> Univers madur: 2011.11

27 de novembre de 2011

Jo t'estimo, tu ets meva, jo et mato.


El proppassat divendres 25 de novembre es celebrava el Dia Internacional contra la violència de gènere.
Els números aleshores ja eren estremidors: 54 dones mortes de les quals només 14 havien presentat denúncia (i una d'elles es va fer enrere).  Avui, però, aquestes xifres han empitjorat amb una nova víctima a Terrassa.
Fins quan?

La Llei Integral contra la Violència de Gènere recull mesures preventives, d'informació, atenció, drets laborals i protecció a les dones, però no sembla ser suficient.  I no ho és perquè necessitem actuar abans; no ho és perquè necessitem canviar algunes formes d'entendre l'amor, certes tendències i moltes actituds; no ho és perquè necessitem descobrir, creure'ns i transmetre que l'amor no és possessió, que les dones no són propietat de les seves parelles, i que els comportaments possessius i agressius no s'han de viure com una cosa normal.


Libre te quiero

Libre te quiero,
como arroyo que brinca
de peña en peña.
Pero no mía.
Grande te quiero,
como monte preñado
de primavera.
Pero no mía.
Buena te quiero,
como pan que no sabe
su masa buena.
Pero no mía.
Alta te quiero,
como chopo que en el cielo
se despereza.
Pero no mía.
Blanca te quiero,
como flor de azahares
sobre la tierra.
Pero no mía.
Pero no mía
ni de Dios ni de nadie
ni tuya siquiera.
 
Agustín García Calvo






20 de novembre de 2011

Avui que sonen les campanes,


 “Mai preguntis per qui sonen les campanes: sonen per tu.”
Vaig llegir aquesta frase fa molts anys en la novel·la de Hemingway Per qui sonen les campanes, centrada a la guerra civil espanyola.   Després vaig saber que ell les havia recollit de John Donne que les va escriure el 1624 a la Meditació XVII de Devotions Upon Emergent Occasions.

Avui, a aquestes hores, a la vista dels resultats electorals -d'altra banda previsibles- m'ha vingut al cap enmig d'un profund desencís i, també, d'una certa ràbia.  No és pel canvi de color, que ja he dit que era del tot previsible, sinó per l'abstenció registrada.
Puc arribar a entendre el vot de càstig a un partit per la gestió de govern que ha fet; no hi crec en el bipartidisme com a úniques opcions polítiques i per tant trobaria lògic i desitjable que els vots s'haguessin repartit entre molts partits; però no ha estat així.
Sembla ser que com a societat ens hem desencantat de la nostra classe política i per demostrar-ho hem abdicat del nostre dret més irrenunciable com a societat -i crec que alhora la nostra responsabilitat- que és decidir qui volem que ens governi.  Perquè, ens ho creiem o no, ho vulguem o no, ens governaran i decidiran per nosaltres; i tothom que no ha anat a votar no li ha dit res als polítics (altra cosa seria si una abstenció elevada invalidés les eleccions), només ha facilitat la victòria de la majoria que sí ha votat.
I ara les campanes, sonaran per tots.

Passejant per la xarxa he trobat aquests versos (desconec l'autor):
Ja sento les campanes de dol
anunciant la boira que ve
a enfosquir la nostra existència.



En un altre àmbit, voldria fer esment de la celebració, avui, del Dia Universal de l'Infant.

No us penseu que aquest tema em fa sentir millor.  Fa 52  anys que l'ONU va aprovar la Declaració dels drets dels Infants i l'Unicef ha fet públic que 200 milions de nens de tot el món pateixen de desnutrició crònica.  Ja no parlem de temes de prostitució, explotació infantil i nens soldats.


11 de novembre de 2011

Anem regant la terra eixorca

Un dia com avui és gairebé impossible no parlar de la data: onze de novembre de dos mil onze.  Dit així no sembla gaire diferent de les altres, però si escrivim 11.11.11 esdevé una data especial.  Els mitjans, la xarxa i les converses de cafè en parlen dels seus múltiples significats espirituals, cabalístics, matemàtics, paranormals, profètics, etc. i de la infinitat d'activitats (concursos i premis, simfonies massives, dies sobre la Terra, àlbums musicals) i frikades organitzades aprofitant l'avinentesa.

Una amiga m'ha recordat que un altre onze de novembre, fa vuit anys, va morir Miquel Martí i Pol.  No he sentit que s'organitzi cap homenatge, però potser no és un aniversari rodó (d'aquells números amb màgia), o no fa prou temps que va morir, o és encara massa actual (he llegit que és el poeta català més llegit i més conegut als Països Catalans els darrers temps).

Parlar d'ell m'ha fet pensar en un poema seu del llibre L’àmbit de tots els àmbits (1980).  Un poema positiu, optimista, esperançador i encoratjador.  Un poema per posar-nos les piles.

Solstici

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,

a poc a poc i amb molta confiança
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
amb turpituds, anhels i defallences; 
humanament, entre brogit i angoixes
pel gorg dels anys que ens correspon de viure. 

En solitud, però no solitaris, 
reconduïm la vida, amb la certesa 
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol




10 de novembre de 2011

Digues que em llegeixes i que no m'has oblidat


No m'agrada gaire la paraula homenatge quan es refereix a gent que ja no hi és entre nosaltres.  Penso que els homenatges s'han de fer en vida; són els que compten, els importants, els que permeten que l'homenatjat se senti reconegut, els que fan una mirada enrere i evidencien una constant vibració de sensibilitat, de feina feta, d'implicació, de bonhomia, o de qualsevol altre aspecte homenatjable.
És evident, però, que aquests actes contribueixen a mantenir viva la memòria de l'homenatjat i a difondre la seva obra; et conviden a relectures i fan que, si més no durant un dia, unes setmanes, la gent en parli.

A la Montserrat Roig jo li dec un rendit i perpetu enamorament per la ciutat de Leningrad (Sant Petersburg).
Quan fa 25 anys vaig llegir L'agulla daurada, m'hi vaig sentir transportada, vaig descobrir la seva gent, la seva història, vaig passejar pels seus carrers, vaig visitar les sales buides de l'Hermitage i em vaig prometre que algun dia hi aniria.  Encara no ho he fet, però ho faré, segur.

Més enllà dels seus llibres i dels seus articles, hi havia la dona que era; la dona que en acabat va descobrir que escrivia perquè li donava la gana; la dona d'esquerres, lluitadora, feminista i crítica.

Ara que tenim molta més roba i menys sabó que mai; ara que ens seguim creient les mentides si ens les diuen amorosides; ara que és temps de decidir quins altres remenaran les cireres per nosaltres; ben segur que ara és un bon moment (sempre ho és) per rellegir Montserrat Roig, per deixar-nos seduir per les seves paraules i fer-nos empènyer per la força dels seus articles.

(llegiu altres homenatges a Col·lecció de moments)

8 de novembre de 2011

Segrestats a la cuina


Podria ser un bon títol per a una novel·la negra, però en realitat és la situació que hem viscut a casa aquests darrers dies.

El que havia de ser una setmana de feina s'ha allargat gairebé a tres (amb els seus dissabtes) durant les quals hem tingut la casa ocupada pels estris del fuster i per muntanyes de pols dipositades sobre mobles tapats per plàstics, llençols; d'aquella pols fina que sembla farina, que es fica pertot, que tot ho pinta i t'empolsina i que et facilita la pràctica del patinatge artístic (o no tan artístic) quan t'intentes moure amb certa rapidesa entre el caos regnant.
I és així com la cuina, que en el meu imaginari és un univers màgic i acollidor, centre neuràlgic de la vida familiar, zona de treball, espai de xerrades i confidències; però que a la pràctica té les mides que té i, a més, s'empetiteix greument quan t'hi poses a fer qualsevol tasca; és així -deia- que la cuina ha esdevingut refugi i presó on passàvem les tardes-vespres intentant aïllar-nos del soroll eixordador i ens amuntegàvem tele, apunts, portàtil, berenar, cafè, estris, nens, no tan nens i adults, tot esperant el moment gloriós de la marxa del fuster.  L'alternativa, a bastament utilitzada tot i que la pluja no ajudava gaire, era viure al carrer el màxim temps possible.

Ara que la nostra particular "Sagrada Família" ha acabat i hem recuperat la normalitat i hem descobert que hi havia mobles sota la pols i que, a més, era possible desenterrar-los i tornar a obrir armaris i calaixos i guardar les coses al seu lloc i seure al sofà sense acabar arrebossats de pols; ara me n'adono que el segrest físic ha implicat inevitablement el segrest anímic.
Bé, potser exagero.  No voldria pas equiparar aquestes setmanes a un segrest autèntic, però, si més no, he de dir que la inusual situació m'ha generat una sorprenent i inesperada apatia: massa caos, massa cansament, massa esforç fins i tot per llegir, per escriure o per qualsevol activitat que en condicions normals hauria fet sense pensar-hi.

Potser l'apatia social que ens acompanya (puntualment trencada per moviments indignats) també té l'origen en el caos.  En aquest caos social, polític, econòmic que descobrim dia rere dia; en la desídia sempiterna de l'anar fent.  Buf! no sé si encara estic massa apàtica per raonar, però mentre  anava escrivint m'ha vingut al cap una frase de Plató que trobo força oportuna per aquests dies:
"El preu de l'apatia envers els afers públics és ser governat per homes malvats"
(Plató, La República, segle IV a. C.)

És doncs el moment de desfer-se de l'apatia i deixar enrere el segrest.  El món és nostre, ens pertany i ens espera.