Un món sense llibres

M'han comentat (gràcies Helena) que les webs DiarideGirona.cat, Regió7.cat, Empordà.info i ElDiari.cat han convocat la segona edició del Concurs de relats breus de Sant Jordi 2.0, que consisteix en redactar un text sobre el tema:  Un món on els llibres no existeixin.

Foto: Tharsis de Ricardo Espiau

Buff, al marge de la qüestió de dates (el termini acaba demà), em sembla que la meva imaginació no dóna per tant.  Poso dues cites de Jorge Luís Borges que expliquen aquesta manca d'imaginació:

Hay quienes no pueden imaginar un mundo sin pájaro; hay quienes no pueden imaginar un mundo sin agua; en lo que a mí se refiere, soy incapaz de imaginar un mundo sin libros 

El libro es la gran memoria de los siglos…Si los libros desaparecieran, desaparecería la historia y, seguramente, el hombre.

En realitat sí que em puc imaginar un món sense llibres, possiblement un territori aillat, un paisatge paradisíac sense l'emprenta de l'home, una situació límit.  

De fet, sé que puc viure sense llibres, però aleshores la meva vida seria una mica més trista, el meu univers una mica més petit; no tindria la possibilitat de viure altres històries que la meva pròpia; no viatjaria a països llunyans ni a temps remots; no podria saber el que altra gent ha après al llarg de la seva vida ni els fets històrics que des del passat han construit el nostre present i perfilat el nostre futur.

Sí, podria viure sense llibres, però espero no haver-ho de fer mai.

Ara bé, com a proposta de tema de relat, em sembla perfecta. 

Si t'animes i ets ràpid per participar en el concurs, molta sort.  Però sinó, pots deixar el teu món sense llibres aquí sota: els comentaris són tots teus (i el termini no caduca).

Si són roses, floriran

Us deixo un relat sobre la diada de Sant Jordi a proposta del 202è joc literari del bloc Tens un racó dalt del món.

És un relat amarg, una reflexió sobre els personatges de la llegenda de Sant Jordi i la seva vigència a dia d'avui.  En una altra ocasió podem parlar del poc que l'importa al rei que el drac se n'hagi cruspit altres donzelles del poble, mentre no hagi estat la seva filla; també podem discutir sobre l'eterna lluita del bé (Sant Jordi sobre el seu cavall blanc) i el mal (trist drac reptilià); però el relat d'avui va d'una altra història: va sobre princeses segrestades i reis que fan ulls clucs a la tragèdia, sobre dracs amatents que amaguen el seu rostre més sinistre, sobre cavallers anònims, sobre voluntat i esperança.
Tant de bo algun dia aquest relat sembli una fantasia, una llegenda de monstres antics perduts en la foscor dels temps passats.

Com cada dia que l’anava a veure, en Jordi duia una rosa.

Tant era el color de la rosa; avui vermella, no d’amor passional sinó d’amistat sincera; un altre dia blanca, d’innocència, per dir-li que n’estava pendent d’ella; altres vegades rosa, per mostrar-li la seva simpatia; els dies assenyalats, groga, per celebrar-los amb alegria. Sense voler-ho havia anat descobrint què volien dir els diferents colors de les roses –la Flor era incapaç de vendre-li cap rosa sense explicar-li abans el seu significat–, però en el fons li era indiferent.
En Jordi li duia una rosa per fer-li sentir que mereixia una altra oportunitat.

* * *

Tot va començar quan la Rosa –que contràriament al que diu la cançó, encara volia ser princesa– va conèixer en Drogó.
En realitat Drogó no s'assemblava gaire a la imatge que se n'havia fet del seu príncep blau, però tenia alguna cosa que la captivava: era tot amor, una persona imprevisible i sorprenent, i  per sobre de tot, ella era la seva princesa.  Ell l'estimava tant que no suportava que l'altra gent la mirés; patia tant que la Rosa va deixar de posar-se segons quina roba per no fer-lo sofrir; fins i tot va deixar de banda algunes amistats que no li convenien, que la distreien del seu amor; tot era poc a canvi del seu somriure, de l'amor d'en Drogó.
En Rai, el pare de la Rosa, un cop superat el tràngol que la seva filla estimés més un altre home que a ell mateix, n'estava satisfet: en Drogó era l'home que necessitava la seva filla, fins i tot havia aconseguit fer-la creure en alguns temes que ell no se n'havia sortit.  Potser sí que a vegades era un xic massa enèrgic en les seves apreciacions, potser sí que algun cop havia estat excessivament intolerant amb els petits defectes de la Rosa, però què vols, era un home i no podia estar per segons quines tonteries.
Amb el temps, però, el somriure de la Rosa es va tornar intermitent.  En Drogó tenia alguns dies dolents i ella només feia que somicar i reclamar-li una atenció que no es mereixia; sort que ell la seguia estimant i sempre disculpava aquests mals dies amb algun regal, amb les paraules adequades, amb el somriure més amatent.  I aleshores la Rosa sabia que ell encara l'estimava i que la perdonava per ser tan criatura; i també sabia que les amigues que malparlaven d'ell només eren unes envejoses que la volien allunyar de la seva felicitat.  A més, què faria en Drogó sense ella?  La necessitava.
Poc a poc la Rosa s'havia anat aïllant: ja gairebé no sortia si no era per comprar o quan anava amb el Drogó, havia anat deixant de banda les amigues d'antuvi i tenia poc temps per visitar el pare.  A més, darrerament no es portava del tot bé i ell l'havia de castigar i aleshores no podia sortir durant uns dies perquè sinó tothom s'adonaria que no era prou dona per fer-lo feliç.  Sabia que ell ho feia perquè l'estimava, però li feia tan de mal que a voltes voldria fugir, tornar a la seva vida d'abans, quan encara no era princesa però tampoc l'havia segrestat cap drac.

Tot seguia igual, dia rere dia.

Però vet aquí que finalment en Rai se'n va adonar que això del drac no era només cosa dels altres, que potser sí que la seva filla era una més de les donzelles raptades, que ser home distava molt de comportar-se com un drac d'aspecte amatent però agressor, vexador, dominant i dominador.  I va ser aleshores que va saber que havia de demanar ajuda.  I va ser aleshores que va arribar en Jordi muntat sobre la seva moto blanca.
En Jordi va intentar convèncer en Drogó que la deixés anar, va apel·lar a totes les raons que se li van acudir per fer-li entendre que ella no era la seva propietat, que estimar-la no era posseir-la.  No se'n va sortir.
Però això no seria una llegenda com cal si els dolents no fossin castigats i les princeses rescatades –tot i que la realitat és tristament diferent– així que finalment en Jordi va desembeinar la seva espasa i va aconseguir que en Drogó es rendís.  La Rosa encara es debatia entre el seu amor dominant i la seva llibertat. 

* * *

D'aleshores ençà, cada dia que la va a veure, en Jordi li duu una rosa perquè creu fermament que –com diu el títol de la novel·la de Manuel de Pedrolo– si són roses, floriran; potser no avui ni demà, però segur que floriran.  Cada rosa un missatge d'esperança pel futur, un pas en l'educació dels futurs amants, un crit en la consciència de la societat; cada rosa un floc de pètals suaus i amorosos per les víctimes innocents; cada rosa un munt de punxes pels seus botxins.

(*) He trobat la foto quan buscava una d'adient.  És del bloc Més content que un gínjol, curiosament d'una entrada amb el mateix títol que aquesta i una esperit similar.  No m'he pogut estar de manllevar-la en reconeixement de la seva iniciativa.

 

Oferiu flors als enamorats que s'equivocaren

Avui llegeixo al diari que la matinada de diumenge els mossos van detenir un home per la implicació en la mort de la seva parella.

Un nou cas de violència de gènere i ja en són 21 aquest any.  Vull dir que en són 21 assassinats perquè abans d'arribar a aquest punt, han passat dies, mesos i anys de maltractaments físics i psicològics que no han computat enlloc.

Ficha estadística de víctimas mortales por violencia de género

(dades de la Secretaria d'Estat d'Igualtat a 13 d'abril de 2011)

Les Nacions Unides entenen per violència de gènere aquells actes vers les dones i nenes que "puguin tenir com a resultat un dany o sofriment físic, sexual o psicològic per a la dona, així com les amenaces d'aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant si es produeixen a la vida pública com a la privada".   Tanmateix distingeixen violència de gènere i violència domèstica  per matissos de sexe i afectivitat, i defineixen com violència domèstica qualsevol acte d'agressió que té com a resultat danys o patiments físics, sexuals o psicològics, incloent-hi les amenaces d'aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant en la vida pública com en la privada, i quan aquests actes són realitzats per membres de la família o persona de relació d'afectivitat anàloga.

Violència de gènere, violència domèstica, violència masclista, tant és com li vulguem dir, tot és violència.  Una violència que sovint es dóna dins de la llar i que queda silenciada en la seva privacitat.  Una violència que no obeeix cap patró: és present en tots els països, en totes les cultures, en tots els nivells socials i s'ha donat durant totes les èpoques històriques.  Una violència que té el seu origen en un sistema de relacions de gènere que manté la preeminència dels homes sobre les dones.  Una violència de la que tots som en part responsables -per obra o per omissió- i en l'eradicació de la qual és necessari que ens impliquem totalment.

No es tracta de cridar més, ni de posar la dona per sobre de l'home, ni de fer pagar injustícies socials històriques.  No es tracta que l'home renti els plats o faci la compra o vagi a les reunions de l'escola.

Es tracta que com a dones (i homes) sapiguem que no som inferiors ni superiors, que no necessitem el seu paternalisme ni el seu permís, que no estem obligades a dir sí quan volem dir no, que no ens hem de sentir agraïdes de que ens estimin perquè ens ho mereixem tant com ells es mereixen el nostre amor.

Es tracta que com a mares (i pares) sapiguem inculcar en els nostres fills i filles el concepte d'igualtat: si se saben iguals no cauran en l'acceptació del domini, ni en la temptació d'exercir-lo sobre l'altre.

Es tracta que com a persones i com a societat no justifiquem postures injustificables, no minimitzem la importància de certes actituds, no fem ulls clucs davant d'alguns gestos incòmodes, sinó que actuem plenament conscients que tots som una mica el model de la societat que volem ser.

Avui, manipulant el títol de la novel·la d'Oriol Pi de Cabanyes, en record de tantes víctimes conegudes i anònimes, com un missatge d'esperança per totes les que s'han equivocat i no saben com sortir-se'n, us demano que oferiu flors als enamorats que s'equivocaren.

 

Dies de lletra i roses

Tots els anys ho dic, però tots els anys em sorprèn: Sant Jordi té un aire de festa que no té cap altra festa, és realment una festa popular; no importa si és feiner o festiu, si són vacances o no, si fa sol o núvol, la gent surt al carrer i tothom passeja amb un somriure als llavis.

Aquest any, a més, el sol ens va venir a veure malgrat tots els pronòstics, i passejar pel centre era molt agradable si aconseguies no ser absorbit per la multitud.

I després a casa, intercanvi de llibres amorosit amb la flaire de les roses.  Llibres que he regalat i que m'han regalat; tant és perquè al final tots són llibres que un dia o altre llegiré.

La diada de Sant Jordi

LA DIADA DE SANT JORDI

La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
“Sant Jordi mata l’aranya”.
L’aranya que ell va matar
tenia molt mala bava,
terenyinava les flors
i se’n xuclava la flaire,
i el mes d’abril era trist i els nens i nenes ploraven.
(…)
Quan el Sant hagué passat
tot jardí se retornava:
per això cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires.

Joan Maragall

Un altre Sant Jordi

A les portes de Sant Jordi i encara sense escriure res pel 202è joc literari proposat al bloc Tens un racó dalt del món, us deixo un altre relat, aquest de 2006.
És una aproximació de la llegenda a la realitat.  Sortosament no totes les realitats són així, tot i que, tristament, n'hi ha algunes que s'acosten força.

Jo no volia que em regalés cap rosa, bé, sí que ho volia, però no era necessari. Jo només volia que me la volgués regalar.
Anhelava descobrir en els seus ulls una guspira d'aquell foc que abans els encenia quan estava amb mi. Cobejava un somriure seu que abastés quelcom més que els seus llavis, darrerament tan freds. Frisava per un moment d'intensa emoció desfermada per aquell minúscul gest, gasiva com sóc del seu amor

Vàrem arribar a la cantonada on una jovenalla radiant havia muntat una paradeta de roses pro-viatge, pro-colònies o pro- qualsevol altra cosa que no aconsegueixo recordar.  Amb tedi va treure la cartera i va dir:  L'haurem de comprar ....

El món se'm va enfonsar.  El terra es va obrir sota els meus peus i de les seves profunditats va sorgir el monstre que em va envair.  Vaig notar com la pell em mudava en fortes escates verdes, lluenta de nova; se'm va enfortir el coll i em van néixer una cua de serp i quatre ales membranoses i enormes; les extremitats se'm transformaren en quatre grapes mortíferes. Vaig perdre les parpelles i els ulls, inquietants, se'm van tornar vermells mentre la gola em cremava convertida en una màquina capaç d'emetre foc a voluntat.
Davant meu tenia un patètic cavaller, sortit d'algun llibre de llegendes, que pensava que només havia de complir amb la tradició.  I jo, el Drac, custodi del tresor més preuat -l'amor-, tenia l'obligació de venjar l'ofensa.
Vaig clavar les meves urpes on suposadament tenia el cor, i li vaig obrir el pit. D'una alenada vaig exhalar prou foc per desfer el gel que la monotonia havia dipositat al seu interior.

Després ... no res.

Restava immòbil, davant seu.  Les mans ensangonades, els palmells esgarrinxats per les espines de la rosa.  La gorja cremada per l'esforç de contenir les llàgrimes, de tancar el coll per silenciar el desencís i la ràbia.Gràcies -vaig dir amb els llavis tensos pel somriure forçat i els ulls plorosos amagats darrera les ulleres de sol.
Serà un altre Sant Jordi ...

Amb ulls de drac

Amb la proximitat de Sant Jordi, és inevitable rememorar la seva llegenda i crear noves versions. 

Aprofitant l'avinentesa, en Jesús M. Tibau, des del seu bloc Tens un racó dalt del món, proposa en el seu 202è joc literari la creació d'un text relacionat amb la llegenda o amb la diada de Sant Jordi.

De moment el meu relat encara està per començar, però he pensat desenterrar alguns que ja havia escrit sobre aquest tema.  Avui us poso un relat de 2007 participant en el repte 231 del fòrum de Relats en català, amb el tema: Sant Jordi vist pel Drac i que havia de contenir les paraules: llança, rosa, damisel·la i llibre.

En Draco se la mirava des del cau fosc i pudent on treballava.  La mirava amb adoració i, tot i la distància que els separava, la sentia seva, només seva.  Estava segur que ningú no l'estimava com ell; vivia per ella i patia de manera insuportable quan passava un dia sense veure-la.  Era tan dona!!!  Les cames llargues i esveltes, els malucs que fimbraven rítmicament quan caminava, la cintura estreta que destacava encara més els pits voluptuosos, la cara de princesa sortida d'un llibre de contes, amb uns ulls que amagaven secrets i prometien misteris, i una cabellera arrissada que ell despentinava en les aventures salvatges que imaginava.  Que bonica devia estar tota nua sobre un llit de pètals de rosa !!!

Una tarda va reunir prou valor per acostar-se-li, però l'expressió d'ella ho va dir tot.  Una barreja de por i fàstic li va creuar la cara abans de poder-la dissimular amb les seves maneres de damisel·la cortesa.   En Draco va ser conscient com mai de la seva figura voluminosa, el seu cap calb, la seva pell aspra, el seu alè fètid de sofre.  Quin mal li va fer!  Quina ràbia!

En canvi la cara d'ella s'il·luminava quan mirava l'imbècil d'en Jordi.  Un merdós llepafils sempre tan elegant i tan cavallerós.  Com si no estigués a l'aguait amb la llança preparada.

De Marx a Einstein, en bicicleta

Darrerament llegir el diari s’ha convertit en un exercici de comprensió de l’absurd:

• Lluitem amb tots els mitjans contra un dictador que sempre ho ha estat però abans era amic i ara ja no –tot i que alguns encara el considerin–, alhora que venem armes a aquest dictador per carregar-se als ciutadans que nosaltres defensem.
• Estem en crisi i no hi ha calés per pagar sous, ni sanitat, ni educació, però sí que estem en disposició de rebaixar impostos a les rendes més altes, no fos cas que no paguéssim els favors prestats.
• Itàlia acull amb els braços oberts a un munt de refugiats tunisians i els dota de papers, just per poder posar-los a la frontera amb França i passar-li el problema al país veí.  Que bons que som que us hem acollit, però ara marxeu que feu nosa.
• El PP demandarà sense rubor al president de Castilla-La Mancha per no deixar veure Telemadrid a la seva comunitat, cosa que considera una violació d’un dret fonamental (que ho és), i alhora censura TV3 a la Comunitat Valenciana i imposa multes milionàries a les plataformes que possibiliten la seva visió.

I no parlem ja de prohibicions de partits, ni de declaracions irresponsables a la recerca de vots –no importa si a canvi generes odi o incomprensió–,  ni de “globus sonda” que no van enlloc però despisten al personal, ni d’oposicions aferrissades que no aporten res, ni de governs que governen pensant en les properes eleccions.
I és que ja ho va dir en Grouxo Marx:  «Pareu el món, que jo baixo».
Clar que, per la seva banda, l’Albert Einstein (per cert ahir va fer 56 anys de la seva mort) va dir allò de: «La vida és com anar en bicicleta.  Si vols mantenir l'equilibri no pots parar».

Així que, què farem?  Podem fer parar el món i baixar-nos?  Podem abdicar de la nostra responsabilitat –ínfima segurament, però responsabilitat a la fi– i deixar que el món segueixi el seu curs sense nosaltres? o bé hem de seguir pedalant, mantenint l’equilibri, lluitant per un món que a voltes no sembla el nostre, però que és l’únic que tenim?

I si hem de seguir pedalejant, com ho farem?  On són els polítics honestos que ens han de representar?  En qui podem creure?  Com podem els ciutadans de a peu no perdre l’esperança i fer sentir la nostra?  Com espolsar-nos de sobre la passivitat i la indiferència?  Perquè està clar que aquest és l'únic camí.

I mentre pedalem pel camí, us poso algunes frases d'aquests dos personatges que, malgrat el temps transcorregut, continuen sent de rabiosa actualitat:


Grouxo Marx

«La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats»

«Només hi ha una manera de saber si un home és honest: preguntar. Si respon sí, ja sabem que és corrupte»




Albert Einstein

«El món no està amenaçat per les males persones, sinó per aquells que permeten la maldat»

«No podem resoldre els problemes fent servir el mateix tipus de pensament que usem quan es van crear»

«Trista època la nostra! És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici»

Amor particular

A vegades voldries trobar les paraules per descriure un estat d'ànim, un sentiment, i t'esforces en escriure quelcom que ho expressi plenament però les musses et són estranyes i et defugen.  I aleshores, com de miracle, una cançó se't cola entre els records i descobreixes que cap esforç descriuria el que vols dir amb aquesta total comunió de vers i melodia.

Avui m'ha passat amb aquesta cançó.

Diuen que Lluís Llach la va escriure pel seu públic, per agrair-li la seva fidelitat, però jo trobo que és una cançó d'amor vàlida per tothom, especialment quan ja portes un llarg camí viscut junts.  Fins i tot si amb el pas dels anys, arribés a venir l’adéu i no sabéssim trobar el gest correcte, res no canviaria el temps que hem estimat.

 

Amor particular

Com t’ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t’ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m’has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t’amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,
i vindrà l’adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Lluis Llach

Esos locos bajitos

El temps passa molt ràpid i gairebé sense adonar-nos, i això -malgrat totes les reflexions que sempre em faig sobre el control del temps i de les nostres vides- és bo perquè és un senyal inequívoc d'una vida intensa, potser accelerada, però plena; potser descontrolada, però mai avorrida.

En aquest dia a dia a corre-cuita, el rellotge que millor marca el pas del temps, són els fills.  Un bon dia et sorprenen amb un gest absolutament adult i descobreixes que "esos locos bajitos" ja fa temps que han superat amb escreix la teva alçada i que són ben capaços de volar pel seu compte, d'organitzar-se, de planificar la seva vida i, de retruc, també la teva.

Aquest cap de setmana, els meus «locos bajitos» particulars m’han sorprès amb un gest d’aquests i, inevitablement, el cor se m’ha emplenat d’orgull i alhora de melangia.  I he pensat, no sé què he fet per tenir tanta sort!, i alhora he pensat, que grans que són!

Esos Locos Bajitos

A menudo los hijos se nos parecen,

asi nos dan la primera satisfaccion;

esos que se menean con nuestros gestos,

echando mano a cuanto hay a su alrededor.

Esos locos bajitos que se incorporan

con los ojos abiertos de par en par,

sin respeto al horario ni a las costumbres

y a los que, por su bien, hay que domesticar.

Niño,

deja ya de joder con la pelota.

que eso no se dice,

que eso no se hace,

que eso no se toca.

Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,

nuestros rencores y nuestro porvenir.

Por eso nos parece que son de goma

y que les bastan nuestros cuentos

para dormir.

Nos empeñamos en dirigir sus vidas

sin saber el oficio y sin vocacion.

Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones

con la leche templada

y en cada cancion.

Niño,

deja ya de joder con la pelota.

que eso no se dice,

que eso no se hace,

que eso no se toca.

Nada ni nadie puede impedir que sufran,

que las agujas avancen en el reloj,

que decidan por ellos, que se equivoquen,

que crezcan y que un dia

nos digan adios.

Joan Manuel Serrat

El temps s'escola

M’agrada el verb «escolar-se».  Quina ximpleria, oi?  Doncs sí, però igualment m’agrada. 

És una expressió que expressa fluïdesa i inexorabilitat, un degoteig que no s’atura, alguna cosa que se’ns escapa entre els dits sense poder-la retenir.  Trobo que és molt descriptiva, especialment aplicada al temps: el temps s’escola sense adonar-nos; els dies s’escolen molt de pressa.

Llegia en un article d’Antoni Martí titulat «Sobre el temps i l’art»:

“No ens podem sostreure al temps. Estem sotmesos al seu empait, al seu moviment irreversible, indomable i desobedient, que s'escapa del nostre control. El temps s'escola sense que cap instrument, ni cap decisió pugui vèncer-lo a ell, al temps, que sembla inconsistent i fins i tot inexistent.”

Aquesta setmana, especialment atrafegada, en que tots els dies semblaven ahir però ja eren demà; que no ha tingut dimarts, ni dimecres, ni dijous i que sé que ha tingut dilluns perquè avui ja és divendres i s’acaba la setmana i per poder-la començar ha d’haver estat primer dilluns.  Aquesta setmana –deia– he sigut més conscient que mai de com s’escolava el temps entre les obligacions més imperatives i les que no podien esperar.  I ara, passat el tràfec, reflexiono i penso si no ens hem equivocat, si no hauríem de ser capaços de prémer amb força els dits i no deixar que el temps se’ns escoli entre ells, si ens podem rebel·lar, agafar les regnes i ser amos d’aquest valor “inconsistent i fins i tot inexistent” que un cop marxa mai més no torna a passar.

De moment, asseguda al sofà, envoltada de silenci, tancaré els ulls i obriré els dits per deixar que el temps s'escoli entre ells una mica més.  Això sí, plenament conscient de deixar-lo escolar, assaborint el gaudi d'aquesta petita victòria que és ser jo qui decideix deixar el temps passar.

Barcelona, t'estimo

Text de la contraportada

Barcelona, t'estimo pretén esdevenir un clon dels films «Paris, je t'aime» i «New York, I love you» mitjançant un seguit de relats ambientats a la ciutat de Barcelona.  Potser no hem aconseguit aglutinar tots els barris, potser queden districtes que no han trobat el seu lloc en aquestes històries, però també és cert que hem ofert una bona mostra de la ciutat.  Podreu emocionar-vos amb una Barcelona antiga evocada des del record nostàlgic; podreu riure amb les peripècies desafortunades d'alguns personatges fantàstics; podreu indignar-vos davant d'algunes injustícies que han tingut lloc en aquesta ciutat; podreu copsar els elements arquitectònics més moderns i flamants que s'han incorporat a la urbs o conèixer de primera mà fragments de la llarga història que la configura.  I sempre des d'un plantejament ben clar: estimem Barcelona.

L'autor:  En aquest cas no és un de sol sinó vint-i-nou autors, finalistes del concurs que amb el mateix nom del llibre «Barcelona, t’estimo» va convocar l’Associació de relataires en català (ARC), recuperant una iniciativa d’en Jordi Solé (pivotatomic) al portal literari Relatsencatalà.

La protagonista:  Barcelona.  Barcelona com a personatge o com a paisatge; Barcelona coneguda o per descobrir; Barcelona antiga o futurista; Barcelona amiga o rival, presó o oportunitat; però sempre Barcelona.

És difícil parlar d’un llibre de relats, i més si són relats de diversos autors.  En el cas de «Barcelona, t’estimo» tenim el fil conductor, el tret comú de Barcelona, però cada relat és un petit món, una història pròpia, uns personatges, un context, un estil.

Havia pensat posar-vos un resum de cada relat, només una idea, però m’ho he repensat.  Millor us poso un petit fragment –quatre ratlles– per fer-vos venir gana de llegir-ne més; creieu-me si us dic que paga la pena.

I una última recomanació, amb paraules de la Sílvia Romero (presidenta de l’ARC):

Deixeu-vos dur per la lectura d’aquests relats, imagineu-vos cada escenari, cada barri, cada carrer i després, si teniu l’oportunitat, aneu a visitar-lo.  De ben segur que la narració haurà enriquit la vostra visió d’aquella zona de Barcelona.

Aquests són els relats. Si cliqueu sobre el títol, anireu a fer un tast del relat; també trobareu l'enllaç al seu bloc o a la seva pàgina RC, on podreu llegir més d'ells i deixar-lis els vostres comentaris.

El llaç vermell •• Anna Maria Vilallonga

Trama de carrer •• Cristina Balaguer

Cercles vitals •• Ferran d'Armengol

Cor a cor, pas a pas •• Maite Crespo

Cor de pedra •• Tere SM

Passejada per la Ribera •• Montserrat Lloret   

Primera impressió (Barcelona, 1816)  •• Toni Arencón     

Pensió Grèbol •• Jordi Masó

Crònica d'un bandoler •• Jaume Joan Pàmies

Protagonista •• Xavier Xarles

Nineta •• Mercè Bagaria 

Mestres d'aixa  •• Ferran Planell 

Llegint en aparença •• M. Victoria Lovaina

Llegats de mar  •• Mariona Lorente

La primer cita •• Manel Romà

Barcelona fantàstica •• Manel Masip

Nereida  •• Pere Fornells 

Dins teu  •• Mercè Bellfort

Flors de tarongina •• Montse Assens

Què s'ha fet d'aquelles flors •• Montserrat Medalla.

Herència  •• Glòria Calafell

Missives des de Gràcia •• Sergi Garcia

Somnis •• Joan Carles Franquet

Històries des del balcó •• M.Pilar Navarro

D'oca a oca •• David Gómez

El jardí de la Central •• Sílvia Armangué

A vol d'ocell •• Enric Roca

Damnatges •• Alícia Gili

Barcelona! Un trosset de mi... •• Pilar Campmany

---

El llaç vermell      

Nota clarament que el mal humor el domina. És com un nus agre que li puja a la boca. Maleïts records, sempre assetjant, sempre esperant astutament dins dels ulls, darrere de les parpelles.
Torna a llençar el cigarret i el trepitja. Es frega la cara amb les mans i, amb un gest nerviós, n’encén un altre. Estossega. La gola seca. Es pregunta quina hora deu ser.
Aquell matí, de sobte, li sembla estúpidament llarg.

Anna Maria Vilallonga (bloc: El fil d'Ariadna)

---

Trama de carrer

Està tan enamorat com el primer dia i recorda amb emoció el dia que es van donar el «sí, vull» a l'església de Sant Pau. (...) Una cosa és que la dona vagi amb qui vulgui i una altra és que ell permeti que l'amant de torn la maltracti d'aquella manera.  Per a ell està tot clar.

Cristina Balaguer (RC: Leela)

---

Cercles vitals      

També podríem ser l’Eva i jo, dos amants separats per una rambla exigua, trepitjant tolls a tocar de Canaletes, la font dels retorns... o millor encara... els dos encarats al pèlag maragda... on hi podríem romandre, i en aquella platja arran de mar esperaríem l’ocàs, ben arraulits... per observar, més tard, la lluna blava de cap d’any.  Podríem viure-hi, si sabés com retenir els somnis... però fa dies que no en sé res, i ella... qui sap on és...

Ferran d'Armengol (bloc: Escrits de l'home fosc)

---

Cor a cor, pas a pas      

... el comboi sargeix el paisatge de les afores de Barcelona.  Els canyissars esparsos cedeixen protagonisme als bastiments, els hortets discrets a una catifa rasa d’asfalt.  Els edificis se drecen cada cop més alts, cada cop més propers.  La ciutat, que és al mateix temps etapa i meta, premi i càstig, paradís i monstre, realitat i somni, malson i delícia, l’engoleix.

Maite Crespo  (RC: Unaquimera)

---

Cor de pedra      

- Ens obliga a treballar a les teulades de sol a sol- comenta el més petit amb llàgrimes als ulls-. Tan de bo pogués ser de pedra per no sentir el dolor dels cops. Tan de bo pogués ser una estàtua per poder ser lliure!
La mirada d'esmaragda de la dona es clava en la mans de l'infant plenes de sutge, en la seva roba estripada, en els cabells rossos ennegrits per la brutícia. Gira el cap en direcció a la Plaça de les Glòries i es posa a córrer en sentit contrari.

«Ja saps què vol dir ser humà?»

 (RC: Tere SM)

---

Passejada per la Ribera      

Un cop dins del pis, la poca energia que em quedava em va fugir i el meu cos sense forces, recolzat rere la porta, va anar relliscant cap al fred terra de mosaic del passadís.  El plor, tanta estona contingut, va esclafir sorollosament acompanyat de forts sanglots impossibles d'aturar.  No sé quanta estona vaig estar així, només sé que ningú no va trucar a la meva porta.

 Montserrat Lloret   

---

Primera impressió (Barcelona, 1816)      

«Sanaràs cossos, és el teu destí; i enverinaràs ànimes, és la teva maledicció; ningú que et miri als ulls et sobreviurà», havia profetitzat la Naixa-d’en-Gat, la cèlebre endevinadora de la Vall d’en Bas, quan era un marrec, llegint el seu futur en una barreja d’orina, moc i buina de cabra.  Ell no havia oblidat les seves paraules: sanaràs cossos. Per això s’havia atrevit a portar la contrària al seu germà, l’Agileu Petit, el primogènit dels Vinyes.

Toni Arencón  (bloc: La ploma rovellada, el llapis i el pinzell...)     

---

Pensió Grèbol      

El vagó s’omple d’universitaris sorollosos, de treballadors d’aixelles prematurament suades, de noies enlleganyades i d’un músic ambulant amb un acordió estrepitós que, després de proclamar les seves desgràcies, demana almoina.  Per aïllar-se d’aquest espectacle, l’Higini contempla la foscor del paisatge subterrani de la ciutat, que s’il·lumina de sobte quan el comboi s’atura a les estacions 

Jordi Masó  (bloc: La bona confitura •• RC: Vladimir)

---

Crònica d'un bandoler        

Ciutat Comtal t'enyoro.  Enyoro els teus carrers, les teves muralles, entrar per Porta-Ferrissa des del Mas Guinardó, amb tota la colla d'hugonots, bandolers i amb el clam de la gent.  Visca la terra!!  Visca la terra!! cridant el meu nom, Perot lo lladre!! amb veu ben alta perquè l'escolti el virrei. 

Jaume Joan Pàmies

---

Protagonista       

Veu l'anunci en una revista de barri, d'aquelles que sempre hi ha al costat del taulell de la carnisseria.  L'agafa d'esma, pensant que potser hi trobarà la programació de les properes actuacions dels castellers.  Li agrada d'anar-los a veure quan actuen al barri, tota aquella gent vestida de gris fent pinya, aquells homes cepats com bous, aquells crits d'ànim del cap de colla, i la gentada mirant cap amunt quan es corona el castell.

Xavier Xarles (RC: Bruixot)

---

Nineta      

—Saps?, jo creia que volia que la meva família patís, però ja no ho vull.  No vull que es mori la mare, ni la Sió, ni en Miquel, ni la nena.  Abans vull morir-me jo.
—Això no passa, Rita.  Si poguéssim triar, jo ja no seria aquí.  Hem de viure, ni que sigui com un tribut als que estimem. 

Mercè Bagaria  (RC: Fredia)

---

Mestres d'aixa      

Se li havia fet molt tard.  A ell l'irritava en desmesura la manca de puntualitat.  Ja es podia anar donant pressa.  Tornà a mirar el rellotge i per uns segons es quedà embadalida amb el compassat moviment del pèndul.  Per molt que tothom li digués que era massa clàssic per un apartament tan minúscul, ella li'n tenia un afecte especial.

Ferran Planell 

---

Llegint en aparença      

Vam travessar el carrer mig arronsats perquè de nou el vent es bastia contra nosaltres com un enemic indefugible.  Ens vam aixoplugar sota els porxos d’en Xifré i allà vaig tornar a sentir el seu alè càlid i les seves mans protectores que em tocaven la galta i m’agraïen que estigués amb ell en aquella Barcelona de llambordes humides.  Hi havia algú més sota els porxos, però no m’hi vaig fixar.

M. Victòria Lovaina  (RC: M.Victòria Lovaina Ruiz)

---

Llegats de mar      

... sóc fill d’aquesta terra humil, d’aquesta platja petita i del que els meus pares i avis van ser.  D’aquesta olor de peix, del soroll de plats a la cuina, d’aquest Sol que escalfa i il·lumina l'anar i tornar de les nostres hores, dels carrerons amagats, de les passejades per la sorra amb l’avi i el pare, del regust únic d’un barri com cap d’altre, el nostre, el que tots hem construït posant el nostre granet d’arena, vivint la nostra vida en aquest paisatge incomparable, sentint l’amor que ens vessa cap a un boci de terra, que ens lliga invisiblement a un temps i a un espai indestriable de nosaltres mateixos, doncs ens pertany sense voler-ho.

Mariona Lorente (bloc: Et vaig veure en un somriure)

---

La primera cita      

Sentia com la ciutat se li estava oferint en tota la seva plenitud, talment una dona regalimant els seus encants, una dona intensa i sensible, fruit d’una maduresa envejable, edificada per una història d’amors i odis, de passions i enveges, de derrotes i rebel•lions, una dona a qui els anys havien concedit un encís senzillament irresistible.  Ell s’estava deixant seduir, encantat.

Manel Romà

---

Barcelona fantàstica      

Barcelona té centenars de racons curulls de fantàstiques històries mai contades.  Per trobar-les tan sols cal passejar pels carrers de la ciutat, imbuir-se en el seu esperit i parlar amb les seves gents.  Potser fins i tot a ulls clucs es poden endevinar. 

Manel Masip

---

Nereida      

Em vaig quedar completament bocabadat, incapaç de moure'm i mirant fixament l'indret on s'acabava de produir el miracle.  Els pares van notar que em passava alguna cosa i em van preguntar, però jo no els hi vaig voler explicar res.  Amb la mateixa fugacitat que havia tingut la visió, vaig comprendre que aquell descobriment havia de ser el meu secret.  I amb la mateixa naturalitat vaig saber quin nom li havia de posar a ella: Nereida.

Pere Fornells (bloc: Més a prop de la "A" •• RC: Filalici)

---

Dins teu      

Va sentir el timbre d’una bicicleta i entengué que ella l’esperava.  De fet temia trobar-se-la cara a cara.  No era gens fàcil fer el pas.   Dubtava.  Entre dubte i dubte en Ferran anava fent les seves cavil·lacions.  Es donava un temps per prendre una decisió: ningú no li manava la pressa.

Mercè Bellfort

---

Flors de tarongina      

... ara sí que em sembla que els tarongers floriran aviat i l'olor de tarongina em retornarà el record d'aquell dia en què l'òliba aixecà el vol i no tornà mai més.

Montse Assens  (bloc: Brissalls de mar)

---

Què s'ha fet d'aquelles flors      

Tots els carrers del barri anaven canviant de fesomia: s’anaven enderrocant aquelles casetes baixes que jo coneixia tan bé, s’anaven construint cases de pisos que no tenien cap balcó, amb finestres petites, petites, per les quals al sol li costava força d’entrar.  I s’anaven asfaltant els carrers.  Un bon dia vaig ser conscient que ja no podia sortir a jugar al carrer, perquè calia tenir compte amb els cotxes.

 Montserrat Medalla  (bloc: Des del meu mar)

---

Herència       

Quan tornava cap a la taula, els meus complanys brindaven per l'estiu, pel nou curs que hauria de començar al setembre i per Barcelona.  Per quina Barcelona brindaven?

Glòria Calafell

---

Missives des de Gràcia     

Enyoro aquells dissabtes que seies a terra, les mans negres de terra, escampant bosses d'adob, mentre canviaves els testos com en el joc de les cadires.  Ocasionalment em donaves un ensurt, quan de sobte xisclaves horroritzada.  Jo deixava el treball al portàtil per abraçar-te, fins que confessaves que havies topat amb una aranya, poca broma, que et salten al damunt i mosseguen. 

Sergi Garcia (bloc: La meva perdició •• RC: Neville)

---

Somnis      

Li agradava especialment tornar als llocs i als espais per on havia transcorregut la seva infantesa.  Estimava els carrers, les botigues, les persones, les olors i els soroll que l'havien acompanyat durant aquells anys.

Joan Carles Franquet  (RC: Jaques Fiston)

---

Històries des del balcó      

Darrerament em passava amb certa freqüència quan evocàvem records.  Una pressió al pit m’invalidava, em pujava per la gola per fer-me callar i em xiuxiuejava a cau d’orella que ja no hi havia futur, que ja gairebé no quedava present, que ens refugiàvem en el passat en un desesperat intent per no desaparèixer, com si rememorar la nostra vida fos l’única opció possible per fer palesa la nostra existència.

 M.Pilar Navarro (bloc: Univers madur)

---

D'oca a oca      

Va agafar-me de la mà i va conduir-me a les escales mecàniques que pujaven al pis de dalt. Tothom s'apartava quan ens apropàvem i es miraven a la Mariona amb interès: encara que portés una samarreta sanguinolenta i uns pantalons desgastats, com que eren un parell de talles menors del que pertocaven se li arrapaven a les formes i feien intuir aquell bé de Deu

David Gómez

---

El jardí de la Central      

Va ser llavors, en aquell silenci, que un lleu aire calent, carregat d’olor de lliris, em va travessar els sentits i em va fer estremir: la pell del Nico va provocar en la meva un desassossec que mai havia sentit, una tremolor, un intens desig de tocar-lo.  I ho vaig fer.

Sílvia Armangué (RC: allan lee)

---

A vol d'ocell      

En Josep Rabassa vivia a Vallvidrera i treballava a la Torre Agbar.  O millor dit, vivia a la Torre Agbar, a on passava pràcticament tot el dia i a Vallvidrera només hi anava a dormir.  I no és que a casa seva no s'hi estes bé, no.

Enric Roca

---

Damnatges      

La ciutat ja havia tancat les portes i fora muralles els burgs restaven tranquils.  Però pels troters, aquella era la millor hora per iniciar les rutes dels correus, sota els estels freds que no feien gruar als nostres cavalls.  Galcerà preparava la seva euga bruna.  Ell faria la ruta vers Perpinyà per la Via Franca aquella nit.  Jo creuaria la ciutat per endinsar-me en la Via morisca vers les terres infidels.

Alícia Gili

---

Barcelona! Un trosset de mi...      

M'allunyo d'uns carrers que ja s'han esborrat, d'un temps que vaig viure i que ja ha desaparegut, amb l'esperança que a partir d'ara aquestes imatges també ocupin un raconet dins del cor dels meus néts...  Deso el perfum de la petjada d'ahir, i premo ben fort les seves manetes per sentir l'embruix de la seva onada que creix.

Pilar Campmany

---