> Univers madur: El plaer de l'avorriment

10 de juliol de 2011

El plaer de l'avorriment

Ahir vam fer 370 km acompanyats de bona música.  Gairebé un viatge al passat, un recorregut nostàlgic de la mà de Janis Joplin, Jimi Hendrix, Jim Morrison, The Doors, Rollings, AC/DC, Led Zeppelin, Eagles, Metallica, Joe Cooker, Pink Floyd i molts altres.

Sentint la veu tan particular de la Janis Joplin ens meravellavem com havia estat capaç de cantar tan bé i viure alhora una vida tan marginal, tan turmentada, tan desestructurada.  Però potser d’aquí provenia la seva genialitat.  Al final som el que som justament per la conjunció de tot el que hem viscut i vivim dia a dia; a vegades el que sembla una desgràcia, un inconvenient insalvable, ens fa més forts o ens obliga a fer un pas que altrament no hauriem fet; tots els passos que fem dibuixen el camí que deixem enrere.

I encara parlant de música, però canviant de tema, en Roger (a punt de fer 16 anys) es preguntava quina música de “la seva època” seria recordada com a referent.  Amago el somriure per allò de “la seva època” i comentem que els grups actuals són força efímers i duren relativament poc, però segurament això no és nou.  Ara recordem aquests grups de referència, però de ben segur van haver molts altres que no han passat a la posteritat.  El que sí és cert, i no només en el terreny musical, és que la vida sembla haver-se accelerat i tot passa molt de pressa, fins el punt que abans no t’has assabentat de certes novetats ja han quedat obsoletes.

Sort que de tant en tant podem dedicar uns dies a desconnectar d’aquest tràfec diari, recuperar l’avorriment de no fer res i redescobrir en aquest avorriment el plaer de deixar passar el temps mentre sona la bona música o llegim un bon llibre.


2 comentaris :

  1. Sí, tens raó, en aquests moments el principi del gaudi tan escatainat pels poders establits com a única i conquesta amb que es va doblegar la revolució del maig del 68 ens fa oblidar-nos de seguida del que fem, tot dura poc, com si diguérem, hem de viure cremant el temps que ens queda, però açò passa fins i tot a la filosofia i a la política i economia, passa en tots els àmbits de la vida, és una velocitat boja de vertigen, però tot i amb això, parar-se una estona i sentir l'avorriment o la simple placidesa, ja és una cosa de vells, malgrat que sempre hem de reivindicar-la, i si pot ser amb un bon llibre i una migdiada amb bona música.

    Salutacions des de València.

    Vicent.

    ResponElimina
  2. Salutacions Vicent. Per cert que m'he estat per terres valencianes, a l'Alt Millars, en un poblet on el temps només sembla apressar-se quan són les festes (o ni tan sols).

    Una abraçada.

    ResponElimina