ens voldran enlloc. Ja hi haurà temps després de pensar cap a on volem anar.

Doncs a mi em toca els dallonses que ara no toqui parlar d’una cosa o de l’altra o de cap de les dues. Potser el que ara no toca és que continuïn tractant-nos com imbècils. Potser el que ara no toca és que per defensar la seva postura, minimitzin, ridiculitzin o menyspreïn l’altra. Potser el que ara no toca és continuar emprant eufemismes per no comprometre’s. Potser el que ara no toca és continuar excusant els nostres problemes i els nostres errors i eludint la pròpia responsabilitat. Potser el que ara no toca és mantenir l’esperança que ens facin costat en inquietuds que no volen o poden comprendre.

Potser el que ara toca és que els nostres polítics entenguin que som una societat prou madura per decidir quina Catalunya volem sense que ens diguin si ara toca o ara no toca.

I el que segur que toca, ara i sempre, aquí i arreu, és democràcia, i una societat justa, social, solidària, pròspera, culta, cohesionada i plural.

 

3 comentaris :

  1. Totalment d'acord amb tot, tot i que... Bé, tot i que sembla que assenyales l'exclusió del debat social per imposició del debat sobiranista. Crec, i això ja ho he sostingut en altres blocs i àmbits, que els que exclouen en general, i per majoria, són els que ho fan sacrificant el debat sobre la independència de Catalunya en benefici de la crisi, ja sigui des del costat de la revolta o des de l'ortodòxia de l'austeritat. Uns i altres vénen a dir que només tenim el cap per entomar un sol problema alhora.
    No solament em nego a acceptar que no es puguin lluitar contra les dues coses alhora, sinó que sostinc que l'aposta per un nou estat català connecta amb la construcció d'un món més equilibrat, més just, més atent al foment d'una democràcia més participativa i per tant més rica. Aquest comentari ha d'acabar aquí, conscient que és molt el que em deixo, i que toca ara però potser no pertoca en un humil comentari.
    Salut!

    ResponElimina
  2. Hola Eduard,
    No vull pas dir que l'exclusió del debat social sigui per imposició del debat sobiranista, sinó que em sembla que els partits s'han posicionat en defensa d'un dels dos debats i s'excusen en la defensa del seu per no parlar-ne de l'altre.
    També crec que d'alguna manera aquest posicionament en escollir només un dels dos debats, s'ha traslladat al carrer. Segurament és pel cansament i la decepció respecte dels polítics i els governs i la seva incapacitat de gestionar la crisi; i també per la il•lusió d'un projecte nou, tan esperançador com vulguem, i tan viable o no com puguem imaginar, que ha fet que el debat al carrer es centri més en si un partit defensa Catalunya o Espanya que no pas en el seu projecte econòmic i social. I a mi m'agradaria que ambdós debats no fossin excloents.
    Com tu dius, potser el tema és massa ampli per tractar-ho aquí, però és un plaer intercanviar algunes pinzellades.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Una pinzellada més: a mi em sembla molt indicatiu que el costat dels drets individuals es defensi des de la banda de la integritat de l'Estat espanyol, anteposant-lo als drets col·lectius. Refusar des de l'esquerra els drets nacionals, o postergar-lo en benefici de les lluites socials i en nom dels drets dels ciutadans, li acaba fent el joc a aquells que esmicolen els moviments ciutadans en els drets de cada individu, amb tota la intenció de trencar la lluita col·lectiva i afeblir-la.
    Dit d'una altra manera, des del cantó positiu: la lluita social, intueixo, ha d'anar de bracet amb una connexió radical -de retorn a les arrels- amb la defensa d'un model econòmic lligat fermament al territori i a la defensa del medi, i a les cultures i tradicions locals que han preservat aquest contacte amb la terra.

    ResponElimina