> Univers madur: Entre la memòria volguda i la realitat rellegida

26 de juny de 2011

Entre la memòria volguda i la realitat rellegida

Imatge de José Manzanares© al bloc El desván de la memoria
Fa uns dies llegia De putes i proxenetes al bloc El darrer home i, a mida que l'anava llegint, em va venir al cap la frase gairebé reivindicació som i serem uns fills de puta de la novel·la "Totes les bèsties de càrrega" de Manuel de Pedrolo.
No entraré aquí a comentar el post del darrer home, però el cas és que, en recordar la novel·la, vaig pensar fer-ne una entrada sobre ella i explicar-vos les meves impressions; i aquí va començar el meu dilema tampoc res de greu, que em serveix per fer algunes reflexions.

Deu fer trenta anys que vaig llegir la novel·la i en guardo un bon record, però trenta anys són molts i potser fora bo rellegir-la per poder-ne parlar d'ella més enllà del record nostàlgic i la impressió jovenívola que en guardo.

Recordo haver llegit algú que deia que treia més plaer de la relectura que de la lectura i, arran d'això, havia classificat els llibres en cinc tipus:
  • Els que s'han de rellegir tantes vegades com sigui possible.
  • Els que cal tornar a llegir de tant en tant.
  • Els que cal rellegir només en alguns passatges.
  • Els que no cal esforçar-s'hi a fer-ne una segona lectura.
  • I els que cal posar al costat de la llar de foc ... per quan l'encenguis
Si fos per aquesta classificació, cap problema; segur que quan la vaig llegir no vaig posar-la en cap dels dos darrers grups, i això és tant com dir que val la pena rellegir-la.

Però quan rellegim novel·les que ens van agradar, correm el risc de topar-nos amb una realitat diferent de la que la nostra memòria recorda.
El que ens guardem no és només el record de la novel·la en si; el nostre record és fruit de l'època en què la vàrem llegir, de l'edat que teníem, de les nostres circumstàncies personals i socials.  Potser ara, en una altra època, amb una altra edat i unes altres circumstàncies, la nostra impressió sigui una altra.
Potser ens continua agradant, potser descobrim matisos que no vam percebre en el seu moment i que la fan encara millor.  Però també pot ser que el record obeeixi justament a aquella època i que aquell tresor guardat en la memòria no s'acosti per res a la nostra percepció d'ara.

I aleshores, què?

No es tracta només del perill de destrossar tresors, arrencar nostàlgies i esborrar paradisos.  És que, a més a més, entra en joc un nou protagonista: el dubte.  Quina és la percepció correcta?  Tan equivocats estàvem el primer cop que la vam llegir?  Som més savis ara?  És més sòlid el nostre criteri actual?

No sé.  Crec que encara m'haig de pensar si la torno a llegir.  He de revisar els meus records i valorar si resistiran una segona lectura.

 

3 comentaris :

  1. Mentre t'anava llegint, i sobretot en arribar a la classificació, anava pensant el que acabes dient. En el meu cas, tinc clar, després d'alguns desenganys, que més val que no torni a repassar alguns llibres de la meva adolscència i joventut (tampoc alguns de posteriors); prefereixo que em quedi el record d'una lectura que ara ja seria diferent, a vegades molt diferent.
    Ah, jo segur que si no és per obligació, no tornaré a llegir Totes les bèsties de càrrega, però les experiències lectores són personals i intransferibles.

    ResponElimina
  2. De ben segur que trobem sempre noves lectures, passa a sovint també amb el cinema, de vegades veus una interpretació que no se t'havia vingut temps abans, generalment la vida ens fa savis i no només les lectures, jo que era un lector de més de trenta llibres a l'any des de la meua infantesa he passat des de fa quatre anys a llegir només quatre o cinc, i és que cada vegada m'agrada més la gent que no s'hi guanya la vida amb l'escriptura, que diu el que sent, i això és difícil quan es tracta del professional, jo fruisc de blocs com el teu, que per cert anava a posar als favorit i encara no ho he fet, per mandra, ara hi vaig.

    Una forta abraçada i dir-te que tots anem canviant a mesura que anem vivint i potser un llibre ens semblava roí i passa a ser-nos bo i a l'inrevés, tot és qüestió de què hem viscut, de quins camins hem pres.

    Vicent.

    ResponElimina
  3. Devíem llegir aquesta novel·la pels mateixos anys. Sí, els dubtes que planteges ens són comuns, també.
    Com resoldre-ho?
    No sé, en el cas de Pedrolo, sembla que el temps hagi girat moltes pàgines per a ell, i jo crec que injustament.

    ResponElimina