> Univers madur: 2011.10

24 d’octubre de 2011

Si fossis pluja et rebria tot nu

La pluja té un efecte curiós segons el moment, la intensitat i el lloc on t'agafi.
És emprenyadora si t'agafa pel carrer, enervant si cau amb força, íntima si tens bona companyia, melangiosa, fascinant.

Aquesta nit, un tro -només un- fort, intens i inacabable m'ha llevat la son, i mentre sentia ploure darrere els vidres, a l'abric del llit, en aquell estat de mitja vetlla, m'ha vingut al cap aquest vers (el del títol) que forma part del poema Llibre sense títol de Miquel Martí i Pol.  Realment no és un poema sobre la pluja, però sí que és un deliciós poema ple d'intimitat.
Us en deixo un fragment:

Si fossis terra creixeria en tu
i llevaria fruits d'una rara dolcesa,
seria fidel als camins que et solquen la pell
i als rius secrets que et travessen l'entranya.
Si fossis mar manllevaria el vent
per desvetllar-te remotíssims ecos.
Si fossis pluja et rebria tot nu.
Si fossis bosc estimaria l'ombra.

Però per descriure una tarda de pluja en companyia de bons amics, gairebé d'aquelles que ve de gust que caigui aigua mentre et saps a recer, aquesta Pluja fina de Narcís Comadira:

Ara que està emplujat,
va bé d’estar-se a casa,
escoltar música, parlar
de coses i més coses.

Demà encara és molt lluny.
No en sabem res.
Si els dies que vindran
fossin com ara que,

sota el llum baix,
les cares dels amics
mantenen
un diàleg tranquil!

Mentre passem l’estona,
quan alço els ulls puc veure,
pel vidres entelats,
caure una pluja fina.

Espero que la pluja us agafi a resguard i en bona companyia.

21 d’octubre de 2011

#AgurETA.   L'esperança possible


Ahir tarda Marc em va trucar emocionat i em va dir:  Mama, avui és un gran dia.  ETA ha deixat les armes!

Realment és una molt bona notícia, però he de dir que no sé què em va alegrar més: la pròpia notícia o la ilusió amb que m'ho va dir Marc, la seva percepció d'aquest fet com una oportunitat de futur, la seva convicció d'un canvi possible, la seva fe en la voluntat de tots per acabar amb la violència i començar una convivència en Pau.

A mi, que em pesen una mica més els anys, la notícia em va alegrar (no podia ser d'una altra forma), però l'efervescència inicial va deixar pas a un prudent escepticisme.  Escepticisme per altres vegades que hem acabat fent un pas enrere, per la més que possible manipulació política dels esdeveniments, pel discurs de greuges i perdons, per la necessitat de derrotar al vençut i la resistència a l'escarni públic.
Són molts anys de ferides que no poden tancar-se d'avui per demà, i no val sentir-se en possessió de la veritat perquè, d'alguna forma, tots som i hem estat víctimes del terrorisme: els morts, els ferits, els familiars, els ciutadans anònims, fins i tot els propis terroristes; en definitiva, la societat tota.  Se'm fa difícil pensar que seran -serem- capaços de seure i parlar de Pau sense treure de la motxilla tots els greuges acumulats al llarg de 43 anys (més si pensem que l'inici d'ETA era la resposta al sentiment d'opressió d'una part del poble basc).

És hora de demostrar que l'Educació per la Pau és alguna cosa més que un bon propòsit; és l'oportunitat de començar a caminar cap a una cultura de Pau.

Deia Martin Luther King que "per a qualsevol conflicte humà, l'home ha de trobar una solució que rebutgi la venjança, l'agressió i la represàlia".
No sé.  Sembla més fàcil de dir que de fer.
Però, si no fos possible deixar de banda la venjança, m'agradaria que els vengadors fessin seva una frase de Danny Kaye que diu: "No venjar-se pot ser també una altra forma de revenja".


19 d’octubre de 2011

Promeses en el mirall

19 d'octubre - Dia Mundial del Càncer de Mama

Nua, davant del mirall, no va ser conscient de les llàgrimes que li corrien galta avall fins que va notar el seu gust salat als llavis.  Va esbossar un intent de somriure i no va fer res per aturar-les.

Què lluny quedava la tarda maleïda, quan el temps es va aturar i tot s’enfosquí, eclipsi de vida, nit durant el dia.   No era possible!  Càncer?  No, no i no!
Havia passat prou temps per acceptar-ho i acceptar-se.  Li havien extirpat el pit.  Havia fet quimioteràpia i desprès radioteràpia.  S’havia recuperat físicament i anímica i, finalment, tot havia tornat a la normalitat.

