> Univers madur: Indignacions, mobilitzacions i altres ...cions

19 de febrer de 2012

Indignacions, mobilitzacions i altres ...cions




Comentava l'altre dia que totes les coses tenen més d'una lectura, i avui constato (no és nou) que quan hi ha una mani, fins i tot els números tenen diferents lectures.  Em venen al cap les frases "números són números" i "els números canten" que fa temps es feien servir com a prova irrefutable dels fets, i penso com han quedat d'obsoletes.  Darrerament m'he adonat que els números no són mai només "números" i que, en economia especialment, depenen sempre de qui els presenta i qui els interpreta.

Però més enllà dels números d'uns i altres, el fet és que aquest matí a la mani contra la Reforma Laboral hi havia molta gent.  No sé si tots els que havíem de ser-hi, però sí molta i molt variada gent, i això resultava encoratjador.  Quan sentia cridar "Aturarem aquesta reforma", no sabia si creure-m'ho o no; quan després he sentit les declaracions del PP sobre que les mobilitzacions no els hi faria fer-se enrere, he pensat que tot servia de ben poc: són "tan ufans i tan superbs".

I em fa por que al final ens quedem amb la indignació i amb alguna minsa mobilització.  Perquè a força de repetir-nos que els altres ho han fet pitjor, que els sindicats viuen del conte, que res no pot canviar, arribem a l'abstenció.  I a força de repetir-nos que no hi ha un altre camí, que sort tenim si tenim treball, que no ens podem queixar perquè n'hi ha que viuen pitjor, arribem a la ressignació.  I l'abstenció i la ressignació ens van a la contra, però a vegades ens adonem massa tard.  I tots som una mica culpables de deixar-los el camí lliure.

Haurem de triar ben bé quines per quines ..cions apostem.  Haurem de fer de la indignació el motor, de la mobilització el camí, de la participació la postura, de la informació el deure.
Els hi devem als nostres pares, avis, besavis i rebesavis, perquè no es mereixen que renunciem als drets que tant els hi va costar aconseguir; els hi devem als nostres fills, perquè no podem viure la seva vida per ells, però potser sí que som responsables del futur que els hi deixem; però sobretot, sobretot, ens ho devem a nosaltres mateixos, perquè és la nostra vida, la nostra feina, la nostra veu i els nostres drets.

Me n'adono que a vegades em surt un discurs una mica pamfletari, però no puc fer-hi res.

2 comentaris :

  1. No veig que el discurs teu sigui pamfletari. És directe, però no simplista i deliberadament reduccionista, que és el que fa anar avui el poder i els seus portaveus per tergiversar aquesta realitat: estan dinamitant un projecte col·lectiu de prosperitat que, amb totes les seves mancances, assentava les bases d'una societat més justa i, consegúentment, més rica.

    ResponElimina
  2. Te sigo; no podemos quedarnos parados. Que noto ahora que no había sentido nunca, me pregunto que hay detrás de tanto sinsentido .....a donde nos quieren llevar ?

    ResponElimina