> Univers madur: Castells en la roca

5 de maig de 2011

Castells en la roca


Castell de la Viñaza  (Puebla de Arenoso - Castelló)

Ahir parlava de castells en l'aire i avui ho faré de castells en la roca, castells permanents, derruïts, a voltes gairebé imperceptibles però arrelats, referència innegable d'un paisatge, d'un poble, d'una història.

I parlo avui de castells en la roca perquè al meu poble hi ha un castell enclavat en la roca.

Bé, aquí he de fer dos puntualitzacions:
La primera és que el meu poble no és ben bé el meu poble.  No he nascut ni he viscut; ni tan sols tinc lligams d'infantesa perquè, fins els 14 anys, no hi vaig anar de manera habitual, però és el poble dels meus pares, i és el poble dels pares dels meus pares, i el dels pares dels pares dels meus pares, i així podria continuar per generacions.  També és el poble on hi vaig anar de jove, on vaig fer bons amics i amics que només ho són al poble i que ja està bé que sigui així, on he viscut moments de tot i on m'agrada tornar sovint, on els meus fills han fet amics i han creat vincles.  És bo tenir un poble, un se sent arrelat als seus orígens i pren força del seu passat.
La segona és que dir que al meu poble hi ha un castell, és una mica optimista.  Fa temps, anys i panys, que el castell no és més que un munt de runes i a vegades, si no ho saps, pot costar d'identificar; però és «el Castillo», una excursió entranyable, una referència, un símbol, l'origen del poble i un pou sense fons de llegendes i històries de princeses mores, túnels secrets i tresors amagats.
El cas és que, com us deia, al meu poble hi ha un castell enclavat en la roca, indisoluble i indivisible en el seu conjunt, tan arrelat a ella que no saps on acaba la muntanya i on comença el castell.  I aquest castell té una història interessant i real, i moltes més d'inventades i fantàstiques.
Li dec una d'aquestes històries a l'Eulàlia; potser un dia la penjaré aquí.

De moment us deixo un fragment del poema «Nit d'ànimes» de Xavier Casp, un poeta i activista polític valencià del segle passat.  És un fragment que parla d'un castell solitari que, com el del meu poble, s'arrela en la muntanya.

[...]
Tallant el fons negre, es dibuixa transparent
quasi imperceptible, una magna fortalesa,
tenint la muntanya com a sòlid fonament
on queda asentada ab excelsa realesa...

Crida una veu fofa paraules incoherents
que sordes es perden per el castell solitari...
Paraules ferrenyes de seguríssims accents
que semblen naixcudes d’un guerrer autoritari...
[...]



 

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada