> Univers madur: De la indiferència a la indefensió

17 de juliol de 2012

De la indiferència a la indefensió


Quan era petita recordo haver sentit sovint, a gent d'una certa edat, l'expressió "jo sóc apolític".  Hores d'ara penso que, segurament, la seva postura era una resposta a una guerra viscuda o heretada en més o menys grau; una por interioritzada a significar-se en un o altre sentit; més que indiferència, un acotament de cap, la submissió a un sistema que ja els hi estava bé si a canvi garantia la Pau.

Més tard, ja en edat de manis i revoltes, em sobtava trobar companys de la meva edat que vivien al marge d'aquelles mogudes, com si res del que passava anés amb ells.  Tampoc no us penseu que la meva vida político-social fos d'un activisme radical, però hi havia certes "causes" que semblaven tan evidents que em sorprenia que altra gent amb tantes coses en comú amb mi pogués viure al marge d'elles.  En aquest cas ja no crec que fos una qüestió de pors heretades, sinó més aviat de mantenir-se al marge, de pensar que tot el que passava més enllà del seu cercle immediat quedava massa lluny: érem joves, estudiàvem, treballàvem (amb més o menys garanties) i el futur no es presentava especialment negre; semblava fàcil prosperar, així que tampoc tenia gaire sentit embrancar-se en certes batalles.

I així han anat passant els anys i, durant molt de temps, semblava que tot havia d'anar constantment "in crescendo", i aleshores certs temes ja no eren tan importants, i algunes guerres eren bajanades de quatre eixelebrats.  Vam deixar la política i la societat en mans dels partits polítics i vam pensar-nos que aquesta abdicació no tindria conseqüències.  Ens vam oblidar de recordar-lis que ens governaven perquè nosaltres, el poble, els hi havíem donat aquest poder.
En aquest exercici -no sé si d'ignorància o d'indiferència- vam esdevenir tots "apolítics" (com si això fos possible), ja ens era còmode com anava tot i vam apostar per sentir-nos al marge d'aquesta classe política que tant ens ha decebut, com si dir "passo de política" o "tots són iguals" o "jo em dedico a treballar i als polítics que els bombin" ens fes més forts, quan en realitat ens ha conduit a una total indefensió. Perquè ells segueixen manant (seria massa dir governant) i nosaltres, indiferents i indefensos, encara no sabem ben bé com reaccionar.

Potser seria hora de recordar-nos que la participació política és una fotuda virtut.  Potser encara no és massa tard per agafar-hi les regnes.  O, potser, encara ens hem de saturar més d'indefensió per ser capaços de despertar.

Deia Saza a La escopeta nacional de Berlanga:

"yo soy apolítico, de derechas de toda la vida"

potser és això, i així ens va.



Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada