> Univers madur: 2011.06

29 de juny de 2011

De Peres, Paus i Xescos.  Ehhhh???? Xescos?

Ja sabeu com és el cap, que comences pensant en un tema i, no saps ben bé com, va saltant d'un a l'altre i acabes pensant en coses que hi tenen molt poc a veure.
Una cosa així m'ha passat avui: venia pensant en els Peres i Paus que conec per no oblidar-me de felicitar-los quan, de sobte, a la llista se m'ha colat en "Pere de la cullera" i ja no me l'he pogut treure del cap.

En Pere de la cullera no és cap conegut, o potser hauria de dir que és un vell conegut de quan jo tenia pocs anys i anava a l'esplai, primer de nena i més tard com a monitora; i va ser un amic retrobat quan vaig ser mare.
No sé si coneixeu la cançó:

 Pere de la cullera
macarró fregit,
panxa de granota
i amb el cul cosit.

En Pere de la cullera
se'n va anar a la processó,
es va cagar a les calces
ai mare quina pudor!

En Pere de la cullera
se'n va anar a caçar bolets,
i en mig de la carretera
li van caure els calçotets!

En Pere de la cullera
se'n va anar a la processó,
es va cagar a les calces
ai mare quina pudor!

Em direu, amb raó, que com a lletra no és cap gran cosa, però té una rima fàcil i un punt d'humor molt infantil i molt entranyable.  A més, forma part del disc Sopa de pedres que conté el conte del mateix nom: una veritable aposta per la solidaritat i el treball en equip.

Com us deia, una cosa porta a l'altra, i m'he trobat pensant en el Xesco Boix, en la seva trajectòria musical i humana, i no m'he pogut estar de dedicar-li quatre ratlles per recordar-lo.
Xesco Boix (Barcelona, 1946 - Malgrat 1984) és un nom que s'associa directament a l'animació infantil, si bé va ser també un dels pioners de la cançó folk a casa nostra, com a fundador del Grup de Folk (1966).  Posteriorment va participar en el grup Ara va de bo i, finalment, va cantar en solitari per a la mainada.  En conjunt, va enregistrar trenta-cinc discos i cassets i va publicar deu llibres.
Xesco Boix va fer una important tasca de recuperació de cançons i, també, d'adaptació al català de molts temes d'altres països.
Crec que va ser un cantant infantil total, gairebé una mica juglar; però no podem oblidar tampoc el seu vessant més "hippy", les cançons folk i un cert activisme per la Pau i per un món millor.
“Ningú no comprèn ningú, però nosaltres som nosaltres i volem un món tot nou: amb un cel net d’amenaces, amb tres núvols per quan plou, amb la mar a quatre passes i els que vulguin ser companys i prou.  Ningú no comprèn...”
Aquí us deixo la cançó de Pere de la cullera amb una auca sobre Xesco Boix.


Ja sabeu, Peres i Paus, moltes felicitats.  I a tu, Xesco, moltes gràcies.



27 de juny de 2011

«Divertimento» per a la calor de l'estiu

foto trobada al bloc Sombre


Estiu.
Calor.

El dit ressegueix
els camins dibuixats
per les gotes lliscants.

Batega el pols del coll,
I els camins es perden
entre les sines.
I el dit ressegueix ...

Estiu.
Calor.

Més calor.


26 de juny de 2011

Entre la memòria volguda i la realitat rellegida

Imatge de José Manzanares© al bloc El desván de la memoria
Fa uns dies llegia De putes i proxenetes al bloc El darrer home i, a mida que l'anava llegint, em va venir al cap la frase gairebé reivindicació som i serem uns fills de puta de la novel·la "Totes les bèsties de càrrega" de Manuel de Pedrolo.
No entraré aquí a comentar el post del darrer home, però el cas és que, en recordar la novel·la, vaig pensar fer-ne una entrada sobre ella i explicar-vos les meves impressions; i aquí va començar el meu dilema tampoc res de greu, que em serveix per fer algunes reflexions.

Deu fer trenta anys que vaig llegir la novel·la i en guardo un bon record, però trenta anys són molts i potser fora bo rellegir-la per poder-ne parlar d'ella més enllà del record nostàlgic i la impressió jovenívola que en guardo.

Recordo haver llegit algú que deia que treia més plaer de la relectura que de la lectura i, arran d'això, havia classificat els llibres en cinc tipus:
  • Els que s'han de rellegir tantes vegades com sigui possible.
  • Els que cal tornar a llegir de tant en tant.
  • Els que cal rellegir només en alguns passatges.
  • Els que no cal esforçar-s'hi a fer-ne una segona lectura.
  • I els que cal posar al costat de la llar de foc ... per quan l'encenguis
Si fos per aquesta classificació, cap problema; segur que quan la vaig llegir no vaig posar-la en cap dels dos darrers grups, i això és tant com dir que val la pena rellegir-la.

Però quan rellegim novel·les que ens van agradar, correm el risc de topar-nos amb una realitat diferent de la que la nostra memòria recorda.
El que ens guardem no és només el record de la novel·la en si; el nostre record és fruit de l'època en què la vàrem llegir, de l'edat que teníem, de les nostres circumstàncies personals i socials.  Potser ara, en una altra època, amb una altra edat i unes altres circumstàncies, la nostra impressió sigui una altra.
Potser ens continua agradant, potser descobrim matisos que no vam percebre en el seu moment i que la fan encara millor.  Però també pot ser que el record obeeixi justament a aquella època i que aquell tresor guardat en la memòria no s'acosti per res a la nostra percepció d'ara.

I aleshores, què?

No es tracta només del perill de destrossar tresors, arrencar nostàlgies i esborrar paradisos.  És que, a més a més, entra en joc un nou protagonista: el dubte.  Quina és la percepció correcta?  Tan equivocats estàvem el primer cop que la vam llegir?  Som més savis ara?  És més sòlid el nostre criteri actual?

No sé.  Crec que encara m'haig de pensar si la torno a llegir.  He de revisar els meus records i valorar si resistiran una segona lectura.

 

22 de juny de 2011

Una armilla salvavides a la recerca d'un món al qual obrir-se


Fa relativament poc, al post Les tovalloles i els petits miracles, ja us vaig parlar del Teaming: una iniciativa solidària per reunir microdonacions d'1 € que es descompten cada mes de la nòmina dels treballadors adscrits i que es destinen anualment a un projecte escollit de manera assembleària pels mateixos treballadors.


Ja fa tres anys que vam iniciar el Teaming a l'empresa i el resultat és encoratjador perquè, tot i no arribar al 25% d'adscrits, el cert és que mes rere mes anem augmentant en nombre, i a hores d'ara ja som gairebé 100 persones més que per les mateixes dates de l'any passat.




Sembla mentida, però ja han passat tres anys i estem a punt d'iniciar el tercer projecte.
El primer va ser l'Estudi genètic sobre la Síndrome de Rett, una malaltia del desenvolupament neurològic, d'inici precoç, que afecta de forma gairebé exclusiva a les nenes i que constitueïx la segona causa de retard mental profund més freqüent en dones després de la Síndrome de Down.  
El segon, sota el lema Mou-te pels quiets, ha estat Nexe Fundació, una entitat privada creada amb l'objectiu de proporcionar, des del primer moment, una millor qualitat de vida als nens amb pluridiscapacitat i, al mateix temps, oferir a les seves famílies el suport, informació i recursos necessaris per fer front a la nova situació. 
El tercer serà Obrir-se al món, una associació sense ànim de lucre de pares i mares de persones amb autisme i altres trastorns generalitzats del desenvolupament (TGD), la qual té el projecte de construir un centre pilot de lleure i respir per a persones amb autisme i TGD des del coneixement de les seves característiques.
Com veieu tots els projectes són força especials, ni millor ni pitjor que els altres presentats, però certament especials, propers, petits, necessaris.
Aquest dimarts vam fer l'acte de lliurament a Nexe Fundació dels diners recollits al llarg d'aquest any:  5.963€.
Cap fortuna en nombres absoluts, però molt més del que hauríem aconseguit individualment.  I, a més, la possibilitat de comprar gairebé una armilla salvavides pels nens i nenes de Nexe Fundació.


Ens van acompanyar la Cécile de Visscher, directora de Nexe Fundació, i la Muntsa Minguell, companya de TVC i mare de la Clara; en Màrius Serra, que ens va dir que "Més valen els detalls que els retalls"; el Francesc Pellicer i la Teresa Figuera, d'Obrir-se al món, que ens van explicar com va néixer l'associació i en què consisteix el seu projecte; i la Mònica Terribas, directora de TVC, que va cloure l'acte.
 

