> Univers madur: 2011.12

31 de desembre de 2011

Cap d'any de balanços i propòsits

Cap d'any és temps de traspàs, temps de fer balanç de l'any que acaba i de plantejar-se objectius per l'any que ha de començar; temps d'enyorar allò que hem perdut i de covar l'esperança de retrobar-lo en dies propers; temps de doldre'ns pel que no hem aconseguit i d'imaginar noves formes per assolir-lo.

Miquel Martí i Pol ho plasma deliciosament en els seus poemes «Ara que l'any s'acaba» i «Ara que l'any comença», recollits en el seu llibre "Els bells camins" (1984-1985).


ARA QUE L'ANY S'ACABA

Invoco els dies clars, ara que sé
que me'n desposeeix el temps.
                                                 No em vull
subjecte a cap designi que no pugui
sotmetre al ritme encès de les paraules.

A poc a poc, desfaig els rulls del vent.
La font degota lenta i m'acompassa
la mirada i la veu.

Tot se'm revela nou, però l'espera
m'adorm les mans. Només els ulls completen
el cicle tants de cops iniciat
i abandonat.
                     Propòsits?
                                      Quins propòsits?



ARA QUE L'ANY COMENÇA

No hi ha ningú que ens perpetuï. Totes
les quietuds i les inquietuds
tenen per límits una cambra closa.

Així s'explica el temps, i el fosc embruix
de percaçar-lo pels racons secrets
de nosaltres mateixos.
                                     Més enllà
de temors i recances, s'obren sempre
blaus horitzons.
                           Res no pot desviar-nos
del curs del riu del viure, però basta
la voluptat d'estimar perquè l'aire
dringui a cada mot i s'allargassi
l'eco que ens fa, si més no, perdurables.


Hi ha, però, qui diu que això de celebrar el cap d'any és una tonteria, que res no diferencia aquesta nit de les altres i que demà no serà un dia significativament diferent d'avui.
I potser, estrictament, tenen força raó, perquè en qüestió de dies els inicis i els finals es succeeixen infinitament.


Posta de sol a La Puebla de Arenoso

Sortida de sol a La Puebla de Arenoso




26 de desembre de 2011

Dies que passen sense empènyer anys



El temps està fixat: les setmanes, 7 dies; els dies, 24 hores; les hores, 60 minuts. 
Però hi ha dies, hores, minuts que passen més ràpid que d'altres; i hi ha èpoques que el temps és tan fugisser que el dia s'acaba sense haver-te adonat que ja ha començat.



Moltes activitats, molt poc temps lliure, i les manetes del rellotge que semblen passar més ràpid que mai, tot i que no te n'adones fins que mires enrere i prens consciència del temps passat; o com jo, que avui he entrat al bloc i he vist que feia més de vint dies que no havia escrit res en ell.  Dies de molta feina, de presentacions de llibres, de teatre i concerts, d'amics invisibles, de dinars i sopars, de postals i Nadals; i encara sort que a casa venen els Reis (sí, per Nadal esdevenim temporalment monàrquics) i no hem començat la feina dels regals.

També us he de dir que el temps no sempre ha passat igual de ràpid.  Recordo que de petita el temps passava molt més lent, i les vacances eren llargues i donaven per molt, i no arribava mai el moment de ser gran, i esperàvem impacients la nit de Reis, i el demà era una fita llunyana.

Us deixo un fragment d'un poema que he trobat, una reflexió sobre el temps:

I passen els dies
sense empènyer els anys.
Que vivim d'esma
i d'esma morim.

5 de desembre de 2011

El meu company, el meu enemic?


Ja fa dies que tinc en ment comentar aquest tema i, per un o altre motiu, no trobo mai el moment de posar-m'hi; però d'avui no passa.

Les retallades han arribat amb tisores esmolades i criteris indiscriminats, i han començat per la sanitat, l'educació i el sou dels funcionaris.  Però el més greu, tot i la seva gravetat, no són les retallades sinó la forma en què s'han aplicat i els missatges utilitzats.

Anava l'altre dia pel carrer i vaig sentir una conversa entre dos que passaven: l'un li deia a l'altre que al cap i la fi els funcionaris tenien la feina fixa i que, pel que feien, ja cobraven un bon sou.  Un altre dia, un conegut em justificava indignat la rebaixa de sou dels funcionaris al·legant que a ell, que estava a la privada, la seva empresa li havia rebaixat un 10%  ja feia dos anys i no tenia cap més opció que aguantar-se.  En altres converses he sentit dir que els metges no s'haurien de queixar tant i que, ja que ens venien la vocació i el jurament hipocràtic, ho demostressin i s'impliquessin en la salut dels pacients i es deixessin de queixes; he escoltat com denigraven la tasca dels professors en base a les poques hores lectives setmanals que hi dedicaven; i com aquestes, moltes més converses que m'encenien la sang.

Jo no sóc funcionària, ni metgessa, ni professora.  Però senyors! sóc treballadora!

Com podem deixar que ens maneguin d'aquesta manera? Des de quan la crisi és culpa dels treballadors?  Com podem deixar que justifiquin la pèrdua de drets (que tant ha costat d'aconseguir) en pro de l'esforç comú i compartit?  Que li demanen aquest esforç als que no han sabut gestionar correctament? als directius, polítics, empresaris, etc. que tenen com a càstig per la seva mala praxi una indemnització de l'hòstia i una jubilació daurada? als lladres confessos i malversadors provats que continuen la seva vida de sempre com si res d'això anés amb ells?

Com podem deixar que converteixin el company, el veí, l'amic, en el nostre enemic?  Ens mirem a cua d'ull, amb mirada feréstega i pensem: s'ho mereix, ell sí que s'ho mereix i no jo.  I mentre desconfiem del company, no estem per altres temes, i els drets que avui perd ell, demà els haurem perdut tots.

En converses com les d'aquests dies, jo sóc funcionària, metgessa i professora perquè sóc treballadora.
I si algun d'ells es columpia i no fa la feina, això són figues d'un altre paner i ho haurem de resoldre amb ell individualment.

(*) Foto trobada a la xarxa, a la pàgina: GRAFFITILANDIA.  MIRADAS DESDE LA PARED



«Cuelgatús» quotidians (II)

                                                                         
          
Una mà dient-me adèu
i uns petons donats a l'aire.

Un cop de cap amagat
 - que sembla involuntari -
els empeny amb força
fins a mi. 


Petons donats a l'aire,
m'arriben dolços i enamorats.     

Promeses pel retrobament.
Carícies per passar el dia.
 

Petons a l'aire,
          que m'arriben.