> Univers madur: Escrivint la memòria

21 de setembre de 2011

Escrivint la memòria

Avui és el Dia Mundial de l'Alzheimer.  Ja sabeu que no sóc gaire de dies mundials, però he de dir que és una excusa perfecta per parlar-ne.

L'Alzheimer és una malaltia fotuda, suposo que ni més ni menys que d'altres malalties, perquè en això de les valoracions hi ha un tema molt personal de vivències, de sensacions, de voluntat i de com entenem cadascú la vida; però jo la trobo molt fotuda.  Al final som el que hem viscut i perdre els records és com perdre la teva vida.

Pensant en això he recordat un repte en què vaig participar fa molt de temps i que consistia en escriure una carta dirigida al nen o nena que varem ser.  Aquesta va ser la meva participació:

Hola petita,
T'escric aquesta carta amb la temença -gairebé certesa- que quan la llegeixis seràs la nena petita a la que escric.  T'escric amb l'esperança d'equivocar-me.
Estic a casa; aquesta casa que ja no és meva però que serà la única que tu recordaràs quan em llegeixis.  Ja no hi és el sofà-llit d'eskai on jugàvem, ni la vitrina amb tasses xineses, però la casa guarda encara la flaire tendra i amorosida de la nostra infantesa.
Al meu costat la mama es distreu jugant amb els "colorines" -recordes com dibuixàvem flors?-.  S'hi pot passar hores posant i traient xinxetes de colors.  També passa molt de temps cosint, però això no se't farà estrany perquè sempre li ha agradat.  Et sobtarà saber, però, que ara xerra poc.  Quan es posa nerviosa se li entortolliga la llengua i només encerta a dir "butano".  Vés, qui sap què voldrà dir.
No entendràs perquè t'explico això, ni et quadrarà -segur- aquesta imatge que t'estic pintant.  Creu-me, t'entenc.  A mi mateixa, que ja fa temps que visc de prop aquest deteriorament, aquest retorn als seus anys d'infant, se'm fa increïble i dur -molt dur- d'acceptar.
La mama em parla com si jo fos la seva mare i em demana que li acaroni els cabells i li subjecti les mitges amb el lligacames.  Li agrada somiar com serà la seva vida, tot el que farà, i jo li explico el que sé i m'invento el que no sé.  Ens podem passar hores imaginant què serà quan serà gran.
És per això que aquesta tarda, se m'ha acudit la idea.  Vull explicar-te el que ha estat la teva vida.  No vull que te l'expliquin tercers que no sabran de cert el que jo -tu- he sentit i com ho he viscut.  Necessito saber que guardaràs sempre -ni que sigui a través d'aquesta carta- la plenitud dels teus records, només teus. Necessito creure que les meves paraules, com si fossin sagetes travessant l'espai, obriran camins de retrobament entre els teus records, fugaços instants de consciència.
Per on puc començar?  Ah, sí!
Recordo que ...


(Repte 180.  Paraules clau: lligacames, entortolligar, flaire, sageta)

  

1 comentari :

  1. Emotiva carta que ha arribat a emocionar-me de veres, i és que haver de perdre la memòria deu ser molt trist sobretot per als fills o persones que els estimen, no vull imaginar-me ma mare amb aquesta guisa.

    Molt bo el conte, i espere que els científics deixen de crear ètica i es posen a treballar dur per a intentar minimitzar l'alzheimer.

    Vicent.

    ResponElimina