> Univers madur: Vivo sin vivir en mi

28 d’abril de 2012

Vivo sin vivir en mi

Segur que coneixeu aquells versos de Sta. Teresa de Jesús que diuen:

Vivo sin vivir en mí,
y tan alta vida espero,
que muero, porque no muero.

No continuo perquè no vull entrar en misticismes ni eròtiques religioses.  Només és que porto uns dies que aquests versos em venen al cap de manera recurrent i  sento que em passa una mica això: que visc, però com si no fos jo.  I no és que no visqui intensament cada moment que passa i cada cosa que faig; és més aviat que hi ha tota una part de mi, de coses per fer, de sentiments oposats o de vegades senzillament aparcats, que també voldria viure i no té temps, o no troba el moment o les paraules per expressar-se, o el camí per aflorar.

I què voleu?  L'actualitat m'esfereeix, m'indigna, em fa bullir la sang i les paraules se'm trepitgen i s'atropellen sense fer-se veu.  Tot aquest neguit em supera i l'instint de supervivència m'obliga a abstreure'm d'aquesta realitat obligada i no volguda, ni tan sols involuntàriament procurada.  I voldria poder plegar d'aquest estat insolidari; fins i tot, a voltes, d'aquest meu país tan petit i de vegades tan estrany a mi; abdicar d'aquest món absurd que compliquem tant podent-ho fer tan fàcil; i és aleshores que "vivo sin vivir en mi", absent d'aquesta realitat que no sé com combatre.


Tot just fa un mes de la vaga general del 29M.  Una vaga que no va tenir la repercussió mediàtica que es mereixia, massa ocupats els mitjans en esbombar la violència d'uns pocs i no parlar de la protesta pacífica de molts.  Una violència que -com fan els de CSI- ens hauríem de preguntar a qui beneficia: està clar que no als promotors de la vaga, ni a la ciutadania en general, sinó més aviat a qui vol justificar unes actuacions desmesurades de la policia, unes mesures més repressives, una criminalització de les protestes, la dubtosa legitimitat d'emmenar la societat a denunciar el veí.  Una violència que voldria creure innecessària contra una reforma i unes retallades totalment injustes.  Una reforma contra els treballadors, que s'ha demostrat inútil en la creació d'ocupació i en la reactivació del consum.  Unes retallades que afecten bàsicament als més desfavorits i que permeten als rics continuar fent-se més rics.
Trista i depriment estratègia d'uns governants que, a l'empara de la majoria absoluta, fan efectives unes polítiques que mai van explicar ni consensuar amb el poble; d'uns polítics que menyspreen el poble que els va votar i el manipulen; que aprofiten ponts, festes i esdeveniments aliens per evitar explicacions incòmodes; que canvien el nom de les coses per no haver de dir-les pel seu nom.  I entretant atien l'odi entre els pobles per dirigir-nos la indignació cap a altres temes, no menys importants, però potser no tan vitals.

Sort que el dia a dia ens reserva una realitat propera molt més satisfactòria, feta de reptes assolibles i mínimes victòries i derrotes, de petits gestos i grans amoretes que donen sentit a la vida i fan que pugui viure en mi.



1 comentari :

  1. Potser vius sense viure en tu, però no mors per no morir.
    Ahir sentia a aquest programa de la teleon recullen les bestieses d'altres canals de la tele, que nosaps si riure o plorar, si definitivament plegar o cabrejar-te més, sentia, deia, un senyor que asssegurava que matar es una cosa repugnant, però que caçar no és matar. Es referia a la famosa cacera del'elefant.
    Doncs això deu ser: no és que vulguin matar-nos.Només caçar-nos.
    Salut i felicitat dia a dia.

    ResponElimina