> Univers madur: Segrestats a la cuina

8 de novembre de 2011

Segrestats a la cuina


Podria ser un bon títol per a una novel·la negra, però en realitat és la situació que hem viscut a casa aquests darrers dies.

El que havia de ser una setmana de feina s'ha allargat gairebé a tres (amb els seus dissabtes) durant les quals hem tingut la casa ocupada pels estris del fuster i per muntanyes de pols dipositades sobre mobles tapats per plàstics, llençols; d'aquella pols fina que sembla farina, que es fica pertot, que tot ho pinta i t'empolsina i que et facilita la pràctica del patinatge artístic (o no tan artístic) quan t'intentes moure amb certa rapidesa entre el caos regnant.
I és així com la cuina, que en el meu imaginari és un univers màgic i acollidor, centre neuràlgic de la vida familiar, zona de treball, espai de xerrades i confidències; però que a la pràctica té les mides que té i, a més, s'empetiteix greument quan t'hi poses a fer qualsevol tasca; és així -deia- que la cuina ha esdevingut refugi i presó on passàvem les tardes-vespres intentant aïllar-nos del soroll eixordador i ens amuntegàvem tele, apunts, portàtil, berenar, cafè, estris, nens, no tan nens i adults, tot esperant el moment gloriós de la marxa del fuster.  L'alternativa, a bastament utilitzada tot i que la pluja no ajudava gaire, era viure al carrer el màxim temps possible.

Ara que la nostra particular "Sagrada Família" ha acabat i hem recuperat la normalitat i hem descobert que hi havia mobles sota la pols i que, a més, era possible desenterrar-los i tornar a obrir armaris i calaixos i guardar les coses al seu lloc i seure al sofà sense acabar arrebossats de pols; ara me n'adono que el segrest físic ha implicat inevitablement el segrest anímic.
Bé, potser exagero.  No voldria pas equiparar aquestes setmanes a un segrest autèntic, però, si més no, he de dir que la inusual situació m'ha generat una sorprenent i inesperada apatia: massa caos, massa cansament, massa esforç fins i tot per llegir, per escriure o per qualsevol activitat que en condicions normals hauria fet sense pensar-hi.

Potser l'apatia social que ens acompanya (puntualment trencada per moviments indignats) també té l'origen en el caos.  En aquest caos social, polític, econòmic que descobrim dia rere dia; en la desídia sempiterna de l'anar fent.  Buf! no sé si encara estic massa apàtica per raonar, però mentre  anava escrivint m'ha vingut al cap una frase de Plató que trobo força oportuna per aquests dies:
"El preu de l'apatia envers els afers públics és ser governat per homes malvats"
(Plató, La República, segle IV a. C.)

És doncs el moment de desfer-se de l'apatia i deixar enrere el segrest.  El món és nostre, ens pertany i ens espera.

3 comentaris :

  1. Hi ha una frase del meu paisà tot i què veí de Sueca Joan Fuster Ortells que diu:
    La política si no la fas tu te la fan els altres.
    És una frase de calaix però no del tot, el què ens diu que a la política des d'un bloc, des de la literatura, des d'una redacció, a les barricades o des d'un parlament cal fer-la tot i què siga posant finalment la papereta a una urna. I és que la democràcia i si més en volem una de real ens necessita actius i vius, implicats.

    Salutacions

    Vicent

    ResponElimina
  2. El teu primer relat em deixa sense ganes d'emprendre la transformació de la cuina de casa, cada dia més necessària.
    De la teva darrera reflexió, què puc dir que serveixi d'alguna cosa?

    ResponElimina
  3. Vicent, no coneixia la frase, però és ben certa. ESpero que molta gent pensi com tu i diumenge no es quedi a casa deixant que altres decideixin per ells.

    Pere, anima't i endavant amb la cuina. No pensis, que m'ha costat recuperar-me, però hores d'ara ja només veig com ha quedat tot de maco i pràctic.

    ResponElimina