Us diré, però, que el millor d'aquest acte no va ser la satisfacció -molta- de poder lliurar aquests diners, ni la voluntat i necessitat de conèixer els dos projectes que es donaven el relleu l'un a l'altre.  Per a mi el millor va ser l'acte en si, la possibilitat de compartir-ho amb altres companys que ni tan sols conec, sentir les paraules del Lucas en la veu de la Cécile de Visscher i a través d'elles, i la de tots els altres convidats, descobrir el desconcert i la soledat dels pares que s'hi troben en aquestes situacions; comprendre una mica més el seu univers particular que, de vegades, és tan difícil de compartir.  Em deia una companya, mare d'un nen autista, que s'havia sentit plenament identificada amb els sentiments i sensacions que explicaven els altres i que li agradaria poder-les fer arribar -tal qual- als seus familiars i amics perquè  sovint, a ella, li faltaven les paraules per fer-los entendre com se sentia.
Tampoc m'hauria volgut perdre les reflexions de la Muntsa sobre la necessitat dels pares de recuperar una certa normalitat a les seves vides, i sobre la repetida incidència dels projectes Teaming en la discapacitat, cosa que fa pensar una mica en la manca d'ajuts socials.
No podia deixar passar l'oportunitat de sentir en Màrius, sempre genial, de paraula fàcil i humor irrompible, que a través d'un exercici de memòria i records, ens va traslladar a una societat, constantment canviant, que necessita reinventar-se per sortir-ne enfortida.  Important el seu incís, que comparteixo totalment, sobre l'influx benèfic que rebem dels projectes tothom que participem al Teaming.
I sorprenent, per a mi, la realitat del món de l'autisme que ens van presentar el Francesc i la Teresa, tan allunyat dels casos lleus que jo havia conegut fins ara, tan angoixant, tan incomprès socialment, tan necessitat del nostre ajut i tan mereixedor de la màxima difusió.

Com va dir la Mònica Terribas, la nostra societat està preparada per a la gent competitiva i no per a la gent que té problemes; sovint descobrim dèficits rigorosos que té la nostra societat i que -mentre no trobem una fórmula millor o més efectiva- haurem de cobrir amb la nostra implicació social en una, sortosament, rica xarxa d'iniciatives.

Jo també estic orgullosa del Teaming i penso que, sense fer proselitisme, és una idea que es mereix ser difosa, perquè, parafrasejant en Màrius, és un petit detall, un retall autoinflingit, un gest que per si sol no va enlloc però que en equip aconsegueix grans fites.

Així que ja ho sabeu, feu clic als diversos enllaços per saber-ne més coses del Teaming i dels projectes a què hem donat suport fins ara; i si la vostra empresa fa Teaming, apunteu-vos-hi; i si no en fa però ho trobeu interessant, proposeu de fer-n'hi.  És, us ho puc assegurar, altament gratificant.

Poso també alguns fragments de l'acte de dimarts.  Busqueu alguns minuts per mirar-vos-els, paga la pena.


Carta de Lucas
 


Un testimoni de primera mà


Més val els detalls que els retalls



Què és Obrir-se al món?



Obrir-se al món:  Projecte de construcció d'un centre de lleure i respir





    20 de juny de 2011

    Una història catalana



    Divendres vaig anar a veure l'obra Una història catalana al TNC, i vaig sortir encantada.

    L'obra és sorprenent des del principi.  Tal com entres t'hi trobes als actors per allà al mig xerrant els uns amb els altres i, durant l'obra, et van explicant de què va tot amb una complicitat força refrescant.  Sense entrar en la temàtica de l'obra, la posada en escena t'atrapa i el canvi d'escenari i la integració del públic en l'espectacle crea una dinàmica molt engrescadora.

    L'obra parteix de dues històries que sembla que no tinguin res en comú.  D'una banda la família Farràs, d'un poble perdut del Pallars, que es resisteix a vendre's la muntanya.  D'una altra, el Calanda, un "quillo" de La Mina, delinqüent, drogata i amb una curiós olfacte pels negocis.  I veus una història i l'altra i totes dues estan molt bé però no sembla que s'hagin de barrejar per res, fins que arriba el punt en que ambdues històries convergeixen i la banalitat dóna pas a la tragèdia.
    I, al marge de les històries i de la posada en escena, pots començar a fer-te plantejaments sobre la corrupció i la bombolla immobiliària (estem a la Barcelona pre-olímpica però podríem estar parlant d'ara mateix), sobre l'endogàmia de la societat rural, sobre com les rancúnies passen de pares a fills i condicionen la vida d'aquests, sobre la possibilitat o impossibilitat de viure d'esquenes al món real, sobre la catalanitat dels catalans i dels nouvinguts, sobre com el "costat fosc" atrau les "nenes bé", sobre l'honestedat, sobre saber aprofitar l'oportunitat, sobre saber dir prou a temps.

    En resum: un drama, una comèdia i un western tot junt i ben treballat; gairebé tres hores de teatre (sense descans a la mitja part) que es passen com si res.

    Sobre els actors, només dir que l'Andrés Herrera broda el personatge del Calanda, però que en general tots els actors i actrius que intervenen fan un/s paper/s genials i aconsegueixen transmetre fidelment el personatge que interpreten en cada moment.

    Després de l'obra hi havia la possibilitat d'una trobada amb l'autor (i alhora director) i els actors.  Malauradament no ens vam poder quedar, però no vam marxar sense felicitar de tot cor a en Jordi Casanovas per tota l'obra en conjunt.

    Podeu consultar més dades sobre l'obra, el seu autor i tot el cos artístic i tècnic al dossier de premsa

    19 de juny de 2011

    D de ...


    Després de 3 setmanes incomplint el compromís del Sentimentari: cada setmana una lletra, cada diumenge un sentiment, he decidit Desconnectar de la pressió i donar un Descans al projecte en espera d'una millor Disponibilitat i Dedicació.

    Espero retrobar-vos en el projecte a partir de setembre. 


    Ei! el bloc no fa vacances, o sigui que espero continuar gaudint de la vostra companyia i dels vostres comentaris.

    15 de juny de 2011

    T’estimaré sempre, petitó


    Aquest és el títol d’un conte infantil de la Debi Gliori publicat per l’editorial Timun Mas.

    El protagonista, en Cueta, un petit guineu molt entremaliat, pensa que ningú el vol.  La seva mare amb paciència i tendresa el consola i li diu que cada persona és com és però que sempre som importants per les persones que ens estimen, perquè l’amor, igual que els estels, no s’acaba mai.




    Avui m’ha vingut al cap aquest conte, no ben bé per la temàtica, sinó més aviat pel títol.
    El Marc fa 19 anys i s’ha fet gran de cos i de cap (i sortosament també de cor).  No crec que li pugui dir gaire més «petitó» tot i que, en el fons, un fill sempre és petit pels pares i no pots evitar estar-hi pendent i creuar els dits per tal que tot vagi com ha d’anar o com un voldria que anés i sobretot perquè sigui feliç.

    Així que aquesta nit, quan li estiri les orelles i li cantem el «Per molts anys», aprofitaré per dir-li fluixet:  T’estimaré sempre, el meu gegant petitó.
     

     

    14 de juny de 2011

    Una aventura de somni

    Amb aquest relat vaig participar fa molt de temps (2006) al Repte 97 - La terra dels roures pènols de RC.
    Recentment l'he revisat per participar al Concurs ARC de Contes Infantils 2011: Criatures fantàstiques.

    Voleu descobrir la feina dels follets?  Segur que no diríeu pas quina és.  Però en Roger, que ja la coneix, frisa per tornar als volcans d'Olot.



    Una aventura de somni
    Els nens de cinquè descansaven a l’ombra dels roures del Parc Nou. L’escola havia organitzat una excursió a Olot per estudiar els volcans i ara aprofitaven per esmorzar mentre escoltaven les explicacions del professor amb més o menys atenció.
    En Roger, un noi prim i bellugadís que no es cansava mai de moure’s i xerrar, era dels distrets. Mastegava d’esma el seu entrepà de fuet i mirava fixament al professor, com si parés atenció, però el seu cap s’entestava a marxar lluny.
    ...
         Montsacopa
              ...
                   estrombolià
                        ...
                             grederes
                                  ...
    De tant en tant, alguna paraula es filtrava en els seus pensaments però s’esvaïa tan ràpidament que gairebé no tenia temps d’entendre el seu significat.
    Va sortir del seu encantament en sentir que algú li picava l’esquena. Va girar-se i no va veure ningú, però un moviment estrany va captivar la seva atenció. Darrera seu, els matolls es movien i li va semblar que s’havia amagat alguna cosa, potser una bestiola ...
    En Roger va tenir prou d’explicacions, professors, classes i volcans.
    Dissimuladament es va apropar als matolls per esbrinar quina mena d’animal era i, sense saber com, es va trobar davant d’una cova.
    A dins l’esperava un ésser estrafolari: era com els nans dels contes, però tenia la cara bruta i no duia cap barret de colors amb una borla a la punta, sinó un casc de color groc amb un llum al front.
    – Ei, hola. Sóc en Baldiri, el guardià del volcà Montsacopa –va dir amb veu profunda però suau.
    – Afanya’t, segueix–me. M’has d’ajudar! –va afegir amb veu d’urgència.
    Dit això, va donar mitja volta i va començar a córrer cap a l’interior de la cova.
    En Roger va dubtar. Va pensar en la mare que abans de marxar li havia dit que fes cas del professor, que no fos imprudent i que, sobretot, sobretot, no se separés dels companys. Però ..., al cap i a la fi ja s’havia allunyat força de la resta del grup i l’aventura l’atreia moltíssim.
    Al final del passadís, en Baldiri el cridava:
    – Corre, vine, gairebé no ens queda temps.
    En Roger es va decidir. Es va ficar a la cova i va seguir en Baldiri per incomptables passadissos que s’endinsaven en la terra, cada cop més al fons i cada cop amb més calor.
    Quan ja pensava que no podia més de tant córrer i suar, van arribar a una gran caverna on un munt de follets feien una cadena i es passaven galledes d’aigua. Les omplien en un gran bassal que quedava a la part de dalt de la sala i les buidaven en una mena de pou d’on sortia molt de fum.
    En Baldiri va frenar de cop, es va girar i li va explicar:
    – La nostra feina és controlar el foc del volcà perquè es mantingui adormit. Quan s’escalfa massa, obrim aquella porteta que hi ha a la bassa i així l’aigua cau en aquest pou, que és la xemeneia, i el volcà es refreda.
    – I perquè m’ho expliques tot això? –va preguntar en Roger.
    – És que avui la comporta s’ha travat i no podem abocar l’aigua. Ho estem fent amb les galledes, però no hi ha prou. No veus quina fumera surt de la xemeneia? Si una guspira surt del pou, tot el volcà s’encendrà i entrarà en erupció. Serà terrible !!!
    En Roger es va quedar garratibat de por. Què deia aquell nan? El volcà en erupció? Ell havia vist una pel·lícula que passava això i tot es cremava i es destruïa. Gairebé no tenia veu quan va dir:
    – I què vols que faci jo?
    – Ajuda’ns a obrir la comporta. –va respondre en Baldiri– Tu ets més fort que tots nosaltres junts i segur que pots fer-ho.
    En Roger no ho tenia tan clar, però va pensar que no tenia gaire opcions més. Així que es va dirigir cap a la porteta de la bassa, va posar les mans a la roda que l’obria, va agafar aire i va intentar girar-la. No podia, la roda no es movia gens ni mica. Va tornar a agafar aire i va tancar els ulls per fer més força; ara sí, la roda va començar a girar i va sentir soroll d’aigua.
    Sí!
    Ho havia aconseguit!

    Va sentir-se molt de soroll i va notar com un munt de follets se li tiraven a sobre per celebrar-ho. Amb un immens somriure als llavis, en Roger va obrir els ulls i ...
    Els seus companys recollien les coses per continuar l’excursió. En Joan, el seu amic, l’estava sacsejant i li deia rient:
    – Quina clapada t’has fotut.
    En Roger no entenia res. Com? Què deia aquest? Clapada? Tot havia estat un somni? Nooo!!! En mirar darrera seu va descobrir entre els matolls el casc d’en Baldiri i, mirant amb atenció, va veure com li picava l’ullet.
    En Roger va somriure i va fer un gest discret de comiat. Després es va girar cap al seu amic i li va dir:
    – Sí, sí, clapada. No saps tu quina aventura he viscut.

    12 de juny de 2011

    La felicitat i el pas dels anys

    Avui, que faig anys, no em sento especialment més vella que ahir però potser sí més donada a fer reflexions sobre el pas del temps, a fer balanç del que he fet a la vida i el que em queda per fer, a mirar el passat amb tendra nostàlgia -que no melangia- i a encarar el futur amb esperança continguda.
    I a l'hora de bufar les espelmes arribarà el moment de pensar un desig, per si el fat, les fades o qui en sigui responsable, se sent generós i ens el vol concedir. No penseu que això de demanar un desig és una tasca fàcil: hi ha moltes activitats que ens agraden, regals que ens fan il·lusió, coses que ens agradaria tenir, ...
    Una vegada, arran del repte CXI de RC, la Leela ens va demanar que ens poséssim davant del mirall, ens miréssim als ulls i l'expliquéssim un desig, aquell que tant ens agradaria tenir, el que més voldríem per sobre de tot, un desig per nosaltres (no per la humanitat, ni per la família, ni pels nens, etc.); ens va dir: sigueu egoistes i digueu-me, què voleu?  Em va costar decidir-me, com podreu veure en aquest enllaç que us deixo per si voleu llegir els meus desitjos.

    Per sort, ja fa temps que els desigs que demano són força continguts, o potser no, que són més aviat força ambiciosos.  Igual que a la pregunta, què vols ser de gran?, només tinc una resposta:
    vull ser feliç

    La felicitat és una qüestió força relativa, subjectiva, però té una cosa molt bona, i és que sí depèn de nosaltres.  Com totes les coses bones, costa esforç i demana constància, requereix una actitud, una determinació fèrria a aconseguir-la.  Potser té una important dosi d’ingenuïtat, alguns diran que de conformisme, però paga la pena.
    Algunes frases sobre la felicitat que diuen, si fa no fa el mateix, i amb les que estic molt d’acord: 
    La felicitat no és fer el que un vol sinó voler el que un fa.
    Jean Paul Sartre (1905-1980) Filòsof i escriptor francès.
    La felicitat humana generalment no s'aconsegueix amb grans cops de sort, que poden donar-se poques vegades, sinó amb petites coses que passen cada dia.
    Benjamin Franklin (1706-1790) Estadista i científic nord-americà. 
    La felicitat consisteix a tenir sempre alguna cosa que fer, algú a qui estimar i alguna cosa que esperar.
    Thomas Chalmers (1780-1847) Ministre presbiterià, teòleg, escriptor escocès. 
    La felicitat és interior, no exterior, per tant, no depèn del que tenim, sinó del que som.
    Henry Van Dyke (1852-1933) Escriptor nord-americà. 
    La meva felicitat consisteix en que sé apreciar el que tinc i no desitjo amb excés el que no tinc.
    Leon Tolstoi (1828-1910) Escriptor rus.

    10 de juny de 2011

    Rentant la primavera amb sabó

    Aquesta tarda, sense proposar-m'ho, he descobert que una amiga fa sabons que més que sabons semblen pastissos, postres i llaminadures vàries.  I és que això de les xarxes socials és el que té, que és un espieta total i t'acabes assabentant d'aniversaris, esdeveniments, secrets i vocacions amagades que potser no comentes en converses habituals.
    Avui, però, no entraré a discutir sobre xarxes socials i intimitat, sinó que us deixaré una de les seves fotos de sabons (podeu trobar-ne més al seu bloc La bombolla de l'arc iris).


    És una foto plena de llum i de color que m’ha fet pensar en la dolçor de la fruita, en l’alegria, en l’optimisme, en el renéixer i, de retruc, en la primavera. M’ha vingut al cap el vers I tot és Primavera del poema «Res no és mesquí» de Joan Salvat-Papasseit, que poso a continuació.
    Deixeu-vos endur pel poema i, com no, per la interpretació que en fa Joan Manuel Serrat (infinitament tendre i íntim).

    Res no és mesquí

    Res no és mesquí,
    ni cap hora és isarda,
    ni és fosca la ventura de la nit.
    I la rosada és clara
    que el sol surt i s'ullprèn
    i té delit del bany:
    que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

    Res no és mesquí,
    i tot ric com el vi i la galta colrada.
    I l'onada del mar sempre riu,
    Primavera d'hivern - Primavera d'estiu.
    I tot és Primavera:
    i tota fulla, verda eternament.

    Res no és mesquí,
    perquè els dies no passen;
    i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
    I si l'heu demanada us dissimula un clot

    perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
    I no som mai un plor
    sinó un somriure fi
    que es dispersa com grills de taronja.

    Res no és mesquí,
    perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
    -Avui, demà i ahir
    s'esfullarà una rosa:
    i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

    Joan Salvat-Papasseit
    El poema de la rosa als llavis (1923)

    4 de juny de 2011

    El temps és finit, o quan el llegir ens fa perdre l'escriure

    Tinc un amic que es queixa que, en el sentit més literal de la frase, el llegir li fa perdre l’escriure.  En el meu cas, aquests darrers deu dies, no puc dir ni tan sols això perquè ni de llegir no n’he tingut temps, i molt menys d’escriure.  I tampoc vull dir amb això que hagi descuidat l'essencial per deixar-me dur per coses secundàries (que seria el sentit de la frase), sinó més aviat que el temps és finit i que per moltes coses que vulguem fer, el dia dura el que duren 24 hores.

    Tampoc han estat uns dies especialment ocupats, més aviat han estat un seguit de circumstàncies una mica fora de l’habitual que trasbalsen el dia a dia i fa que tot sembli precipitat i poc controlat.

    A la feina, tot són urgències, tot per ahir i tot per tirar-ho enrere l’endemà; a casa, embastant mini-obres, el Marc amb exàmens finals i un munt de treballs per lliurar, el Roger de TR i preparant concerts; presentació de llibre; sopars i dinars d'amics i família, i comprar regals per celebrar 8 aniversaris (sí, sí, vuit, que a casa quan ens hi posem no ho fem per poca cosa).
    Contenta i satisfeta, això sí, però atrafegada, desbordada i un pèl cansada.  Necessito un cap de setmana per recuperar-me !!!!


    Per posar-me al dia, dues mini-cròniques (molt minis) i una denúncia reiterada:

    2 de juny:  Presentació de “Barcelona, t’estimo”
    a la Biblioteca Francesc Boix del Poble Sec

    Presentació a càrrec de l’Anna Maria Villalonga, classe magistral sobre Barcelona per part de la Glòria Calafell, i lectura d’un petit fragment del meu relat “Històries des del balcó” que passa al Poble Sec.
    Amb la presència i el suport del director de la biblioteca, Juan Antonio Delgado.

    Què us puc dir?  Com experiència, va estar bé.  Com difusió, suposo que no tant.  Poc èxit de convocatòria; gairebé tots família i amics que no van fallar i que van donar caliu a l’acte (gràcies a tots).
    I és que és molt difícil difondre un acte -i ja no et dic un llibre- si no en fas molta publicitat.  També he de dir que després de la presentació m’he trobat amb força gent que m’ha preguntat on podia comprar el llibre.  A veure si ho podem concretar amb un parell de llibreries del barri i el boca-orella fa el que no vam aconseguir fer a la Biblioteca.

    3 de juny:  Concert de “G’n’duls”
    al centre cívic de les Cotxeres de Borrell



    Música pròpia i d'altres grups catalans.  Molta il·lusió sobre l’escenari i una bona acollida entre el públic, companys i amics del grup que no es van voler perdre el seu primer concert.


    Setmana 30 de maig a 5 de juny:  La violència de gènere es cobra quatre vides
    • Un matrimoni va ser trobat mort dimecres a la nit a Museros (València) i segons tots els indicis, el marit, de 79 anys, hauria matat amb una navalla a la seva dona, de 82, abans de suïcidar d'un tret al cap amb un vell revòlver. Si es confirma finalment que aquest crim és de gènere, s'elevarien a quatre les dones mortes des de començament de setmana.
    • Ahir es va trobar el cos amb signes de violència d'una dona desapareguda dilluns a la localitat de Fines (Almeria).  El seu exmarit està detingut des de dimarts.
    • Aquest mateix dia, a Móstoles (Madrid), un home va matar la seva exdona l'endemà que l'hagués denunciat.
    • Dimecres, a Valdecuna (Astúries), un altre home va matar la seva dona, que no havia presentat denúncia. 
    Des de començament d'any, 28 dones han mort a mans de la seva parella o exparella.  Com trencar amb aquest horror ???
    Foto: El rincón de Eloisa

    La dona que entra en l'espiral de la violència de gènere, tant si al principi és violència psicològica, com econòmica o física, sempre està convençuda que aquesta situació canviarà.  A tot això cal afegir la por de la dona a la parella si posa la denúncia i, en moltes ocasions, la falta de mitjans per trencar aquestes cadenes, ja sigui pels fills o per altres raons.  Així doncs, la seva capacitat de reacció és ínfima.

    Només se m'acut una via: l'educació.  Educar per respectar l'altre; educar per aprendre a enfrontar-se al món; educar per a formar-se; educar per a trobar feina; educar per a decidir per un mateix; educar perquè cap dona pensi que a ella no li passarà mai una cosa així; educar per saber que si et passa, no ho has de consentir.