> Univers madur: 2011.05

29 de maig de 2011

"C" de cansament i de covardia

 

Potser els darrers esdeveniments futbolístics m'haurien d'haver decantat per la C de campions o de conquesta, però la veritat és que ja fa temps que quan miro el diari m'envaeix més aviat un sentiment de cansament infinit, que m'ha fet recordar aquest poema:


Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.


La podeu sentir aquí, cantada per l'Ovidi Montllor.


27 de maig de 2011

Caretes fora, comença l'espectacle !!!







hipocresia:                                                       
f. [LC] Simulació de qualitat i sentiments que hom no té
(font: DIEC2)



No deixa de ser curiosa la comprensió que tots els partits, al llarg de tota la campanya electoral, han mostrat vers la indignació dels indignats.  Cap partit se sentia directament criticat i la indignació era una justa protesta contra la maldat de la resta de partits.  No hi havien antisistemes a les places; només un jovent compromès amb la vida política, amb la societat, amb ganes de participar i de canviar el món.

Pero, ai las, la campanya electoral ja ha acabat.  Els perdedors tenen poc a dir i els guanyadors ho tenen tot guanyat fins d'aquí quatre anys.  Ara les places ja són un problema de convivència, de salut pública i fins i tot de celebracions esportives molt més assenyades i civilitzades.

del bloc saragatona: somni número 2, en re-menor




Senyors, 
l'espectacle ha començat!

Caretes fora!

24 de maig de 2011

Taumataquè?


En Jesús M. Tibau, en el seu 205è joc literari, ens proposa fer un relat a partir d'aquest cromo on apareix el poble amb el nom més llarg del món.  Deixo aquí la meva aportació.


En Ferran sempre feia igual.  No sé de què li servia tenir mòbil si sempre el tenia gairebé sense bateria.  Tampoc és tan difícil endollar-lo per la nit i deixar-lo carregar, dic jo.
L’altre dia, sense anar més lluny, em va trucar amb veu angoixada per dir-me que la mare s’havia trobat malament de bon matí i que l’havien dut al Clínic.  Abans de poder-me dir res més, va quedar-se sense bateria.  Ja em veieu a mi, desesperada, sense poder contactar amb ell, trucant al Clínic per si em podien dir alguna cosa.
– Sí, sí, la senyora Mina Àlber ha ingressat a les 9:40 h. d’aquest matí.
– No, no puc dir-li res més.  Encara l’estan visitant.
Redéu!  Havia ingressat a les 9:40 i ja eren gairebé les dues del migdia!  I la veu del Ferran, tan angoixada.  No m’ho vaig pensar més.  Vaig recollir els papers de sobre la taula i vaig avisar als companys que me n’anava; la mare era al Clínic d’urgències i ningú em sabia dir res.  Sort que no em va costar gaire entrar a Barcelona i en menys d’una hora ja havia arribat al Clínic.  Em van adreçar a la tercera planta d’urgències i allà em vaig trobar la mare ben tranquil·la i més aviat avorrida perquè feia cinc hores que esperava.  Res greu, un mal de panxa que pràcticament ja li havia passat, però ara no la deixaven marxar sense mirar-s’ho.  I en Ferran, al bar, fent una cervesa per passar l’estona.
Dona, jo t’he trucat per posar-te al cas, però com m’he quedat sense bateria, no t’he pogut dir que no era res.
No, no, si no estava angoixat, però és que tenia una gana i estava fart d’estar allà dalt sense fer res.  Marxa si vols, que aquí tampoc fem res tots dos.
L’hagués escanyat, per la preocupació, per fer-me sortir de la feina, perquè què li costaria posar a carregar el mòbil?

I em va venir al cap la imatge d’aquest cromo i vaig desitjar que estigués perdut al turó de Taumata, de nit, sense saber com tornar, plovent i llampegant, davant del rètol de deu metres que es necessita per posar el nom:
«Taumatawhakatangihangakoauauotamateaturipukapapikimaungahoronukupokaiwhenuakitanatahu»
«El cim on Tamatea, l'home de grans genolls, l'escalador de muntanyes, l'engolidor de terra, el viatger incansable, va tocar la seva flauta a un ésser estimat»
I me’l vaig imaginar trucant pel mòbil i dient:
– Socors, m’he perdut!  Veniu a ajudar-me!  Estic en un lloc que es diu “Taumatawhakata....”
Silenci.
El mòbil ha mort.  S’ha quedat sense bateria.
Mala sort, hauràs de passar la nit al ras, moll i aterrit pels sorolls nocturns.  Ailàs, si haguessis pensat a carregar-lo ...

Encara que no us ho creieu, el lloc existeix de veritat.  Podeu trobar informació a la vikipèdia.

Per cert, com es diria aquest poble en llenguatge sms?  Hi cabria en un tuit?  Quants formularis necessitaríem per posar l'adreça del padró?
Uf!  Sort que Barcelona només té nou lletres.


23 de maig de 2011

Encara més confuses reflexions al voltant d'una urna plena

He trigat a escriure aquestes confuses reflexions com si el fet de retardar-les les fes més fàcils o menys confuses, però no ha estat així.  El retard m'ha servit, però, per calmar la meva decepció, per acostumar-me a aquest rau-rau de ràbia, inquietud, desesperança ...

Ahir, jornada o setmana de reflexió, Javier Pérez Andújar publicava en El País l'article ¿Por quién doblan las campañas? del que reproduiexo el començament:
"El sistema no existe, los fantasmas no existen.  Solo existe el miedo.  Pero existe también la lucha por un mundo mejor.  Cada generación tiene la obligación de cambiar el mundo.  Algunas lo consiguen y otras se hacen polvo.  Todos los océanos están llenos de palos de barcos que han naufragado.  El sistema no existe cuando existe la gente.  Entonces, ni siquiera existe Barcelona.  Lo importante son las plazas."
A la vista dels resultats, es fa difícil pensar que és així.  Mai abans unes eleccions m'havien deixat tan insatisfeta i frustrada.

Amb tot, el que més em preocupa no és el canvi produït en molts ajuntaments i comunitats -tot i que no m'agrada gens-.  El que em treu de polleguera és la rendibilitat que alguns partits han tret -d'una banda- del seu absolut menyspreu per qualsevol tipus d'ètica, responsabilitat i condemna a la corrupció, i -de l'altra- d'un discurs xenòfob i intolerant que se n'aprofita de la crisi.

Al final ja és cert que tot és justificable.  Molts ciutadans assumeixen la corrupció dient: "Ha robat, però ha fet obra", "Que importa que hagi robat, si ha estat el millor govern per la ciutat, o per la comunitat"; i aquesta condescendència amb la corrupció es resumeix en la idea: "Si tu puguessis, també ho faries".

Sempre havia sentit dir que no hi havia res més absurd que un obrer de dretes, però en temps de crisi no hi ha dretes ni esquerres; cadascú vigila pel que és seu i veu l'altre com una amenaça.  Com menors són les possibilitats econòmiques i laborals d'un, més greu és el perill que comporta qualsevol nouvingut amb les mateixes opcions i potser prou necessitat com per acceptar condicions inacceptables.   No recordem que fa uns anys -tampoc tants- erem nosaltres els estrangers i no ens agradava que ens tractessin com ciutadans de segona o que ens titllessin de lladres.
Com hem oblidat que som un país d'acollida i acollidor?
Quan recuperarem l'ètica en política com una força?
Quan serem conscients que la política guanya legitimitat i sentit quan incorpora criteris ètics?

Igualment decebuda que al principi, però potser una mica menys angoixada, vull posar un fragment del post "Petites formigues tramposes (som o hem estat). Tornaran els trobadors." que podeu llegir sencer al bloc Nuesa literària.  No sé si m'acabo de creure el que diu, però té un clar esperit esperançador.
"Vivim una civilització de cicles: ara endavant, ara endarrere, ara seguem una cadena, ara acceptem un jou (tot sigui per la feina), ara tombem l’estaca, ara aixequem un mur que ens separa dels impurs, ara plantem vinyes i cobrem els honoraris, ara escrivim una cançó vora les parres i enyorem el temps dels ideals.

Tornarà, però, el temps de l’alliberament quan la ventada de la por desfaci el pes dels fermalls i el pas estricte de la competitivitat. Tornarà el segle dels trobadors que s'en riuen dels reis i ronden les princeses. Tornarà un jove a escoltar la veritat en el vent i clamarà contra les columnes dels imperis. Quan aquest cicle d’angoixa hagi passat, el poble declamarà els antics poemes i en crearà de nous, i neixeran flors noves, i continuarà plovent, i la humanitat continuarà avançant vers la llibertat."   

I ara sí, per acabar, una desdefinició del bloc tens un racó dalt del món del Jesús M. Tibau.  L'he trobada molt ocurrent.
electorrat:  Conjunt de persones amb dret a vot, massa cremats per tot plegat.

22 de maig de 2011

"B" de buidor


La branca que et suporta
no sentirà quan fugis
una buidor d’enyorança?
(...)             

Miquel Martí i Pol    


Si no sóc jo
Sóc l’arbre nu
sense les fulles que el vent
ha acompanyat al seu taüt
però no em reconec
en les branques grises,
ni en el tronc adormit.
La buidor m’envolta i em mossega,
i la ferida vessa desesperança,
i el pit se’m trenca,
i la buidor s’eixampla,
i avanço a les palpentes
entre la boira,
buscant-te a tu.
La buidor m’omple
si tu no hi ets,
mes la buidor ho és tot
si jo no sóc
jo.

Aquesta entrada forma part del projecte Sentimentari.   Clica si vols saber-ne més.
  

21 de maig de 2011

Una bugada, un camí, ... música


Aquest matí he estat en el Palau de la Música i, com sempre que hi vaig, m’he sentit aclaparada per la perfecta comunió d’arquitectura i escultura, per la seva bellesa i harmonia, per la lluminositat dels seus vitralls i els colors del seu trencadís, per la llum del Sol que es vessa per la gran lluerna mentre les muses acoten el cap sobre els seus instruments, còmplices de la màgia de la música.

Però avui aquest marc passava, gairebé, desapercebut.
El concert d’avui tenia un pes emocional afegit: era el concert de final de curs de l’Escola Coral de l’Orfeó Català, però no un final de curs qualsevol.  Aquest any és l’últim que en Roger –el meu fill petit– canta al Cor Infantil.  Si tot va bé, el proper any passarà al Cor Jove, però serà una altra etapa; una etapa en la que retrobarà amics i companys d’anys passats però que l’allunyarà temporalment dels amics actuals; una etapa en la que haurà d’assumir nous reptes; una etapa per estrenar.  Hi ha qui diu que a cada bugada perdem un llençol; jo prefereixo pensar que un canvi d’etapa és sempre un nou camí per descobrir.

Per casualitats de la vida, en el concert d’avui el Cor de Petits ha interpretat «La comèdia del Gall» i, inevitablement, he recordat en Roger fent de Guillot el seu primer any a l’Escola Coral.  I, de retruc, se m’ha fet evident el pas del temps.

Però per molt que passi el temps i per molt que ho hauria de tenir assumit, sempre em sorprèn el lligam afectiu entre Roger i els seus companys.  Els amics i amigues del Cor són especials, suposo que és un tema d’afinitat, d’interessos comuns, de sensibilitat.  Només puc explicar-ho citant el que manifestaven alguns cantaires de l’Escola Coral en un article publicat a la «Revista Musical Catalana»  (extret del programa d’avui):
«El cor no és només el lloc on puc cantar, és on tinc els meus amics i la gent que estimo i això és gràcies a la música»
Per això, i malgrat el risc que el meu fill no m’ho perdoni, aquesta entrada va dedicada al Roger i als seus amics i amigues de l’Escola Coral.  Als que van compartir cursos passats amb ell i que potser retrobarà l’any vinent; als que han compartit aquest curs amb ell i que no ho faran el proper; i especialment –molt especialment– als que, com ell, acaben aquest curs la seva etapa al Cor Infantil.
  

NO PERDEU MAI LA MÚSICA!

19 de maig de 2011

De les llums a l'horror, amb la brúixola trencada


Avui llegia sobre la Il·lustració, el fenomen ideolò­gic i social, d'abast revolucionari, que caracteritzà el segle XVIII o Segle de les Llums per tres raons, enteses com a mitjans per conduir els éssers humans cap a la felicitat: la confiança plena en el poder clarificador de la raó, el desenvolupament de la ciència i la idea de progrés.  Durant aquell segle, la formació dels estats nacionals i moderns va donar lloc a una reflexió sobre la llibertat i el poder (problemes dels drets i de la submissió necessària, els límits del dret públic i el privat, la divisió de poders), que també va demanar tolerància; van aparèixer les nocions contemporànies de “ciutadà”, “nació”, “pacte social”, “voluntat general”, “drets del ciutadà”,... (fins i tot la paraula "optimisme" començà a utilitzar-se aleshores); i els principis del liberalisme anaren estretament lligats amb els principis de la democràcia, entesa com a igualtat entre els ciutadans i el dret a la sobirania popular.

Amb aquestes premisses, semblava possible confiar en el progrés continu dels éssers humans i en la realització de societats cada cop més justes, societats en les que tot allò irracional s'allunyi de la vida de les persones i qualsevulla forma de superstició i d'arbitrarietat del passat sigui abandonada.  Però malauradament la història ho demostra–, no ha estat així i avui ens trobem una societat insatisfeta i descontenta.

Comentant sobre política i ètica m'ha arribat aquesta frase:
"No reconec cap llei moral en la políticaLa política és un joc en el que tot tipus de truc és admissible, i en el qual les regles són constantment canviades pels jugadors al seu gust."
M'he quedat bocabadada per la barbaritat que implica i perquè sembla reflectir la postura d'alguns polítics (vull pensar que no tots) respecte de la política; fins i tot, per un moment, he pensat: quin polític ha estat capaç de reconèixer el que està passant?, la manca d'ètica que sembla inevitablement lligada a la política, el menyspreu per les regles del joc, la manipulació en benefici propi.
Després l'ànima m'ha caigut als peus en veure qui l'havia dit.  La frase està extreta d'un treball de Hermann Raushning titulat The Voice of Destruction (cap. XIX) que recull les converses que l'autor va mantenir amb Hitler durant l'últim any abans de la seva presa de poder i els dos primers anys (1933 i 1934) del règim nacionalsocialista.

En el mateix treball s'hi recull una altra frase, potser més actual per allò d'evadir responsabilitats, respecte de la decepció dels nacionalistes alemanys, que havien esperat altres coses d'ell:
"No és la meva culpa si aquests homes em van prendre per un enze i després es troben que són ells els que han estat enganyats."
No tinc paraules.
No per la baixesa moral de qui va pronunciar les frases en el seu dia, que també, sinó per la vigència que hores d'ara encara tenen.
No, senyors, no!
La política no pot estar deslligada de l'ètica.  Si es deslliga perd completament la brúixola, la seva finalitat i la seva raó de ser.



«Cuelgatús» quotidians



- Avui no em giro.
- D'acord.  Ens veiem després.

Però ell es girarà per dir-me adéu just quan el cotxe arribi a la cantonada, i jo miraré cap el carrer per on ha marxat, per si ell es gira.


(*) foto trobada a la xarxa.  La pàgina web que la contenia no estava operativa.

18 de maig de 2011

Confuses reflexions al voltant d'una urna buida (II)


Continuo rumiant, cada cop més confosa, cada cop més confusa.

Seguint el fil d’ahir, suposo que tinc un problema de desencant, de decepció.  Segurament és cert que la democràcia és «el menys dolent dels sistemes» però hores d’ara, aquí, és un sistema força podrit.  M’agradaria pensar que hi ha una alternativa, però no la trobo i tinc clar que amb el descontent i la queixa no n’hi ha prou.

Aquest pensament em condueix irremeiablement a les manifestacions i les acampades per la DEMOCRÀCIA REAL.
Una part de mi està amb ells: ja n’hi ha prou.  Estic farta de reformes antisocials; de l'atur; de que els bancs que han provocat la crisi rebin ajudes, mentre que els ciutadans del carrer rebem retallades; i vull –com ells– exigir un canvi de rumb.  M’agrada pensar que som capaços –com a societat– de coordinar una acció global sense interessos partidistes, però en el fons recelo de la independència política d’aquestes manifestacions.  Veig exposat el meu descontent i la meva queixa, però no hi trobo tampoc que se’n faci una proposta alternativa i viable.
Hi ha un punt d’aquest moviment que em preocupa especialment: la consigna NO ELS VOTIS.  És cert: el nostre vot no pot ser un xec en blanc perquè un partit es despreocupi durant quatre anys de la voluntat popular. És cert: la presa de decisions polítiques a la mida de la voluntat de grups de pressió financers o mediàtics és el símptoma que alguna cosa va molt malament en la nostra democràcia.  És cert: sense el nostre vot no són res.  Però ens ha costat molt de temps i d’esforç poder votar i no hi penso renunciar a aquest dret .  No fotem!!!!  VOTEM-LOS.  Votem-los i fem que compleixin les seves promeses.  Votem-los i que tinguin present en tot moment que ells estan al nostre servei i no a l'inrevés.

Per cert, jo sempre havia pensat que l’important era votar, ni que fos en blanc, per demostrar que volíem decidir.  Entenia que votar en blanc era una mena de queixa, com dir: No m’agrada cap opció però no hi renuncio a poder decidir quina m’agrada.  Avui m’ha arribat un vídeo sobre el paper que juga el vot en blanc; el poso aquí.



I jo, de moment, em sembla que continuaré rumiant, intentant decidir quina és la millor opció o quina és la menys dolenta.

 

17 de maig de 2011

Confuses reflexions al voltant d'una urna buida (I)

Queden pocs dies per anar a votar i em passa una mica com a la Mafalda: encara estic rumiant que fer.  O potser no, que ja sé que acabaré fent, però una part de mi s'hi resisteix, dubta, i "ando con una cara, pobre!" com la del papà de la Libertad.


Sobre la campanya electoral ....

Una part de mi està avorrida de la campanya electoral, i això que he de reconèixer que l'he seguida poc.  Des de fa temps els polítics s'han instal·lat en una campanya perpètua que comença al dia següent de guanyar o perdre les eleccions i que té com a única finalitat la persecució implacable ("acoso y derribo" que es diria) dels oponents.  A més d'avorrit, he de dir que va en contra de l'article 51 de la llei orgànica del règim electoral vigent que diu que «1. La campanya electoral comença el dia trenta-vuitè posterior a la convocatòria.» i «2. Dura quinze dies.», és a dir que o bé les eleccions van ser fa molt i molt de temps i no ens hem adonat que ja no som al maig de 2011, o bé els partits no compleixen la llei electoral -cosa especialment greu si pensem que els polítics són els que ens representen i que per tant haurien de ser els primers de complir i fer complir les lleis-.

Hi ha un altre factor afegit per aquest avorriment: d'una banda la poca informació que, sobre el programa polític que defensen cadascun dels partits, aconsegueixo dels discursos en campanya i de la propaganda electoral i, d'altra, l'exhaustiva llista que n'obtinc d'allò que la resta de partits han fet malament o han deixat de fer.  Si més no, cansós.  M'agradaria pensar que sóc capaç de valorar per mi mateixa les propostes que en fa cada partit i les actuacions, mancances i despropòsits de tots ells; i, perquè no?, també m'agradaria descobrir que els partits valoren prou la meva capacitat de decidir sense necessitat de amaçar-me constantment amb judicis partidistes.

No és d'estranyar, doncs, que a hores d'ara hagi perdut l'interès pel que diuen.  Sovint tinc ganes de dir (i fer): votaré el partit que -independentment del seu color- només s'hagi dedicat a explicar el seu programa i no hagi entrat en descrèdits als oponents; però clar, ho tindria molt cru per poder votar.

No feu gaire cas.  Ja he dit que eren reflexions confuses.
Tot i que no m'ha convençut, m'ha agradat llegir la defensa aferrissada -gairebé lloança- de les campanyes electorals que el bloc De bat a bat fa en la seva entrada I love Campanyes electorals.