A vegades, però, sola davant del mirall, contemplava la mutilació que li recordava permanentment la malaltia.  Aleshores, com avui, deixava que les llàgrimes fugissin dels seus ulls i l’alliberessin d’aquell neguit; i quan li acaronaven els llavis, somreia –alegre malgrat tot- perquè se sabia viva i sana, i el temps havia tornat a córrer, i el sol brillava novament, i el futur s’estenia davant seu amb la promesa d’un camí per fer. 

 

18 d’octubre de 2011

Temps moderns

El bloc Relats conjunts proposa fer un relat a partir d'un fotograma de la pel·lícula Temps moderns, una fantàstica successió de situacions còmiques a través de les quals Charles Chaplin fa una subtil (o no tan subtil) crítica del sistema capitalista.

Fotograma de la pel·lícula Temps moderns de Charles Chaplin, 1936.

Aquesta és la meva aportació:
Els amos pensaven que les màquines podrien substituir els obrers; uns obrers que s'acabarien venent a qualsevol preu per mantenir el seu lloc de treball; uns obrers que eren simples titelles sota el seu control, peces d'una cadena sense fi.  I ell formava part de l'engranatge d'aquesta cadena, prou que ho sabia.
Molts, en veure'l, pensaven que la seva era una feina bruta, arriscada; alguns el compadien pensant que la màquina l'havia devorat; d'altres s'enutjaven en veure'l somriure en la seva condició; però, què voleu?, ell n'estava content.
Cap revolució s'ha fet des de fora.  Ell ho sabia bé i per això volia estar dins, ben dins, per poder lluitar.  En contra del que pensava el patró, ell tenia el poder: podia afluixar un cargol i fer que tot se n'anés en orris.

Sí, definitivament, li agradava ser part de l'engranatge.

Podeu llegir la resta de relats en aquest enllaç.




10 d’octubre de 2011

Els ulls a la finestra



No n'hi ha prou amb obrir la finestra
per veure els camps i el riu.
No és suficient no ser cec
per veure els arbres i les flors.

Foto:  Antic cinema Odeon (Lisboa)
Poema d'Alberto Caeiro (alter ego de Fernando Pessoa)


  
Foto:  Poema al claustre del "Mosterio dos Jerónimos" (Belém - Lisboa)


Aquesta tarda he tornat de Lisboa amb ganes de penjar un poema que he descobert per aquelles terres i acompanyar-lo de  la meva particular finestra lisboeta, a l'estil del bloc Enfilant finestres.
Demà, si puc, us faré cinc cèntims d'aquests dies a Lisboa.

 

5 d’octubre de 2011

La reserva inesgotable i els canvis impossibles

Corre per la xarxa un diàleg que no puc per menys que plasmar en un apunt.
No us penseu que és res de nou.  Eren els temps de Lluís XIV de França (si feu comptes, fa uns 350 anys, que ja són anys) i els que parlen són el Superintendent Colbert i el Cardenal Mazzarino.

Colbert:  Per aconseguir diners, hi ha un moment en què enganyar [al contribuent] ja no és possible.  M'agradaria, senyor Superintendent, que m'expliqués com és possible continuar gastant quan ja s'està endeutat fins al coll ...
Mazzarino:  Si s'és un simple mortal, és clar: quan s'està cobert de deutes, et fiquen a la presó.  Però l'Estat...  Quan es parla de l'Estat, això ja és diferent!  No es pot enviar l'Estat a presó.  Per tant, l'Estat pot continuar endeutant-se.  Tots els Estats ho fan!
Colbert:  Ah sí?  Vostè creu?  Amb tot, ens cal diners.  I com els hem d'aconseguir si ja hem creat tots els impostos imaginables?
Mazzarino:  Se'n creen més.
Colbert:  Però ja no podem llançar més impostos sobre els pobres.
Mazzarino:  És cert, això ja no és possible.
Colbert:  Aleshores, sobre els rics?
Mazzarino:  Sobre els rics tampoc.  Ells ja no gastarien més i un ric que no gasta, no deixa viure a centenars de pobres.  Un ric que gasta, sí.
Colbert:  I doncs, com hem de fer?
Mazzarino:  Colbert! Pensa com un formatge de gruyère o com l'orinal d'un malalt!.  Hi ha una quantitat enorme de gent entre els rics i els pobres!!  Són tots aquells que treballen somiant en arribar algun dia a ser rics i tement esdevenir pobres.  Aquests són els que hem de gravar amb més impostos..., cada vegada més..., sempre més!  Aquests, com més els prenguem, més treballaran per compensar allò que els traiem!  Són una reserva inesgotable!

No trobeu que les coses no han canviant gaire.
Tenim una crisi, que encara no tinc clar com és possible que cap economista, polític, guru o altres ments privilegiades, no hagi pogut (o volgut) preveure.  El cas és que la tenim i la classe política ens demana sacrificis; sacrificis lògics -si vols- però no equitatius; sacrificis necessaris -potser- però que acaben afectant bàsicament la classe mitjana, com sempre, i en menor mesura els més desvalguts, els marginats.
I em dóna per pensar...  Quan es posaran al capdavant dels sacrificis els més afavorits?  Quan predicaran amb l'exemple els polítics?  Quan deixarem de comportar-nos com sempre i canviarem les inèrcies històriques? 

