> Univers madur: Si són roses, floriran

26 d’abril de 2011

Si són roses, floriran



Us deixo un relat sobre la diada de Sant Jordi a proposta del 202è joc literari del bloc Tens un racó dalt del món.

És un relat amarg, una reflexió sobre els personatges de la llegenda de Sant Jordi i la seva vigència a dia d'avui.  En una altra ocasió podem parlar del poc que l'importa al rei que el drac se n'hagi cruspit altres donzelles del poble, mentre no hagi estat la seva filla; també podem discutir sobre l'eterna lluita del bé (Sant Jordi sobre el seu cavall blanc) i el mal (trist drac reptilià); però el relat d'avui va d'una altra història: va sobre princeses segrestades i reis que fan ulls clucs a la tragèdia, sobre dracs amatents que amaguen el seu rostre més sinistre, sobre cavallers anònims, sobre voluntat i esperança.
Tant de bo algun dia aquest relat sembli una fantasia, una llegenda de monstres antics perduts en la foscor dels temps passats.


Com cada dia que l’anava a veure, en Jordi duia una rosa.
Tant era el color de la rosa; avui vermella, no d’amor passional sinó d’amistat sincera; un altre dia blanca, d’innocència, per dir-li que n’estava pendent d’ella; altres vegades rosa, per mostrar-li la seva simpatia; els dies assenyalats, groga, per celebrar-los amb alegria. Sense voler-ho havia anat descobrint què volien dir els diferents colors de les roses –la Flor era incapaç de vendre-li cap rosa sense explicar-li abans el seu significat–, però en el fons li era indiferent.
En Jordi li duia una rosa per fer-li sentir que mereixia una altra oportunitat.
* * *
Tot va començar quan la Rosa –que contràriament al que diu la cançó, encara volia ser princesa– va conèixer en Drogó.
En realitat Drogó no s'assemblava gaire a la imatge que se n'havia fet del seu príncep blau, però tenia alguna cosa que la captivava: era tot amor, una persona imprevisible i sorprenent, i  per sobre de tot, ella era la seva princesa.  Ell l'estimava tant que no suportava que l'altra gent la mirés; patia tant que la Rosa va deixar de posar-se segons quina roba per no fer-lo sofrir; fins i tot va deixar de banda algunes amistats que no li convenien, que la distreien del seu amor; tot era poc a canvi del seu somriure, de l'amor d'en Drogó.
En Rai, el pare de la Rosa, un cop superat el tràngol que la seva filla estimés més un altre home que a ell mateix, n'estava satisfet: en Drogó era l'home que necessitava la seva filla, fins i tot havia aconseguit fer-la creure en alguns temes que ell no se n'havia sortit.  Potser sí que a vegades era un xic massa enèrgic en les seves apreciacions, potser sí que algun cop havia estat excessivament intolerant amb els petits defectes de la Rosa, però què vols, era un home i no podia estar per segons quines tonteries.
Amb el temps, però, el somriure de la Rosa es va tornar intermitent.  En Drogó tenia alguns dies dolents i ella només feia que somicar i reclamar-li una atenció que no es mereixia; sort que ell la seguia estimant i sempre disculpava aquests mals dies amb algun regal, amb les paraules adequades, amb el somriure més amatent.  I aleshores la Rosa sabia que ell encara l'estimava i que la perdonava per ser tan criatura; i també sabia que les amigues que malparlaven d'ell només eren unes envejoses que la volien allunyar de la seva felicitat.  A més, què faria en Drogó sense ella?  La necessitava.
Poc a poc la Rosa s'havia anat aïllant: ja gairebé no sortia si no era per comprar o quan anava amb el Drogó, havia anat deixant de banda les amigues d'antuvi i tenia poc temps per visitar el pare.  A més, darrerament no es portava del tot bé i ell l'havia de castigar i aleshores no podia sortir durant uns dies perquè sinó tothom s'adonaria que no era prou dona per fer-lo feliç.  Sabia que ell ho feia perquè l'estimava, però li feia tan de mal que a voltes voldria fugir, tornar a la seva vida d'abans, quan encara no era princesa però tampoc l'havia segrestat cap drac.
Tot seguia igual, dia rere dia.
Però vet aquí que finalment en Rai se'n va adonar que això del drac no era només cosa dels altres, que potser sí que la seva filla era una més de les donzelles raptades, que ser home distava molt de comportar-se com un drac d'aspecte amatent però agressor, vexador, dominant i dominador.  I va ser aleshores que va saber que havia de demanar ajuda.  I va ser aleshores que va arribar en Jordi muntat sobre la seva moto blanca.
En Jordi va intentar convèncer en Drogó que la deixés anar, va apel·lar a totes les raons que se li van acudir per fer-li entendre que ella no era la seva propietat, que estimar-la no era posseir-la.  No se'n va sortir.
Però això no seria una llegenda com cal si els dolents no fossin castigats i les princeses rescatades –tot i que la realitat és tristament diferent– així que finalment en Jordi va desembeinar la seva espasa i va aconseguir que en Drogó es rendís.  La Rosa encara es debatia entre el seu amor dominant i la seva llibertat. 
* * *
D'aleshores ençà, cada dia que la va a veure, en Jordi li duu una rosa perquè creu fermament que –com diu el títol de la novel·la de Manuel de Pedrolo– si són roses, floriran; potser no avui ni demà, però segur que floriran.  Cada rosa un missatge d'esperança pel futur, un pas en l'educació dels futurs amants, un crit en la consciència de la societat; cada rosa un floc de pètals suaus i amorosos per les víctimes innocents; cada rosa un munt de punxes pels seus botxins.
(*) He trobat la foto quan buscava una d'adient.  És del bloc Més content que un gínjol, curiosament d'una entrada amb el mateix títol que aquesta i una esperit similar.  No m'he pogut estar de manllevar-la en reconeixement de la seva iniciativa.

 

4 comentaris :

  1. Tristament real per ser llegenda.
    Que totes les Roses tinguin un Jordi que els hi porti roses cada dia.

    ResponElimina
  2. Les llegendes tenen més força quan un sap com actualitzar-les sense manllevar-li l’esperit original. M’ha agradat la història ( menys el color de la moto, no se veure una senyora moto de color blanc jejeje). Tan de bo aquesta esperança de futur en l’educació sigui una palpable realitat.
    Fins aviat.

    ResponElimina
  3. Ninona, l'experiència va anar molt bé. Com tot en l'educació, mica en mica, una passa enrere i dues endavant. Però les que fem endavant són tan profitoses... L'enhorabona pel bloc.

    ResponElimina