> Univers madur: Hauria volgut que fos poesia

30 de març de 2012

Hauria volgut que fos poesia



Fa dos dies, el 28 de març, va fer 70 anys de la mort de Miguel Hernández.  No n'he sentit res d'homenatges (ni en xarxa ni sense), sinó més aviat d'oblits voluntaris.

Recordo que de molt joveneta li vaig dedicar un poema en què el nomenava "el meu poeta". Després el meu ventall de poetes es va ampliar i ara no sabria dir-ne només un que sigui "el meu poeta", però guardo per Miguel Hernández una devoció especial forjada a través dels anys, de les vivències, dels moments acompanyats, de les versions cantades dels seus poemes i, sobretot, del batec intens que em provoca la seva poesia. 

Ja fa uns anys, a RC van proposar un repte que consistia en fer "Viatge al passat", anar cap enrere en el temps i viure una estona amb algun personatge famós.  Jo vaig triar viatjar al 28 de març de 1942 i compartir les darreres hores de Miguel Hernandez. 


Us deixo aquí la meva aportació, un petit homenatge a un gran poeta.


28 de març de 1942.  Reformatori d'Adults d'Alacant.

La cel·la és fosca i bruta.
Un meticulós reconeixement, fet gairebé a les palpentes, m'ha permès identificar el jaç.  Estirat a sobre, jeu en Miguel, trist instrument del camí, fang de professió i de destí.

El seu cos malalt, consumit per la tuberculosi, no aguantarà gaire més.  Només el fet d'atrapar l'aire, ja és un esforç insofrible.

En Miguel parla amb veu baixa.  Només un xiuxiueig difícil de desxifrar, darrer testimoni de la seva vida.
No ha perdut el seu entusiasme i afirma sentir-se cada dia més lliure i més captiu.
Parla d'agonia, de soledat i d'ànsia d'amor.
Rememora el pintoresc paisatge de la seva infantesa, que sempre ha enyorat des de la ciutat.
Recorda els amics que han marxat i que ell ha plorat; qui sap si ara els retrobarà i podrà parlar de tantes coses compartides.
Un moment -que poc temps queda- per recrear-se en la imatge de la seva morena d'altes torres a la que vol retrobar gastada de petons.
Un pensament pels fills pels que volia forjar la pau.  Una pau que ha resultat fràgil i trencadissa com la porcellana; pau traïdora al servei dels vencedors.

Silenci.
- Miguel !!!
Silenci.  Silenci que naufraga en el silenci de les boques tancades de la nit.

Avui la nit ha arribat abans d'hora per cobrir amb el seu dol la meva pena.


24 de febrer de 2006. Barcelona.


Obro el ulls, com qui desperta d'un somni, per recuperar el meu present.
El meu viatge al passat m'ha permès compartir els darrers instants de la vida d'un poeta, oferir-li com homenatge la meva companyia.

Hauria volgut escriure't a la terra, que tu m'escrivissis.

Hauria volgut que fos poesia.

1 comentari :

  1. Recordar a Miguel Hernández que desapareció en la oscuridad y recordarlo a plena luz, es un deber de España, un deber de amor. Pocos poetas tan generosos y luminosos como el muchachón de Orihuela cuya estatua se levantará algún día entre los azahares de su dormida tierra. No tenía Miguel la luz cenital del Sur como los poetas rectilíneos de Andalucía sino una luz de tierra, de mañana pedregosa, luz espesa de panal despertando. Con esta materia dura como el oro, viva como la sangre, trazó su poesía duradera. ¡Y éste fue el hombre que aquel momento de España desterró a la sombra! ¡Nos toca ahora y siempre sacarlo de su cárcel mortal, iluminarlo con su valentía y su martirio, enseñarlo como ejemplo de corazón purísimo! ¡Darle la luz! ¡Dársela a golpes de recuerdo, a paletadas de claridad que lo revelen, arcángel de una gloria terrestre que cayó en la noche armado con la espada de la luz!

    ResponElimina