> Univers madur: 2011.08

29 d’agost de 2011

Tota altra cosa no serà l'estiu

Avui he acabat les vacances d’estiu i, com molt em temo que santa Primitiva i sant Cuponàs han passat molt i molt de mi, demà em reincorporaré a la feina.  Clar que potser tal i com van les coses, la sort es poder-me reincorporar demà.

Bé, el cas és que m’ha donat per fer una mica de balanç de les vacances.  Han estat unes vacances força tranquil·les, repartides entre els pobles familiars, envoltats de pares, germans, nebots, cosins i dels amics de sempre.  He de dir, però, que han estat alhora unes vacances força intenses, fins el punt que no he pogut acabar de llegir els llibres que m’havia endut (cosa que si em coneixeu ja sabeu que vol dir molt). 

A l’apunt Castells en la roca ja vaig comentar que al poble fas bons amics i també amics que només ho són al poble i que ja està bé que sigui així.  A vegades, però, aquests amics amb els que sembla que només comparteixes les cerveses a la barra i les converses lleugeres tan pròpies de l’estiu, et sorprenen amb algun gir, una postura, una experiència, que te’ls fa més afins i que enriqueixen inesperadament el teu món, la teva percepció.  També podria ser que l’edat ens fes més permeables als altres, o que les circumstàncies personals d’uns i altres ens faci, a tots plegats, més receptius.
 
En qualsevol cas, estic molt contenta de les vacances.  Sempre hi ha alguna cosa, un viatge, un lloc, un esdeveniment que les fa especials i diferents de les altres; per a mi, les d’aquest any, han suposat redescobrir velles coneixences.  
 
Hi ha un poema de Miquel Martí i Pol que també parla d’un estiu que vol recordar.  Lògicament no són les mateixes coses les que volem recordar, però sí que recull molt bé el sentiment, la identificació clara d'allò què ha fet que l’estiu sigui especial.

El poema s'inclou al llibre Quadern de vacances.


 COSES

D'aquest estiu no en vull recordar més
que la mirada de complicitat
d'una veïna que prenia el sol
ben nua i va somriure complaguda
quan va adonar-se que la contemplava,
i aquell instant fugaç, irrepetible,
de quietud total, que el món restà
desert de si mateix i era un cristall
transparent i compacte altra vegada.
Tota altra cosa no serà l'estiu,
aquest estiu, vull dir, i si algú em parla
d'aquelles mil foteses inefables
que componen els dies i les nits,
diré tranquil.lament: No me'n recordo. 

 

23 d’agost de 2011

Postals particulars (II). Migdiada

Mandregen sota el sol de migdia els camps de blat.
S’estenen al meu davant com una infinita cabellera daurada que les segadores han pentinat en simètriques clenxes de color or vell salpebrades de reflexos vermells allà on la terra s’obre pas entre els rastrolls ressecs.

Monotonia de groc.

Aquí i allà alguns ginebres solitaris esquitxen de verd fosc el llenç daurat; promesa d’ombra, descans i fresca.
Al marge dret, una munió de cares s’alcen somrients, torrant les pipes al sol; diademes de groc viu; fràgil cos de verd intens.

Monotonia immòbil.  L’aire quiet.  El temps s’adorm.


22 d’agost de 2011

Enric Valor: 100 anys de llengua


Si aquest apunt fos una rondalla de les moltes que Enric Valor va recollir, començaria segurament així:

“Hi havia una volta, al 1911, una caseta habitada en el mateix poble de Castalla, on va néixer un xiquet de nom Enric. Ara, 100 anys després, ens queda el seu colossal llegat i l’objectiu comú de retre-li un merescut homenatge.”
Efectivament avui, 22 d’agost, es compleixen 100 anys del seu naixement i a la xarxa blocaire s’ha organitzat un merescut homenatge al qual m’hi vull sumar.
No vull, però, fer cap apunt biogràfic ni cap ressenya literària de la seva obra perquè segurament en trobareu un munt d’informació a la xarxa que li farà més justícia que no pas jo.

