> Univers madur: Vestint el pit amb un llaç rosa

19 d’octubre de 2012

Vestint el pit amb un llaç rosa



La cicatriu 
em divideix
en dues parts
l'aixella.
Cremallera
de carn
mal tancada
però inamovible.
Inamovible
com el decret
que en llengua
imperial
m'exilia
a la terra
glaçada
dels malalts
sense terme
ni rostre
(fragment de Vels de ceba o la dansa secreta, de Maria Mercè Marçal)

Si una cicatriu et dibuixa un somriure al pit, com no mudar el somrís en ganyota? Com contemplar-te en el mirall i no sentir-te mutilada? Com no enyorar el pit absent?, bonic o lleig, gran o petit, però propi i ara esgarriat.  Com superar la maternitat truncada, la feminitat perduda, la incertesa de l'herència transmesa?
Només des de l'alleujament de la mort vençuda, des de la confiança en una nova oportunitat, des de l'afirmació d'una feminitat retrobada en altres valors.

Cadascuna a la seva manera: soles, acompanyades de família i amics, desorientades, informades, espantades, fortes.  Totes amb esperança i amb un alt cost físic i emocional.

Són moltes -moltíssimes- les dones que cada dia s'enfronten a la malaltia; que senten, amb un nus a la gola i el cor estremit, la paraula càncer que sona com una sentència de mort (22.000 nous casos l'any a Espanya segons l'AECC; 3.900 a Catalunya).
Sortosament cada cop hi ha més casos que es superen, sobretot perquè s'hi detecten molt abans i aquest és el millor camí per aconseguir una disminució significativa de les pitjors conseqüències d’una malaltia tan agressiva.  Per això avui, 19 d'octubre, se celebra el Dia Mundial contra el Càncer de Mama amb l'objectiu de conscienciar la població sobre la importància del seu diagnòstic precoç.

He volgut sumar-me a aquest dia amb uns versos de la Maria Mercè Marçal, que va morir a causa d'un càncer als 45 anys.  Tots dos poemes formen part del seu llibre pòstum (i inacabat) Raó del cos.  Si tota la poesia de Maria Mercè Marçal m'agrada molt, aquest poemari té una força especial: és molt íntim i alhora dur, estremidor, punyent en la narració de la desfeta del propi cos i de la seva vida.

Covava l'ou de la mort blanca
sota l'aixella, arran de pit
i cegament alletava
l'ombra de l'ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d'alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa

botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa

sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l'esglai
de l'ombra.

Com la veu del castrat

que s'eleva fins a l'excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.
(Covava l'ou de la mort blanca  de Maria Mercè Marçal)


Aquí el podeu sentir musicat i cantat per la Sílvia Pérez Cruz.



La foto és un fragment parcial de la coberta del llibre Eròtiques i despentinades , un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona.  La idea original, muntatge, recerca i selecció de poemes són d’Encarna Sant-Celoni i Verger.  La coberta i ilustracions són de Maria Montes.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada