> Univers madur: La reserva inesgotable i els canvis impossibles

5 d’octubre de 2011

La reserva inesgotable i els canvis impossibles

Corre per la xarxa un diàleg que no puc per menys que plasmar en un apunt.
No us penseu que és res de nou.  Eren els temps de Lluís XIV de França (si feu comptes, fa uns 350 anys, que ja són anys) i els que parlen són el Superintendent Colbert i el Cardenal Mazzarino.

Colbert:  Per aconseguir diners, hi ha un moment en què enganyar [al contribuent] ja no és possible.  M'agradaria, senyor Superintendent, que m'expliqués com és possible continuar gastant quan ja s'està endeutat fins al coll ...
Mazzarino:  Si s'és un simple mortal, és clar: quan s'està cobert de deutes, et fiquen a la presó.  Però l'Estat...  Quan es parla de l'Estat, això ja és diferent!  No es pot enviar l'Estat a presó.  Per tant, l'Estat pot continuar endeutant-se.  Tots els Estats ho fan!
Colbert:  Ah sí?  Vostè creu?  Amb tot, ens cal diners.  I com els hem d'aconseguir si ja hem creat tots els impostos imaginables?
Mazzarino:  Se'n creen més.
Colbert:  Però ja no podem llançar més impostos sobre els pobres.
Mazzarino:  És cert, això ja no és possible.
Colbert:  Aleshores, sobre els rics?
Mazzarino:  Sobre els rics tampoc.  Ells ja no gastarien més i un ric que no gasta, no deixa viure a centenars de pobres.  Un ric que gasta, sí.
Colbert:  I doncs, com hem de fer?
Mazzarino:  Colbert! Pensa com un formatge de gruyère o com l'orinal d'un malalt!.  Hi ha una quantitat enorme de gent entre els rics i els pobres!!  Són tots aquells que treballen somiant en arribar algun dia a ser rics i tement esdevenir pobres.  Aquests són els que hem de gravar amb més impostos..., cada vegada més..., sempre més!  Aquests, com més els prenguem, més treballaran per compensar allò que els traiem!  Són una reserva inesgotable!

No trobeu que les coses no han canviant gaire.
Tenim una crisi, que encara no tinc clar com és possible que cap economista, polític, guru o altres ments privilegiades, no hagi pogut (o volgut) preveure.  El cas és que la tenim i la classe política ens demana sacrificis; sacrificis lògics -si vols- però no equitatius; sacrificis necessaris -potser- però que acaben afectant bàsicament la classe mitjana, com sempre, i en menor mesura els més desvalguts, els marginats.
I em dóna per pensar...  Quan es posaran al capdavant dels sacrificis els més afavorits?  Quan predicaran amb l'exemple els polítics?  Quan deixarem de comportar-nos com sempre i canviarem les inèrcies històriques? 

Les coses no han canviat gaire i tornem a tenir els polítics més preocupats per les properes eleccions que per aportar i aplicar solucions (podeu veure aquí que això tampoc no és nou).  I nosaltres, que els votarem, serem capaços de canviar res?


3 comentaris :

  1. Estic completament d'acord amb tu, et recomane que et llegisques el meu penúltim article que es diu "La ciència el nou amo. Un món feliç?" i veuràs fins a quin punt el discurs histèric, el dels oprimits ha desemmascarat ja el de l'amo. La veritat és que calen moltes ments lúcides i trempades per a endegar la situació.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
  2. Les coses no han canviat, en essència. Ni la desvergonya dels dirigents de l'Estat ni la seva dependència del sector financer, que es mou entre les línies del diàleg públic. és al seu profit que veritablement s'alimenta el deute d'estats i particulars.

    ResponElimina
  3. Vicent, si no fos que cada cop tinc menys esperances de trobar ments lúcides i trempades que, a més, tinguin la capacitat de liderar un canvi real.
    Eduard, com dius, les coses no han canviat i dubto si canviaran mai.

    A vegades em sembla que ens queixem però que ja ens està bé que les coses segueixin així. Potser demà (15-O)veurem que els senyors d'aquest acudit s'han sortit amb la seva i, malgrat tot, ens hem quedat al sofà.

    ResponElimina