> Univers madur: Taumataquè?

24 de maig de 2011

Taumataquè?


En Jesús M. Tibau, en el seu 205è joc literari, ens proposa fer un relat a partir d'aquest cromo on apareix el poble amb el nom més llarg del món.  Deixo aquí la meva aportació.


En Ferran sempre feia igual.  No sé de què li servia tenir mòbil si sempre el tenia gairebé sense bateria.  Tampoc és tan difícil endollar-lo per la nit i deixar-lo carregar, dic jo.
L’altre dia, sense anar més lluny, em va trucar amb veu angoixada per dir-me que la mare s’havia trobat malament de bon matí i que l’havien dut al Clínic.  Abans de poder-me dir res més, va quedar-se sense bateria.  Ja em veieu a mi, desesperada, sense poder contactar amb ell, trucant al Clínic per si em podien dir alguna cosa.
– Sí, sí, la senyora Mina Àlber ha ingressat a les 9:40 h. d’aquest matí.
– No, no puc dir-li res més.  Encara l’estan visitant.
Redéu!  Havia ingressat a les 9:40 i ja eren gairebé les dues del migdia!  I la veu del Ferran, tan angoixada.  No m’ho vaig pensar més.  Vaig recollir els papers de sobre la taula i vaig avisar als companys que me n’anava; la mare era al Clínic d’urgències i ningú em sabia dir res.  Sort que no em va costar gaire entrar a Barcelona i en menys d’una hora ja havia arribat al Clínic.  Em van adreçar a la tercera planta d’urgències i allà em vaig trobar la mare ben tranquil·la i més aviat avorrida perquè feia cinc hores que esperava.  Res greu, un mal de panxa que pràcticament ja li havia passat, però ara no la deixaven marxar sense mirar-s’ho.  I en Ferran, al bar, fent una cervesa per passar l’estona.
Dona, jo t’he trucat per posar-te al cas, però com m’he quedat sense bateria, no t’he pogut dir que no era res.
No, no, si no estava angoixat, però és que tenia una gana i estava fart d’estar allà dalt sense fer res.  Marxa si vols, que aquí tampoc fem res tots dos.
L’hagués escanyat, per la preocupació, per fer-me sortir de la feina, perquè què li costaria posar a carregar el mòbil?

I em va venir al cap la imatge d’aquest cromo i vaig desitjar que estigués perdut al turó de Taumata, de nit, sense saber com tornar, plovent i llampegant, davant del rètol de deu metres que es necessita per posar el nom:
«Taumatawhakatangihangakoauauotamateaturipukapapikimaungahoronukupokaiwhenuakitanatahu»
«El cim on Tamatea, l'home de grans genolls, l'escalador de muntanyes, l'engolidor de terra, el viatger incansable, va tocar la seva flauta a un ésser estimat»
I me’l vaig imaginar trucant pel mòbil i dient:
– Socors, m’he perdut!  Veniu a ajudar-me!  Estic en un lloc que es diu “Taumatawhakata....”
Silenci.
El mòbil ha mort.  S’ha quedat sense bateria.
Mala sort, hauràs de passar la nit al ras, moll i aterrit pels sorolls nocturns.  Ailàs, si haguessis pensat a carregar-lo ...

Encara que no us ho creieu, el lloc existeix de veritat.  Podeu trobar informació a la vikipèdia.

Per cert, com es diria aquest poble en llenguatge sms?  Hi cabria en un tuit?  Quants formularis necessitaríem per posar l'adreça del padró?
Uf!  Sort que Barcelona només té nou lletres.


1 comentari :