> Univers madur: De llengües vehiculars, vents de ponent i ponts de diàleg

2 de setembre de 2011

De llengües vehiculars, vents de ponent i ponts de diàleg

Pont de singe sur la canopée de Bukit Bankirai  (Borneo)

Avui el TSJC ha donat dos mesos perquè el castellà també sigui llengua vehicular a les escoles i no només ho ha dit sinó que ha advertit que incomplir aquesta interlocutòria i la sentència del Suprem pot comportar multes de fins a 1.500 euros pels funcionaris o les autoritats.  I dic jo, no tindran cap altra cosa a fer? no entendran que el català com a llengua vehicular és possiblement l’eina d’integració més potent de que disposem?

Fa relativament poc parlava sobre el tema de les escoles amb un noi de Pamplona que qüestionava el model lingüístic aplicat a Catalunya i proposava com a millor alternativa el model del País Basc, on pots escollir l’escolarització en castellà, en euskera o bé mixta.  Però jo crec que això comportaria una divisió social més enllà de les divisions socio-econòmiques ja existents i em pregunto si no acabaríem tenint escoles on la majoria d’alumnes siguin nouvinguts que desconeixen el català i que l’hauran escollida senzillament perquè resulta més còmode?  Crec fermament que –en la nostra societat–  l’escola és el primer punt de sociabilització de les persones i per tant, si potenciem la segregació dels infants segons la llengua materna, no limitarem d’aquesta manera la seva capacitat d’integració?
 
Tampoc veig gaire altres possibilitats de fer del castellà la llengua vehicular sinó és en detriment del català –cosa que hem d’evitar absolutament– o bé duplicant recursos, cosa que en temps de crisi no sembla gaire coherent. 
 
Em puc equivocar, però no crec que el problema del sistema educatiu català sigui la seva llengua vehicular.  També pot passar que aquest tema vagi força bé a uns i altres per atiar desavinences o per despistar l’atenció d’altres qüestions.
 
Us poso l’enllaç a l’apunt Muden els temps, però no muda el vent... del bloc “Nuesa literària” de Jeremias Soler, on ha penjat un video del Quico Romeu sobre el català al llarg de la història, i el poema Vent de ponent de Miquel Martí i Pol.  Passeu-vos-hi.

Per la meva part, us deixo un fragment del poema [XLVI] del llibre La pell de brau de Salvador Espriu, per si en algun moment som capaços d'establir de veritat els ponts del diàleg


(...)
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.


 

1 comentari :

  1. Els castellans són messiànics i normalment nacionalistes de l'Espanya de sempre, la que no permet que un poble puga decidir sobre quina llengua ha d'ensenyar-se a les escoles. La veritat és que jo tot i parlar valencià-caltalà ací a la ciutat de València no sóc nacionalista ni molt menys però veig molts nacionalistes que sí que s'amaguen sota el paraigües del sentit comú, el pitjor dels sentits, és a dir de la força del costum.
    En fi, l'únic que puc dir és que si ací a València no ens deixen poder portar els nostres fills a classes en valencià hem d'ajuntar-nos amb associacions com "l'Escola" i portar l'afer al constitucional, fins i tot a la Haia, no ens poden negar, tot i que es fa ací a València, que els meus possibles fills puguen estudiar en la llengua pròpia (segons l'estatut) d'aquesta comunitat.
    Us assegure que ens ho posen difícil açò de viure en català-valencià ací al meu país.

    Una forta abraçada i li remet al meu conte "La sentència" en el què em ric una mica d'aquesta ridícula, políticament parlant, decisió de canvi de llengua d'un poble per decret. Se'n recorda de "Bananas" de Woody Allen, hi ha un moment en que el dictador de la república posa crec que el danès com a llengua d'aquella república centreamericana, he, he, he... Bé, ens queda la paraula, i dit açò, a mi que faig servir la llengua valenciano-catalana per a ofendre (açò vaig extreure del meu psicoanàlisi)no em podran negar mai el meu dret a fer-la servir, doncs tothom té una eina per a canalitzar el seu instint de mort, uns fan servir les bombes, uns altres les fustes en un camp de futbol, uns altres la política per a fotre a quatre per donar a deu, uns altres la literatura, i aquest és el meu cas, la literatura i la filosofia amb la psicoanàlisi, violentar és un dret fonamental, el que cal saber és com i civilitzadament, i jo ho faig educadament, parlant el català-valencià.
    Per favor deixeu-nos parlar com ens done la gana a mi i als meus fills senyors nacionalistes castellans, no ens vulguen exportar un somni de conquesta aliè.

    Una forta abraçada

    Vicent.

    ResponElimina