He de dir que he conegut Enric Valor fa més aviat poc i que no he llegit en profunditat la seva obra, però he descobert en les seves paraules, en la seva actitud vital, el seu amor per la llengua i el valor d’arrelament que li atribueix, i això m’ha provocat una viva sintonia.  Us deixo aquí unes paraules seves:
"L’home es serveix de la llengua per a parlar; és a dir, per a comunicar als altres els seus pensaments.  També utilitza les paraules per a anomenar les coses, i tenir al seu cervell els conceptes per mitjà dels mots.  Però l’home no veu la llengua sols com una cosa merament útil: se l’estima.  Se l’estima perquè és seua, i vol parlar en aquesta i no en qualsevol altra.  A més a més, el pensament i la llengua estan en una relació dialèctica: l’home crea la llengua i aquesta determina la manera de ser.  L’estimació és el primer pas (...) i no se la pot estimar realment si no la pensem, si no la parlem, si no la fem, així, realment nostra."
Jo crec fermament que l’important és que les persones ens entenguem i ens comuniquem, i crec que l’idioma mai no ha de ser un obstacle en aquesta comunicació; però això no pot ser mai una excusa per menystenir cap llengua.


Una llengua és molt més que una forma de comunicació: la llengua ens identifica com a poble, explica la nostra història i diu molt de la nostra forma de ser i d’entendre la vida; la llengua es transmet de pares a fills i és important conservar-la i enriquir-la.   Tenim el dret i la responsabilitat d’usar-la i de fer-ho bé.

No se m’acut millor manera d’homenatjar Enric Valor que deixar palesa aquesta voluntat de salvaguardar la llengua i ho faré, si m’ho permeteu, amb uns versos del poema "Inici de càntic en el temple" que Salvador Espriu va incloure en el seu llibre Les Cançons d'Ariadna.

(...)
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
(...)
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."




16 d’agost de 2011

Postals particulars (I). Despertar


He sortit al terrat quan el sol encara no s’havia llevat i la frescor de la nit acaronava l’aire.
Riu avall, uns tímids raigs esbossaven el paisatge amagat rere les ombres.  La boira enteranyinava el curs de l’aigua.  Siluetes amagades.
Silenci.

La lluna, encara plena, vigilava el despertar dels colors de les muntanyes: verd sobre gris, verd sobre vermell.  Siluetes desvetllades.
Silenci.  Silenci trencat pel lladruc d'un gos.  Passa un gat camí de Santa Bàrbara.

La frescor de la nit acaronava encara l’aire, però el cel ja era clar, net, blau.  Les ombres han esdevingut muntanyes i arbres, pedres, riu i cases.  Les campanes de l’església han sonat alegres, com qui inaugura un nou dia.
Després, un altre cop, silenci.  Silenci acompanyat del xiuxiueig del riu.  Silenci viu.

A l’aire, la frescor d’un dia acabat d’estrenar.
Als meus llavis, un somriure.

11 d’agost de 2011

De gran vull ser ... martell

Avui, anant a treballar, sentíem Serrat que cantava els poemes de Miguel Hernández.
M'agraden tots, però n'hi ha un que trobo especialment colpidor, bell en la seva cruesa, social en la seva denúncia; és el poema "El niño yuntero" del llibre "Viento del pueblo".

Aquest poema s'ha d'entendre en l'època que va ser escrit; com a evidència de la gana i les estretors que suportaven unes determinades classes socials (com sempre les més desfavorides); i com un esclat d'indignació davant de tanta injustícia social.  Potser perquè els poetes han de ser vent del poble:
"Los poetas somos viento del pueblo: nacemos para pasar soplados a través de sus poros y conducir sus ojos y sus sentimientos hacia las cumbres más hermosas."
(Miguel Hernández)
Però si avui parlo d'aquest poema és perquè -més enllà de la bellesa del poema i de la cançó-, quan la sentia pensava en tots aquests nens que moren de gana a la banya d'Àfrica i que ni tan sols tindran oportunitat de ser "niños yunteros" perquè són carn de voltor més que no pas "carne de yugo".
També penso en els més de 40 milions de nens que es veuen obligats a treballar a l'agricultura, a les fàbriques, en petites indústries, en la mineria, en tallers d'artesania, en l'hostaleria, en botigues, com a venedores ambulants, o bé prostituint-se.  I em pregunto, com pot ser que això continuï passant?; i no només que continuï passant, sinó que vagi cada cop a més.


I sí.  A mi també em dolen aquests nens, i se'm remou l'ànima, i voldria ser martell i botxí, però de moment em conformaré amb compartir amb vosaltres el poema, la cançó i -espero- la reflexió.

El niño yuntero

Carne de yugo, ha nacido
más humillado que bello,
con el cuello perseguido
por el yugo para el cuello.

Nace, como la herramienta,
a los golpes destinado,
de una tierra descontenta
y un insatisfecho arado.

Entre estiércol puro y vivo
de vacas, trae a la vida
un alma color de olivo
vieja ya y encallecida.

Empieza a vivir, y empieza
a morir de punta a punta
levantando la corteza
de su madre con la yunta.

Empieza a sentir, y siente
la vida como una guerra,
y a dar fatigosamente
en los huesos de la tierra.

Contar sus años no sabe,
y ya sabe que el sudor
es una corona grave
de sal para el labrador.

Trabaja, y mientras trabaja
masculinamente serio,
se unge de lluvia y se alhaja
de carne de cementerio.

A fuerza de golpes, fuerte,
y a fuerza de sol, bruñido,
con una ambición de muerte
despedaza un pan reñido.

Cada nuevo día es
más raíz, menos criatura,
que escucha bajo sus pies
la voz de la sepultura.

Y como raíz se hunde
en la tierra lentamente
para que la tierra inunde
de paz y panes su frente.

Me duele este niño hambriento
como una grandiosa espina,
y su vivir ceniciento
revuelve mi alma de encina.

Lo veo arar los rastrojos,
y devorar un mendrugo,
y declarar con los ojos
que por qué es carne de yugo.

Me da su arado en el pecho,
y su vida en la garganta,
y sufro viendo el barbecho
tan grande bajo su planta.

¿Quién salvará este chiquillo
menor que un grano de avena?
¿De dónde saldrá el martillo
verdugo de esta cadena?

Que salga del corazón
de los hombres jornaleros,
que antes de ser hombres son
y han sido niños yunteros.






9 d’agost de 2011

Una idea, dues frases, tres versos


Sovint hi ha moltes iniciatives i activitats en què participaríem de bon grat però que ens són una mica transparents.  Vull dir que quan les veiem, ja pensem: m’he d’apuntar!, però si no ho fem en aquell moment, se’ns acaba passant fins que les tornem a veure i tornem a pensar: m'he d’apuntar!

Una mica és el que passa a la meva empresa amb el Teaming.  En èpoques de Nadal, o quan es fa algun tipus d’activitat (xerrada, proposta de projectes, votació de projectes) al seu voltant, hi ha un augment d’adhesions; però sinó, tot hi haver un enllaç des del portal de l’empleat, la gent no hi pensa a apuntar-s’hi.  És per això que, darrerament, la comissió Teaming intenta fer més activitats que facin de recordatori a aquells que es volen apuntar.

Aprofitant les vacances i l’estiu –temps de viatges, de deixar-se anar, d’aprofitar per desenvolupar la nostra part més creativa–  ens van proposar un concurs de fotografies en què, sota el títol “Detall solidari”, ens demanaven que captéssim, amb una imatge, un detall solidari.  Jo encara no n’he fet cap, però m’agrada aquesta foto, Fent pinya, que he trobat al bloc Un món d'imatges... (xavier puig alacuart); potser no és un detall solidari en el sentit més habitual de la paraula, però trobo que plasma molt bé la voluntat de treballar en equip per uns interessos i responsabilitats comunes.

Ara ens han proposat un nou concurs, aquest de haikus solidaris.  Es
tracta d’expressar, en poques paraules, alguna cosa...; això sí: SOLIDÀRIA!!

A aquest sí que m'hi apunto.  Tinc un mes per davant per escriure'n algun, o molts, però no penseu que és fàcil (parlo per mi).  Potser no és complicat respectar la mètrica del haiku; però sí que ho és expressar el que es vol dir sense dir-ho, deixar-ho entreveure, que s’intueixi només -com l’ànima-.
 

Passeu i feu un cop d'ull al "laboratori".  N'hi ha de tot: eslògan, arenga, poesia, però ja us he avisat que encara estem en fase de construcció.


Au, vinga, desperta, 
que farem junts el camí. 
Voluntat dormida


Una gran idea
bastida de petits gestos.
Entre tots fem Teaming.


Cert. Tot és possible,
però tot està per fer. 
Ajuntem les mans.


Un euro només,
que malgrat tot és possible,
tot està per fer. 


