> Univers madur: Promeses en el mirall

19 d’octubre de 2011

Promeses en el mirall

19 d'octubre - Dia Mundial del Càncer de Mama

Nua, davant del mirall, no va ser conscient de les llàgrimes que li corrien galta avall fins que va notar el seu gust salat als llavis.  Va esbossar un intent de somriure i no va fer res per aturar-les.

Què lluny quedava la tarda maleïda, quan el temps es va aturar i tot s’enfosquí, eclipsi de vida, nit durant el dia.   No era possible!  Càncer?  No, no i no!
Havia passat prou temps per acceptar-ho i acceptar-se.  Li havien extirpat el pit.  Havia fet quimioteràpia i desprès radioteràpia.  S’havia recuperat físicament i anímica i, finalment, tot havia tornat a la normalitat.

A vegades, però, sola davant del mirall, contemplava la mutilació que li recordava permanentment la malaltia.  Aleshores, com avui, deixava que les llàgrimes fugissin dels seus ulls i l’alliberessin d’aquell neguit; i quan li acaronaven els llavis, somreia –alegre malgrat tot- perquè se sabia viva i sana, i el temps havia tornat a córrer, i el sol brillava novament, i el futur s’estenia davant seu amb la promesa d’un camí per fer. 

 

4 comentaris :

  1. Avui totes portem el llaç rosa, el teu escrit és el relat de moltes dones que lluiten i que superen, malgrat haver deixat pel camí un trosset, que les ha fet més fortes i més completes

    ResponElimina
  2. Un escrit emocionant, una crida a la esperança i a la lluita per la vida. Gràcies.

    ResponElimina
  3. El cristianisme ha minimitzat he ha intentat llevar la por a la vida i a la mort però tot el missatge que s'intenta estendre es desvirtua, el cert és que jo no he arribat a el grau de perfecció que suposaria acceptar la meua mort com ho va fer mon pare que una setmana abans de morir li va dir a ma mare: Mari, me queda molt poquet. eixint de la seua habitació amb un posat de final, eixa setmana va morir amb la incridulitat de ma mare. Però un càncer sempre és mal rebut i sobretot quan no hom vol morir, quan un és un home jove i no ha acceptat la seua mort.
    Misteris del cervell o com jo pense, de l'ànima. Però ho has expressat molt bé en aquest conte, l'horror a la malaltia i a la "castració" simbòlica que suposa per a una dona, el càncer de mama.
    Jo m'hi he quedat astorat, de veres. Un conte desagradable perquè arriba a la nafra de l'afer i pel tema que tracta, i molt bo valga la contradicció.

    Vicent

    ResponElimina
  4. No sé si en part són causes socials les que poden generar el càncer, però sens dubte els entorns socials tenen a veure amb la possibilitat de superar-lo i influeixen en el procés de guariment i, sobretot, en la posterior -i potser una de les més difícils- fase, la de la reinserció entre els "sans". El valor d'assumir la pèrdua, d'enfrontar-se al mirall, és la primera part d'un procés de curació.

    ResponElimina