> Univers madur: Encara més confuses reflexions al voltant d'una urna plena

23 de maig de 2011

Encara més confuses reflexions al voltant d'una urna plena

He trigat a escriure aquestes confuses reflexions com si el fet de retardar-les les fes més fàcils o menys confuses, però no ha estat així.  El retard m'ha servit, però, per calmar la meva decepció, per acostumar-me a aquest rau-rau de ràbia, inquietud, desesperança ...

Ahir, jornada o setmana de reflexió, Javier Pérez Andújar publicava en El País l'article ¿Por quién doblan las campañas? del que reproduiexo el començament:
"El sistema no existe, los fantasmas no existen.  Solo existe el miedo.  Pero existe también la lucha por un mundo mejor.  Cada generación tiene la obligación de cambiar el mundo.  Algunas lo consiguen y otras se hacen polvo.  Todos los océanos están llenos de palos de barcos que han naufragado.  El sistema no existe cuando existe la gente.  Entonces, ni siquiera existe Barcelona.  Lo importante son las plazas."
A la vista dels resultats, es fa difícil pensar que és així.  Mai abans unes eleccions m'havien deixat tan insatisfeta i frustrada.

Amb tot, el que més em preocupa no és el canvi produït en molts ajuntaments i comunitats -tot i que no m'agrada gens-.  El que em treu de polleguera és la rendibilitat que alguns partits han tret -d'una banda- del seu absolut menyspreu per qualsevol tipus d'ètica, responsabilitat i condemna a la corrupció, i -de l'altra- d'un discurs xenòfob i intolerant que se n'aprofita de la crisi.

Al final ja és cert que tot és justificable.  Molts ciutadans assumeixen la corrupció dient: "Ha robat, però ha fet obra", "Que importa que hagi robat, si ha estat el millor govern per la ciutat, o per la comunitat"; i aquesta condescendència amb la corrupció es resumeix en la idea: "Si tu puguessis, també ho faries".

Sempre havia sentit dir que no hi havia res més absurd que un obrer de dretes, però en temps de crisi no hi ha dretes ni esquerres; cadascú vigila pel que és seu i veu l'altre com una amenaça.  Com menors són les possibilitats econòmiques i laborals d'un, més greu és el perill que comporta qualsevol nouvingut amb les mateixes opcions i potser prou necessitat com per acceptar condicions inacceptables.   No recordem que fa uns anys -tampoc tants- erem nosaltres els estrangers i no ens agradava que ens tractessin com ciutadans de segona o que ens titllessin de lladres.
Com hem oblidat que som un país d'acollida i acollidor?
Quan recuperarem l'ètica en política com una força?
Quan serem conscients que la política guanya legitimitat i sentit quan incorpora criteris ètics?

Igualment decebuda que al principi, però potser una mica menys angoixada, vull posar un fragment del post "Petites formigues tramposes (som o hem estat). Tornaran els trobadors." que podeu llegir sencer al bloc Nuesa literària.  No sé si m'acabo de creure el que diu, però té un clar esperit esperançador.
"Vivim una civilització de cicles: ara endavant, ara endarrere, ara seguem una cadena, ara acceptem un jou (tot sigui per la feina), ara tombem l’estaca, ara aixequem un mur que ens separa dels impurs, ara plantem vinyes i cobrem els honoraris, ara escrivim una cançó vora les parres i enyorem el temps dels ideals.

Tornarà, però, el temps de l’alliberament quan la ventada de la por desfaci el pes dels fermalls i el pas estricte de la competitivitat. Tornarà el segle dels trobadors que s'en riuen dels reis i ronden les princeses. Tornarà un jove a escoltar la veritat en el vent i clamarà contra les columnes dels imperis. Quan aquest cicle d’angoixa hagi passat, el poble declamarà els antics poemes i en crearà de nous, i neixeran flors noves, i continuarà plovent, i la humanitat continuarà avançant vers la llibertat."   

I ara sí, per acabar, una desdefinició del bloc tens un racó dalt del món del Jesús M. Tibau.  L'he trobada molt ocurrent.
electorrat:  Conjunt de persones amb dret a vot, massa cremats per tot plegat.

2 comentaris :

  1. Doncs sí, plenament d'acord amb el post que cites. La Història no es pot mesurar en petites jornades, és el llarg viatge el que compta. Céiline va escriure el seu devastador i sarcàstic Viatge al final de la nit, però ho feia des de la seva ferida vital i ètica irremeiable. No, ens queda el llarg viatge cap al millor dels dies.
    Només cal veure les coses des de la perspectiva del temps i les paraules que avancen amb ell...

    ResponElimina
  2. tot plegat ens deixa en una futur molt incert

    ResponElimina