> Univers madur: De Marx a Einstein, en bicicleta

19 d’abril de 2011

De Marx a Einstein, en bicicleta


Darrerament llegir el diari s’ha convertit en un exercici de comprensió de l’absurd:
  • Lluitem amb tots els mitjans contra un dictador que sempre ho ha estat però abans era amic i ara ja no –tot i que alguns encara el considerin–, alhora que venem armes a aquest dictador per carregar-se als ciutadans que nosaltres defensem.
  • Estem en crisi i no hi ha calés per pagar sous, ni sanitat, ni educació, però sí que estem en disposició de rebaixar impostos a les rendes més altes, no fos cas que no paguéssim els favors prestats.
  • Itàlia acull amb els braços oberts a un munt de refugiats tunisians i els dota de papers, just per poder posar-los a la frontera amb França i passar-li el problema al país veí.  Que bons que som que us hem acollit, però ara marxeu que feu nosa.
  • El PP demandarà sense rubor al president de Castilla-La Mancha per no deixar veure Telemadrid a la seva comunitat, cosa que considera una violació d’un dret fonamental (que ho és), i alhora censura TV3 a la Comunitat Valenciana i imposa multes milionàries a les plataformes que possibiliten la seva visió.
I no parlem ja de prohibicions de partits, ni de declaracions irresponsables a la recerca de vots –no importa si a canvi generes odi o incomprensió–,  ni de “globus sonda” que no van enlloc però despisten al personal, ni d’oposicions aferrissades que no aporten res, ni de governs que governen pensant en les properes eleccions.
I és que ja ho va dir en Grouxo Marx:  «Pareu el món, que jo baixo».
Clar que, per la seva banda, l’Albert Einstein (per cert ahir va fer 56 anys de la seva mort) va dir allò de: «La vida és com anar en bicicleta.  Si vols mantenir l'equilibri no pots parar».

Així que, què farem?  Podem fer parar el món i baixar-nos?  Podem abdicar de la nostra responsabilitat –ínfima segurament, però responsabilitat a la fi– i deixar que el món segueixi el seu curs sense nosaltres? o bé hem de seguir pedalant, mantenint l’equilibri, lluitant per un món que a voltes no sembla el nostre, però que és l’únic que tenim?

I si hem de seguir pedalejant, com ho farem?  On són els polítics honestos que ens han de representar?  En qui podem creure?  Com podem els ciutadans de a peu no perdre l’esperança i fer sentir la nostra?  Com espolsar-nos de sobre la passivitat i la indiferència?  Perquè està clar que aquest és l'únic camí.


I mentre pedalem pel camí, us poso algunes frases d'aquests dos personatges que, malgrat el temps transcorregut, continuen sent de rabiosa actualitat:


Grouxo Marx

«La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats»

«Només hi ha una manera de saber si un home és honest: preguntar. Si respon sí, ja sabem que és corrupte»




Albert Einstein

«El món no està amenaçat per les males persones, sinó per aquells que permeten la maldat»

«No podem resoldre els problemes fent servir el mateix tipus de pensament que usem quan es van crear»

«Trista època la nostra! És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici»



Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada