> Univers madur: Un sospir que batega com l'aigua

27 de setembre de 2011

Un sospir que batega com l'aigua


Fa poc més de 30 anys d'aquesta foto però recordo perfectament que tornàvem de Breda, en tren, cansats i feliços.  Per aquell temps teníem tota la vida per davant i moltes ganes de menjar-nos-la, un munt de somnis i projectes, un llarg camí encara per fer.
Si posés també una foto actual, ens veuríem més grans, amb menys cabell -o sense-, amb més quilos, potser més cansats encara, però vull pensar que igual o més feliços.


Avui fa vint-i-cinc anys que ens vam casar, vint-i-cinc anys que vam formalitzar aquella relació (a la foto encara molt novella) i ens vam prometre estar junts "fins que el nostre amor s'hagi exhaurit, que tant de bo no sigui mai".
Per sort ha sigut mai, i han estat molts dies d'alegries i algunes tristeses, dies de dubtes i de descobertes, de desavinences i retrobaments, de seduccions plàcides i abraçades arravatades, de nens petits i infants crescuts, de família i amics, de llibres i cançons, de tardes de sofà i matinals de futbol.  I, per sort, el nostre amor no s'ha exhaurit.

No podria -ni voldria- resumir tots aquests anys en quatre frases, però no em puc resistir a compartir la banda sonora d'aquell dia tan especial, una banda sonora que ha estat una mica el mapa per on ens hem mogut.
Himno de la alegría
D'entrada.  Perquè era un dia alegre i perquè és important esperar sempre un nou dia, i somiar un nou sol, i anar-lo a buscar fins i tot més enllà de les estrelles.
Que tinguem sort
Per casar-nos.  Perquè volíem un dia, una vida, un camí ben llarg, curull de fruits i de sort.  Perquè no volíem un adéu però, si arribava, el volíem capaç de recordar que un dia ens havíem estimat.
Arrels
De sortida, tota una declaració de futur.  Perquè deixàvem enrere una casa, per fer-ne la nostra, per clavar les nostres arrels i donar els nostres fruits.

Avui, que és també el 50è. aniversari de la mort de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961), no em puc estar de posar un parell de poemes seus que em són especialment significatius.  Dels dos, la Cançó de rem i de vela nº XII és molt més conegut perquè el va musicar i cantar Lluís Llach (El meu amic el mar, 1978), però no us deixeu perdre A una nova amiga: la deliciosa incertesa d'un amor que tot just comença.

A una nova amiga

Avui només de nostra coneixença
tinc el cor fresc com el celler del mas,
i tota la meva ànima s'agença
d'haver-te dut recolzadeta al braç.

La tarda m'ha sigut traïdora i breu,
més la llum era viva.
Dins de l'ordi pregava el pregadéu,
a la figuera s'ha aturat la griva.

I jo sentia una molt gran paor
de veure els ulls que feies i la cara...
¿Ai, fina pal·lidesa de l'amor,
que no sap si ha d'ésser amor encara! 


Cançó de rem i de vela nº XII

Entre les barques quan passa l'amor,
no duu la fúria de crits ni besades,
l'amor que passa a la vora del mar,
és blau verdós i flexible com l'aigua.

Perquè a la platja hi arribi l'amor,
hem de tenir una miqueta de calma,
i una gavina pel cel adormit,
una gavina i un aigua ben blava.

L'amor que passa a la vora del mar,
vol que tot just es bellugui la barca,
vol a la vela una mica de vent,
però té por de sentir les onades.

Vol una galta que es deixi besar,
però que hi posi una certa recança;
l'amor que es viu a la vora del mar
és un amor de molt poques paraules.

Entre les barques quan passa l'amor,
no vol ni plors ni gemecs ni rialles,
l'amor que passa a la vora del mar
és un sospir que batega com l'aigua.


8 comentaris :

  1. Noces d'argent!! MOLTES FELICITATS!! Fa pocs dies nosaltres vàrem celebrar els 21... i em fa una il·lusió arribar als 25!! :-))

    Què bonica la foto, és molt dolça! :-)

    PER MOLTS ANYS ABRAÇADES TAN TENDRES!! :-)

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies Assumpta, moltes felicitats (endarrerides) i una bona arrossada.
    Sempre fa il·lusió poder fer anys de coses bones!

    ResponElimina
  3. Què maco! Pels 50 ja toca la típica festa amb tota la família no? jaja D'aquí res la fem!
    Petooons!

    ResponElimina
  4. MOLTES FELICITATS de qui en porta 41 i tres filles.

    ResponElimina
  5. Eulàlia, moltes gràcies. Vés reservant dia i hora per la festa dels 50.

    Francesc, espero arribar també als 41, però en el tema de fills em sembla que em planto amb els dos que tinc.

    Moltes gràcies.

    ResponElimina
  6. L'enhorabona! Desitjo que les arrels que vau plantar donin encara fruit abundós...encara que quan s'escampi enllà de "la cabana de pedra i de fang" et faci sentir una mica de tristor.

    ResponElimina
  7. Gràcies Eduard. A vegades quan veig els fills ja (quasi) grans i penso que qualsevol dia (si tot va bé) deixaran també la casa i marxaran a plantar les seves arrels, sí que se sent un punt de tristor. Però alhora es desferma una escalforeta dins meu que em diu que tot està bé, que tot va com ha d'anar.

    ResponElimina