Les gotes de pluja
omplen fins dalt el poal.
En val mil cada una.


Veus els grans de blat
que del camp al cau caminen?
Formigues en fila. 


I vosaltres, us animeu?  Us convido a deixar un comentari amb el vostre haiku solidari.


7 d’agost de 2011

Còmplices del silenci



Veig les notícies sobre la fam a la banya d’Àfrica i he de reconèixer que no em sorprenen.  El problema de la fam i la desnutrició no és nou:  Jo era molt i molt petita i a l’escola ja ens parlaven dels nens de Biafra (una fugaç república independent reincorporada a Nigèria); després van ser Etiòpia, Somàlia, Eritrea, Sudan, Níger, Kenya i segurament molts altres països que ja no recordo.  Ara li ha tocat a la banya d’Àfrica.

Com deia, la fam a l’Àfrica no és un problema nou ni sorprenent, però si corprenedor, descoratjador i, a voltes, gairebé insultant.
Cert que  la sequera, repetida i insistent, ha provocat molta fam; però no és menys cert que els conflictes polítics, els interessos de l’home i les seves lluites absurdes, han contribuït a agreujar una situació ja prou difícil i han provocat veritables crisis humanitàries.
Sovint els governs o les guerrilles  impedeixen que l’ajuda internacional arribi al seu destí i nosaltres, des de casa, davant del televisor (o potser davant el PC), ens escandalitzem en veure les imatges dels nens malnodrits i sentir les xifres de morts; potser ens preguntem si podem fer quelcom per ells; fins i tot apuntem alguna web o un número de compte on enviar la nostra aportació –amb el dubte latent de si servirà per alguna cosa–.

A Somàlia l’hostilitat diplomàtica és evident; els guerrillers d'Al-Shabaab temen que Occident els mengi terreny i creuen que l’entrada al país per combatre la fam amaga d’altres interessos.  I potser és així o potser no, però les xifres són esfereïdores:
  • 29.000 nens morts des del juny a la Banya d’Àfrica per la manca d'aliments i aigua potable.
  • 3,7 milions de somalis –gairebé la meitat de la població- necessiten desesperadament ajuda humanitària per sobreviure.

Sempre he pensat que el tema de les intervencions en altres països és un tema delicat.  No puc dir que estigui a favor, o com a mínim que no em generi molts dubtes, però ...
(29.000 nens morts des del juny a la Banya d’Àfrica per la manca d'aliments i aigua potable)
Potser ells no s’ho mereixen tant com d’altres, o potser les seves necessitats, les seves revoltes, no són una amenaça pel nostre ordre, però ...
(3,7 milions de somalis –gairebé la meitat de la població- necessiten desesperadament ajuda humanitària per sobreviure)

Tots aquests nens (i adults) que han perdut la vida, ja no cridaran més.  Els que estan a punt de morir ja no tenen forces ni per plorar.  I els nostres països no senten qui no pot plorar ni cridar (sovint no escolten tampoc als que ploren i criden).

            Ens quedarem de braços creuats?

                      Serem còmplices del seu silenci?


1 d’agost de 2011

Un interruptor a Manresa


Fa uns dies, tafanejant pel facebook, vaig trobar aquesta foto que la meva cosina Helena havia etiquetat com "un interruptor a Manresa".  Tant la fotografia com el títol em van captivar i des d'aleshores li dono voltes a aquest poema.


Hem pagat tots el preu del progrés, l’abandó,
i avui et trobo ancorat en un passat despintat,
de parets escrostonades i teranyines amatents.

Et sé testimoni mut del pas del temps,
comparsa silent de la quotidianitat contemplada,
i sovint –sense voler-ho– provocada.

Hem desistit d’encendre el llum i il·luminar esperances,
de desentenebrar horitzons inaccessibles
i dibuixar miratges en l’aigua de la pluja.

O potser no, que és a l’inrevés,
i ja hi som instal·lats en la claror encegadora
que ho tenyeix tot de blanc refulgent
i no ens deixa veure; realitat esmorteïda, somorta.

Hem desertat d’apagar el llum i entrar en la foscor,
de bressolar-nos en la penombra acollidora
que apaivaga desitjos i dolors.

Et sé testimoni de les nostres passes vacil·lants.
Ombra i claror, llum i foscor.
Només un clic per decidir.