> Univers madur: Digues que em llegeixes i que no m'has oblidat

10 de novembre de 2011

Digues que em llegeixes i que no m'has oblidat


No m'agrada gaire la paraula homenatge quan es refereix a gent que ja no hi és entre nosaltres.  Penso que els homenatges s'han de fer en vida; són els que compten, els importants, els que permeten que l'homenatjat se senti reconegut, els que fan una mirada enrere i evidencien una constant vibració de sensibilitat, de feina feta, d'implicació, de bonhomia, o de qualsevol altre aspecte homenatjable.
És evident, però, que aquests actes contribueixen a mantenir viva la memòria de l'homenatjat i a difondre la seva obra; et conviden a relectures i fan que, si més no durant un dia, unes setmanes, la gent en parli.

A la Montserrat Roig jo li dec un rendit i perpetu enamorament per la ciutat de Leningrad (Sant Petersburg).
Quan fa 25 anys vaig llegir L'agulla daurada, m'hi vaig sentir transportada, vaig descobrir la seva gent, la seva història, vaig passejar pels seus carrers, vaig visitar les sales buides de l'Hermitage i em vaig prometre que algun dia hi aniria.  Encara no ho he fet, però ho faré, segur.

Més enllà dels seus llibres i dels seus articles, hi havia la dona que era; la dona que en acabat va descobrir que escrivia perquè li donava la gana; la dona d'esquerres, lluitadora, feminista i crítica.

Ara que tenim molta més roba i menys sabó que mai; ara que ens seguim creient les mentides si ens les diuen amorosides; ara que és temps de decidir quins altres remenaran les cireres per nosaltres; ben segur que ara és un bon moment (sempre ho és) per rellegir Montserrat Roig, per deixar-nos seduir per les seves paraules i fer-nos empènyer per la força dels seus articles.

(llegiu altres homenatges a Col·lecció de moments)

6 comentaris :

  1. La veritat és que de l'únic que deu convèncer el nou escriptor és de que cadascun ha d'escriure per a guanyar-se a sí mateix i no per convèncer els altres, eixa és la meua ideologia i contradicció, i no espere que me la reconeguen, hi ha gent que no es reconeguda mai, ni abans ni després de mort i és perquè el seu camí va pel desig i dóna molta por fer el que un vol fer, i més veure que l'altre fa allò que vol fer.
    Potser (Jo he llegit un parell de llibres de la Roig) la Montserrat fora d'aquestos, tot i què certament no hi vaig profunditzar gaire, però em va agradar.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
  2. et segueixo llegint...
    i també a la Montserrat...

    un petó!

    ResponElimina
  3. Portem molta feina endarrerida, Ninona: per això homenatgem els qui ja han marxat.

    Si seguim a aquest ritme aviat ens haurem posat al dia i podrem recordar-nos i homenatjar els qui encara són amb nosaltres. :-)

    ResponElimina
  4. Ninona,

    Abans de res felicitar-te pel bloc. L'he descobert gràcies al grup del Facebook d'homenatge a la Montserrat Roig.

    He estat fent una passejada pel teu Univers madur i m'ha agradat molt.

    T'acabo de posar a la meva llista de blocs i així et podré anar seguint de més a prop. :O)

    Salutacions,

    Janet

    ResponElimina
  5. Francesc, celebro que t'hagi agradat el títol.

    Vicent, totalment d'acord que cadascú ha d'escriure per a guanyar-se a sí mateix. Crec que la Montserrat Roig ho va fer i, a més, li van reconèixer i ho seguim fent.

    Mar, gràcies per seguir passant-te per aquí i per deixar els teus bocins de lluna.

    Vpamies, segur que ens posem al dia. Compta-hi amb mi, per poc que pugui. :-)

    Janet, m'agrada que t'hagi agradat el meu univers. Faré una passejada pel teu bloc i ens anirem llegint.

    ResponElimina