Les coses no han canviat gaire i tornem a tenir els polítics més preocupats per les properes eleccions que per aportar i aplicar solucions (podeu veure aquí que això tampoc no és nou).  I nosaltres, que els votarem, serem capaços de canviar res?


3 d’octubre de 2011

Quin és el gall que canta si li llueix el pèl?

Ahir, al bloc MÉS A PROP DE LA "A" vaig trobar una Micro Roda-contes: un petit recull de microrrelats que incorporen paraules tretes de texts de Josep Maria de Sagarra (el proppassat 27 de setembre va fer 50 anys de la seva mort), a partir dels mots d'aquesta setmana de la llista de RodaMots.  Entreu a fer un cop d'ull; de veritat que paga la pena només que sigui per descobrir paraules que desconeixem o tenim un xic oblidades.

Acabava de llegir l'apunt i pensava en les paraules desconegudes (fa uns dies al bloc saragatona / provisionals vaig descobrir la paraula botana, que no coneixia) quan m'ha arribat un correu-e d'una amiga, l'Anna, que (creieu en les casualitats?) parlava sobre el munt de paraules col·loquials castellanes que hem malincorporat a la nostra parla en substitució de la seva equivalència catalana, fins el punt que en alguns casos ens sonen molt millor o menys forçades. 

En el correu es fa també una reflexió que sovint he defensat:  "El català és un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l'empobrim".  He de dir, però, que els meus arguments no sempre convencen als meus interlocutors que sovint defensen la importància de parlar i escriure en català per sobre de fer-ho bé.  I jo penso: no serà millor fer bé les coses que només fer-les? 
Bé, el cas és que no volia fer dissertacions sobre l'ús més o menys correcte de la llengua, sinó que us volia proposar un joc a l'estil de l'apunt que comentava.


Poso a continuació una llista d'algunes de les paraules i expressions que, en general i segons el correu, acostumem a dir malament, i el seu equivalent en català.
RetortijónRetortilló, torçó
TxiringuitoGuingueta
HorteraXaró
MequetrefeManefla
TiraxinesTirador
HabladuriesEnraonies, parlaries
Inmiscuir-seImmiscir-se, maneflejar
De pacotillaDe nyigui-nyogui
Entre pitus i flautesEntre naps i cols
Ni chicha ni limonáMitja figa
Contes txinosSopars de duro
TxantxulluMartingala, tripijoc
TxivatoDelator, espieta, portanoves
Suelto (monedes):  Xavalla, canvi
ValeD’acord
CatxondeigDesori
TxorradaPoca-soltada
Escaquejar-seDesentendre’s
GangósDe veu ennassada
BordeMalcarat
PapanatesBajoc, toca-sons
Cantamañanas Baliga-balaga, taral·lirot
CaraduraPenques
EstribilloTornada
Tenir patxorraNo posar-se pedres al fetge
Yema del ditPalpís, tou del dit
NudillosArtells, nusos dels dits
Otro gallo cantaríaLi lluiria més el pèl

Trieu-ne una, o moltes, i feu-ne un nano, micro, mini o maxirrelat que les incorpori.  Podeu penjar-lo en un comentari d'aquest apunt, o bé als vostres blogs (deixeu, si us plau, un enllaç en un comentari).

Au, vinga, començo jo.
Mai no li havia agradat fer cas d'enraonies ni dels portanoves que, amb l'excusa de ser amics, t'expliquen allò que no vols saber.  Però la veritat era massa evident i ja no podia desentendre's més del tema.  No quan aquella mateixa tarda havia vist al penques del seu marit magrejant una rossa a la guingueta de la platja mentre pel mòbil li explicava sopars de duro sobre una reunió urgent i inexcusable que li impedia tornar a casa.
Ara us toca a vosaltres.

2 d’octubre de 2011

Sutures de colors per a la Marató

El projecte de "Poemes per a la Marató. 2011" tira endavant amb ganes. Animeu-vos a participar, podeu sumar els vostres poemes o bé pintar-ne  els d'altres.

Aquí us deixo les il·lustracions que la Montse Lloret i el Toni Arencón han fet del poema Sutures d'absència, però al bloc del projecte en podeu llegir molts més i gaudir de totes les il·lustracions.


Il·lustració de "Sutures d'absència" per Montse Lloret
Il·lustració de "Sutures d'absència" per Toni Arencón

Poso també aquí l'enllaç a la Marató de TV3 d'aquest any.  Passeu-vos per conèixer el tema, per si voleu participar o bé per saber d'altres projectes que s'estan fent per a col·laborar.