> Univers madur: Una aventura de somni

14 de juny de 2011

Una aventura de somni

Amb aquest relat vaig participar fa molt de temps (2006) al Repte 97 - La terra dels roures pènols de RC.
Recentment l'he revisat per participar al Concurs ARC de Contes Infantils 2011: Criatures fantàstiques.

Voleu descobrir la feina dels follets?  Segur que no diríeu pas quina és.  Però en Roger, que ja la coneix, frisa per tornar als volcans d'Olot.



Una aventura de somni
Els nens de cinquè descansaven a l’ombra dels roures del Parc Nou. L’escola havia organitzat una excursió a Olot per estudiar els volcans i ara aprofitaven per esmorzar mentre escoltaven les explicacions del professor amb més o menys atenció.
En Roger, un noi prim i bellugadís que no es cansava mai de moure’s i xerrar, era dels distrets. Mastegava d’esma el seu entrepà de fuet i mirava fixament al professor, com si parés atenció, però el seu cap s’entestava a marxar lluny.
...
     Montsacopa
          ...
               estrombolià
                    ...
                         grederes
                              ...
De tant en tant, alguna paraula es filtrava en els seus pensaments però s’esvaïa tan ràpidament que gairebé no tenia temps d’entendre el seu significat.
Va sortir del seu encantament en sentir que algú li picava l’esquena. Va girar-se i no va veure ningú, però un moviment estrany va captivar la seva atenció. Darrera seu, els matolls es movien i li va semblar que s’havia amagat alguna cosa, potser una bestiola ...
En Roger va tenir prou d’explicacions, professors, classes i volcans.
Dissimuladament es va apropar als matolls per esbrinar quina mena d’animal era i, sense saber com, es va trobar davant d’una cova.
A dins l’esperava un ésser estrafolari: era com els nans dels contes, però tenia la cara bruta i no duia cap barret de colors amb una borla a la punta, sinó un casc de color groc amb un llum al front.
– Ei, hola. Sóc en Baldiri, el guardià del volcà Montsacopa –va dir amb veu profunda però suau.
– Afanya’t, segueix–me. M’has d’ajudar! –va afegir amb veu d’urgència.
Dit això, va donar mitja volta i va començar a córrer cap a l’interior de la cova.
En Roger va dubtar. Va pensar en la mare que abans de marxar li havia dit que fes cas del professor, que no fos imprudent i que, sobretot, sobretot, no se separés dels companys. Però ..., al cap i a la fi ja s’havia allunyat força de la resta del grup i l’aventura l’atreia moltíssim.
Al final del passadís, en Baldiri el cridava:
– Corre, vine, gairebé no ens queda temps.
En Roger es va decidir. Es va ficar a la cova i va seguir en Baldiri per incomptables passadissos que s’endinsaven en la terra, cada cop més al fons i cada cop amb més calor.
Quan ja pensava que no podia més de tant córrer i suar, van arribar a una gran caverna on un munt de follets feien una cadena i es passaven galledes d’aigua. Les omplien en un gran bassal que quedava a la part de dalt de la sala i les buidaven en una mena de pou d’on sortia molt de fum.
En Baldiri va frenar de cop, es va girar i li va explicar:
– La nostra feina és controlar el foc del volcà perquè es mantingui adormit. Quan s’escalfa massa, obrim aquella porteta que hi ha a la bassa i així l’aigua cau en aquest pou, que és la xemeneia, i el volcà es refreda.
– I perquè m’ho expliques tot això? –va preguntar en Roger.
– És que avui la comporta s’ha travat i no podem abocar l’aigua. Ho estem fent amb les galledes, però no hi ha prou. No veus quina fumera surt de la xemeneia? Si una guspira surt del pou, tot el volcà s’encendrà i entrarà en erupció. Serà terrible !!!
En Roger es va quedar garratibat de por. Què deia aquell nan? El volcà en erupció? Ell havia vist una pel·lícula que passava això i tot es cremava i es destruïa. Gairebé no tenia veu quan va dir:
– I què vols que faci jo?
– Ajuda’ns a obrir la comporta. –va respondre en Baldiri– Tu ets més fort que tots nosaltres junts i segur que pots fer-ho.
En Roger no ho tenia tan clar, però va pensar que no tenia gaire opcions més. Així que es va dirigir cap a la porteta de la bassa, va posar les mans a la roda que l’obria, va agafar aire i va intentar girar-la. No podia, la roda no es movia gens ni mica. Va tornar a agafar aire i va tancar els ulls per fer més força; ara sí, la roda va començar a girar i va sentir soroll d’aigua.
Sí!
Ho havia aconseguit!

Va sentir-se molt de soroll i va notar com un munt de follets se li tiraven a sobre per celebrar-ho. Amb un immens somriure als llavis, en Roger va obrir els ulls i ...
Els seus companys recollien les coses per continuar l’excursió. En Joan, el seu amic, l’estava sacsejant i li deia rient:
– Quina clapada t’has fotut.
En Roger no entenia res. Com? Què deia aquest? Clapada? Tot havia estat un somni? Nooo!!! En mirar darrera seu va descobrir entre els matolls el casc d’en Baldiri i, mirant amb atenció, va veure com li picava l’ullet.
En Roger va somriure i va fer un gest discret de comiat. Després es va girar cap al seu amic i li va dir:
– Sí, sí, clapada. No saps tu quina aventura he viscut.

1 comentari :