> Univers madur: Barcelona Poesia 2012 (dia 7)

15 de maig de 2012

Barcelona Poesia 2012 (dia 7)

A vegades pot semblar-nos que la poesia té un component ensucrat.  No serà el primer cop que sento dir que és cursi o, com em deia aquella senyora l'altre dia, cosa de bufanúvols.  I és cert que hi ha molta poesia amorosa, ensucrada, costumista o de rima fàcil; però també n'hi ha molta de realista, social, compromesa i, fins i tot, pamfletària.  La poesia, al final, no és més que una forma d'expressió i, per tant, hi té cabuda tot a l'hora d'escriure i també a l'hora de llegir-la o sentir-la.
Aquests dies que el moviment dels indignats recupera la seva força o, si més no, la seva visibilitat, no m'he pogut estar de passar-me per Plaça Catalunya amb el dubte de si trobaria aquest any les etiquetes amb missatges enganxades per les parets o penjades amb agulles d'estendre?  Us imagineu tots aquests post-it plens de poemes?  En molts casos, ja ho eren: poesia indignada, reivindicativa, urbana, cridanera i real.


Etiquetes amb missatges a la plaça Catalunya de Barcelona, durant l'acampada dels Indignats de maig de 2011. Fotografía de Julien Lagarde.

Deia que aquests dies d'indignació, propers encara a l'1 de maig, i massa repetitius en quant a retallades inútils i sacrificis imposats, ve de gust una mica de poesia social o reivindicativa.
Us deixo un poema de Pere Rovira inclos en el llibre La vida en plural.


LA VAGA

No cal res més: un gran carrer
ple de gent que somriu al migdia,
diu qui té la raó.
           No els trobes mai
quan surts a airejar el vici de dormir malament
i el sol dels jubilats és com una aspirina.
Avui està apagada la llum d’asma
dels tallers i les fàbriques; l’agulla
de les hores no cus a l’inrevés
el temps d’aquesta noia de la brusa vermella,
el d’aquell home gran que se la mira
amb la tendra sorpresa de recordar el desig:
la brusa passa onejant pels seus ulls
com les banderes roges del matí
pels vidres esquirols d’una botiga.
“Que el límit de l’esquerra només el marqui el cor”,
s’ha escrit. El cor, de qui? respons:
El cor armat, el cor blindat dels bancs,
el pàl·lid cor polític que els serveix,
o els cors que avui defensen l’alegria?
De nit, en els balcons brillen les brases
d’homes que odien el matí. La vaga
s’ha acabat, però ells l’allarguen
amb el fum de l’insomni. Fa calor,
i demà en farà més vora les màquines,
que tornaran a ser sagrades, com la llei
dels diners, com l’esfera del temps i de l’amor.
Ja no és vespra de res aquesta hora llagada,
ja ve l’alè de l’alba, fort, espès
com una bafarada d’hospital,
i torna, biliosa, a les finestres
la llum d’un altre dia de treball.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada