> Univers madur: Curses i somriures

17 de setembre de 2012

Curses i somriures


Fa molts anys que pateixo/gaudeixo de totes les curses que es corren a Barcelona: la Mercè, la Marató, el Corte Inglés, els Bombers, etc.  És el que té viure a Sant Antoni, limitat per la Gran Via, la Ronda i el Paral·lel.  Anava a dir "no em queixo", però no seria del tot cert: és molt emprenyador quedar-te segrestada a casa cada cop que Barcelona vol córrer, patinar o anar en bici; si aquell dia has de sortir en cotxe, has de tenir la precaució de treure'l abans de la cursa i aparcar-lo en algun lloc que et permeti moure't sense problemes; també has de tenir en compte no tornar massa d'hora, no fos cas que no hagi acabat la cursa i t'hagis de quedar al cotxe fins que et deixin passar.  I si passa un dia, fins i tot fa gràcia, però quan et passa tot sovint, acaba cansant i t'acabes preguntant si no hi ha altres carrers a Barcelona per on córrer, patinar o anar en bici; si no podrien tancar Pedralbes, o Sarrià, o putejar tots els barris de manera itinerant.
Dit això, he de dir també que un cop assumit el segrest, m'agrada baixar al carrer i veure passar els corredors, i animar-los; especialment si saps d'algun amic o conegut que hi participa.  Tot i que ho fan per gust, em sembla molt meritori l'esforç que suposa, i sempre em sorprèn veure la quantitat de gent de tot tipus, sexe i edat que s'hi apunta sense cap altre motiu que córrer.

Aquest diumenge els vaig veure passar gairebé de sortida: una marea immensa que corria plegada i que encara no necessitava de gaire ànims.  I també els vaig veure gairebé a l'arribada: encara una marea immensa però molt més allargassada, cansada i, sobretot cap al final, amb un ritme mantingut només per la fèrria determinació d'acabar la cursa.
Potser aquesta vegada els animava més a prop de la meta i tothom anava més cansat; o potser m'hi vaig quedar més estona i, per tant, vaig trobar-me gent més necessitada d'ànims.  No ho sabria dir, però el cas és que aquest diumenge vaig descobrir entre els corredors un munt de mirades i somriures agraïts; vaig sentir infinites vegades la paraula gràcies en resposta al suport de les nostres palmes i crits; em va sorprendre quants d'ells s'acostaven a picar la seva mà contra la nostra o alçaven els seus polzes amb complicitat.  I en acabar, me'n vaig tornar a casa com si jo també hagués corregut una part de la cursa.

A la foto, de groc, en Roger a punt d'enfilar el Paral·lel i arribar a meta en una fantàstica posició.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada