> Univers madur: I demà, vaga

28 de març de 2012

I demà, vaga


Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
(fragment de Nadal de Joan Salvat-Papasseit )


Em direu, i no negaré que tingueu raó, que un poema de Nadal no té res a veure amb la vaga.  Fins i tot es pot prestar a desviar el tema a la religió, l'Església, la seva relació amb el poder i la seva llunyania (o proximitat) envers el poble, que no és la meva intenció.

Començo aquest escrit amb aquests versos perquè sempre m'han semblat terribles i tristos.  Em fan pensar en l'acontentament que mostrem -i que sentim- de seguida que ens sabem en una situació una mica millor que els altres; no cal que sigui una situació esplèndida, només cal que no sigui tan dolenta com la del veí.  I aquest acontentament, que a vegades és pur instint de supervivència, sovint ens atrapa en una xarxa trampa: no vivim prou bé com per quedar-nos al marge de segons quines situacions, però tampoc no vivim tan malament com per posar en perill la nostra forma de vida.  És aleshores que ens endinsem en dubtes i dilemes morals.

Per a tots els motius per fer vaga, n'he trobat o sentit un contramotiu o una justificació per no fer-la.  Des de que es va començar a parlar de la possibilitat de la vaga -encara no aprovada la reforma laboral- la xarxa, els diaris, les televisions i les converses de carrer s'han omplert de decàlegs a favor i en contra; de conceptes d'oportunitat i oportunisme; de drets i deures; de necessitat i precarietat; d'utilitat i absurditat; d'èxit i fracàs.  Totes les postures molt raonades i molt respectables, però d'algunes de les quals -òbviament i inevitable- dissenteixo.

Jo demà faré vaga.  La faré perquè penso que la reforma laboral es injusta i s'apropa més al terrorisme d'estat que a la necessitat -evident- de crear oportunitats de treball.  La faré perquè crec que no podem deixar que la "crisi" ho justifiqui tot.  La faré perquè deixar-nos perdre els drets que s'han aconseguit al llarg de tants anys i amb tants esforços, és menysprear la lluita dels nostres pares, dels nostres avis i de molts altres treballadors.  La faré perquè no vull que ningú mai pugui dir que era la meva-nostra voluntat, que no vaig-varem dir res, que el silenci ens va fer consentidors.

Però sobretot la faré perquè crec que l'he de fer.  No vull mirar-me al mirall l'endemà i haver de girar els ulls.  I tampoc no vull -com deia una pintada que corria per la xarxa- haver de seure davant els meus fills per reconèixer que la seva situació (que s'albira ben negra) és fruit de la meva passivitat.

M'agradaria que fóssim molts que demà féssim vaga.
Si ara no és el moment, quan ho serà?



Tots a una! Fem pinya!  (Foto de Manel Ferrer a Panoramio)

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada