> Univers madur: El meu company, el meu enemic?

5 de desembre de 2011

El meu company, el meu enemic?


Ja fa dies que tinc en ment comentar aquest tema i, per un o altre motiu, no trobo mai el moment de posar-m'hi; però d'avui no passa.

Les retallades han arribat amb tisores esmolades i criteris indiscriminats, i han començat per la sanitat, l'educació i el sou dels funcionaris.  Però el més greu, tot i la seva gravetat, no són les retallades sinó la forma en què s'han aplicat i els missatges utilitzats.

Anava l'altre dia pel carrer i vaig sentir una conversa entre dos que passaven: l'un li deia a l'altre que al cap i la fi els funcionaris tenien la feina fixa i que, pel que feien, ja cobraven un bon sou.  Un altre dia, un conegut em justificava indignat la rebaixa de sou dels funcionaris al·legant que a ell, que estava a la privada, la seva empresa li havia rebaixat un 10%  ja feia dos anys i no tenia cap més opció que aguantar-se.  En altres converses he sentit dir que els metges no s'haurien de queixar tant i que, ja que ens venien la vocació i el jurament hipocràtic, ho demostressin i s'impliquessin en la salut dels pacients i es deixessin de queixes; he escoltat com denigraven la tasca dels professors en base a les poques hores lectives setmanals que hi dedicaven; i com aquestes, moltes més converses que m'encenien la sang.

Jo no sóc funcionària, ni metgessa, ni professora.  Però senyors! sóc treballadora!

Com podem deixar que ens maneguin d'aquesta manera? Des de quan la crisi és culpa dels treballadors?  Com podem deixar que justifiquin la pèrdua de drets (que tant ha costat d'aconseguir) en pro de l'esforç comú i compartit?  Que li demanen aquest esforç als que no han sabut gestionar correctament? als directius, polítics, empresaris, etc. que tenen com a càstig per la seva mala praxi una indemnització de l'hòstia i una jubilació daurada? als lladres confessos i malversadors provats que continuen la seva vida de sempre com si res d'això anés amb ells?

Com podem deixar que converteixin el company, el veí, l'amic, en el nostre enemic?  Ens mirem a cua d'ull, amb mirada feréstega i pensem: s'ho mereix, ell sí que s'ho mereix i no jo.  I mentre desconfiem del company, no estem per altres temes, i els drets que avui perd ell, demà els haurem perdut tots.

En converses com les d'aquests dies, jo sóc funcionària, metgessa i professora perquè sóc treballadora.
I si algun d'ells es columpia i no fa la feina, això són figues d'un altre paner i ho haurem de resoldre amb ell individualment.

(*) Foto trobada a la xarxa, a la pàgina: GRAFFITILANDIA.  MIRADAS DESDE LA PARED



3 comentaris :

  1. Doncs sí, tota la raó... però ja saps el refrany: "Divide y vencerás!".

    I no només entre públic i privat, entre companys de feina hi ha també una manca de suport que esparvera..

    ResponElimina
  2. Estic d'acord!. Fomenten les enveges i no formo part d'aquests grups que anomenes. Altres retallades caldria fer!.

    ResponElimina
  3. tota la culpa de la crisis es nostra per voler cobrar per treballar! però que ens em pensat!
    Això em recorda a un gag del josé mota
    http://www.youtube.com/watch?v=CkoBok278LQ

    ResponElimina